Entries by admin

Pau: 4 mesos (i altres desventures)

IMG_20171017_170228299~2

La crisi dels 40? Ximpleries. El que sí que és una crisi és la crisi dels 4 mesos. Bé, per als nadons no ho sé, però per als pares sí :-P

El Pau ha decidit que això de veure el món estàtic és molt avorrit. Que ell vol anar a veure món, com el de la motxilla dels Fragel Rock. O sigui que fa una setmana que intenta gatejar! Ja aixeca el cul i mou les cames, ara només li falta ajudar-se amb els braços. També fa un parell de setmanes que es gira… dia i nit ¬¬

L’Ona és una germana gran fantàstica, que es preocupa Molt molt pel seu germanet. Tot i que de vegades s’oblida que no es un nino  :-p

Fa unes quantes setmanes vam anar tots tres a buscar l’Ona a la Kita, aprofitant que feia bo, i vam anar la jardí botànic que hi ha allà al costat. Vam passejar tranquil·lament pels caminets, vam jugar, l’Ona va donar menjar als cérvols… Aix, si l’hivern fos així… xD

IMG_20171017_170433070 IMG_20171017_170239761

Canviant de tema, el Gil va descobrir fa poc que McGyver era un timo! El pobre Gil es va quedar tancat gairebé dues hores al soterrani perquè el pany estava trencat, i cap dels seus intents mcgyverescos va funcionar Sort que cridant cridant, al final un veí el va sentir…

I fa poc també va passar una cosa que ens va deixar embadalits. Us hem parlat de la consulta de pediatria a la qual va l’Ona, oi? Aquella de: “Si no tens més preguntes importants, tinc altres pacients per atendre” i de “No vingueu a la consulta ni ens truqueu per cap motiu, escriviu-nos un correu”. Doncs bé, ens van trucar del metge i ens van dir: “Ahir era el dia lliure de la metgessa, però va estar pensant en l’Ona, no se la pot treure del cap. Podeu venir avui mateix, si us plau? Veniu a l’hora que pugueu, quan sigui, ja us farem passar quan puguem. Quan un metge té tanta empatia amb un pacient, és fantàstic, val la pena aprofitar-ho (o una cosa per l’estil) “. Uooooo! Al·leluia! Resulta que hi ha esperança! L’Ona tenia una taca a la galta des de feia quatre setmanes, i cap dels tractaments no havia funcionat després d’haver anat al metge quatre cops (i que la metgessa sempre ens digués que ben fet). Ens va enviar a l’al.lergòleg, però no hi teníem hora fins al dia 1 de desembre, així que finalment li va receptar antibiòtics per si de cas; la veritat és que aquesta vegada se’n va preocupar molt (ja era hora!) Sort, perquè va resultar que l’Ona tenia borreliosi, una malaltia que poden transmetre les paparres i que pot tenir conseqüències molt importants si no es tracta a temps. La metgessa va dir que no s’havia trobat un cas així en els seus 30 anys de carrera… Li van fer un tractament “de xoc” amb antibiòtics (durant quatre setmanes, s’havia de llevar cada nit a les 2 de la matinada, menjar-se dues galetes i prendre’s el medicament; al final ja li feia mandra menjar galetes i tot, pobra), i tot va quedar en un ensurt. I l’Ona ho va portar com una campiona!

Per cert, quan la metgessa es va acomiadar l’últim dia que hi vam anar a fer un seguiment, ens va dir: “Per cert, a final de mes em jubilo”. Ah. Vaja.

Sorrento i la Campania italiana: recorrem la costa d’Amalfi

Sorrento i la Campania italiana 2017

https://goo.gl/photos/XzhHx8QV9au41nEj9

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (II)

Divendres era l’últim dia a Sorrento. En principi, jo volia agafar l’autobús fins a un dels pobles que hi ha entre les dues costes, la sorrentina i l’amalfitana, i caminar una estona cap a algun mirador bonic. Però l’Ona em va dir, bàsicament, que em deixés estar de caminades, que ella estava de vacances i volia fer el gos. Com que desplaçar-se des de l’hotel no és gaire còmode, volíem tornar al migdia per dinar amb el Gil i de tota manera feia força fred, em va semblar bé. Així, doncs, vam jugar una estona a l’habitació i després vam baixar a la platja de l’hotel amb l’ascensor per anar a buscar tresors (vidres de colors arrodonits per l’erosió de l’aigua) per jugar al Luni luni, un joc que l’Ona es va inventar allà i li va posar aquest nom tan divertit :-D
Al migdia vam fer una dutxa ràpida per treure toooota la sorra de les cames de l’Ona, que s’havia acabat treient els pantalons a la platja, i vam anar a dinar amb els nois de Plone a un lloc on ells anaven tot sovint. Vam acabar glaçades perquè vam dinar al pati, on no tocava el sol i feia un fred que pelava, però el menjar era molt bo, estava molt bé de preu i els cambrers eren molt autèntics i molt simpàtics.

A la tarda vam anar a fer un volt per Sorrento amb el Gil i el Víctor (el noi amb qui vam fer el viatge als Estats Units, que aquest cop havia vingut sense la família). El Gil encara no havia passejat mai pel poble! 

En tornar, vam anar a sopar com sempre al restaurant de l’hotel, des d’on gaudíem cada dia d’unes postes de sol espectaculars. (Quan he escrit “postes”, el corrector automàtic ho ha canviat a “postres”; sembla que les hagi tastat, perquè les postres de l’hotel també eren espectaculars!) :-D

Ens acomiadem de Sorrento i de la bona vida dels hotels de 4 estrelles.  Propera etapa: la costa amalfitana :-)

Buscant tresors

Posta de sol sorrentina

Sorrento i la Campania italiana: illa de Capri

Vistes des de l’estació de funicular de Capri

Dijous vam anar a Capri, l’illa més propera a Sorrento. L’Ona va sentir que s’hi anava amb vaixell i li va fer il·lusió anar-hi. Jo vaig llegir que hi havia un funicular per pujar a la capital, Capri, i vaig pensar que també li agradaria. Jo hauria preferit anar a Procida, una illa més petita i menys coneguda, però des de Sorrento no era gens còmode arribar-hi.
Malauradament, com ja m’havien avisat, l’illa està tan massificada pel turisme que és agobiant (llevat que tinguis temps per anar a la natura; aleshores segur que és preciosa). 

També és cert que dijous tot ens va anar del revés… Quan vam arribar al port de Sorrento des d’on surten els ferris, el nostre vaixell tot just acabava de marxar, o sigui que ens vam haver d’esperar fins a les 10.45 per agafar-ne un de més car i més petit (és a dir, que mareja més); a més, tot i que segons els horaris hi havia ferries de tornada fins a quarts de set de la tarda, resulta que l’últim tornava a les 16 h, amb la qual cosa ens quedaven unes quatre hores per explorar l’illa a pas de nena petita i d’embarassada (el que sigui més lent en cada moment). Després de fer 45 minuts de cua davant del ferri, va començar a colar-se gent (aquests del sud d’Europa necessiten classes de civisme!), o sigui que quan vam embarcar vam haver de seure dins. Res a veure amb el viatge per anar a veure balenes a Boston, on l’aigua ens esquitxava; aquest cop, l’Ona es va avorrir. Com a mínim, malgrat el meu escepticisme, les pastilles d’homeopatia per al mareig van funcionar, perquè no ens vam marejar…

Quan vam arribar al port, el primer que em va deixar bocabadada és que l’aigua de les platges té un color turquesa espectacular, realment preciós.

La segona cosa que em va deixar bocabadada va ser la cua per agafar el funicular :-P Vam fer cua durant una estona fins que vaig sentir per casualitat que algú deia que els bitllets s’havien de comprar en una altra banda :-/ Apa, anem a comprar els bitllets i tornem a fer la cua. Quan per fi vam pujar al funicular i ja anàvem prou anxovats al vagó, a l’últim segon va pujar un senyor amb dos nens d’una revolada i va plantificar la seva motxilla entre l’Ona, la meva panxa i jo. Per tant, no només no vèiem el paisatge sinó que l’Ona i jo amb prou feines ens podíem comunicar. Resultat: de tornada, l’Ona no va voler baixar amb el funicular. De tota manera, quan vam arribar a dalt vam poder gaudir de les magnífiques vistes des del mirador. Llàstima que no teníem temps de fer cap ruta per la natura, perquè el relleu de l’illa fa intuir caminades molt prometedores.

A Capri hi havia tants turistes que vam fugir al cap de cinc minuts. Tot i que el poble semblava prou maco, no em cridava gens l’atenció aquell ambient tan “glamurós” dels carrers principals. Vam agafar un autobús i vam anar a Anacapri, el poble veí. Era una mica menys turístic, una mica més autèntic i força menys agobiant :-) Vam passejar tranquil·lament per uns quants carrers, ens vam menjar un tall de pizza cadascuna mentre vèiem el món passar i vam decidir tornar cap al port de Capri, aquest cop amb autobús.

Carreró d’Anacapri

Va ser tot un encert: tot i que vam tornar a anar anxovades, el paisatge era realment preciós. Aquesta foto està feta de qualsevol manera des del bus (i, com tota la resta, amb la càmera del mòbil, que de fet és fantàstica):

El viatge en bus també ens va permetre fer-nos una idea de què ens trobaríem a la costa amalfitana: una carretera amb més revolts que les de la costa brava, súmmament estreta, amb un bon precipici al costat i que s’ha de compartir amb camions, autobusos i conductors italians (que tenen altres virtuts, però no són coneguts precisament per la seva habilitat al volant). Mentre gaudia del paisatge, em vaig alegrar molt de no haver llogat un cotxe per anar a Amalfi :-)

El millor de l’excursió per a l’Ona: la miniplatja amb roques que vam trobar al costat del port abans de pujar al ferri de tornada :-P L’Ona s’ho va passar de conya escalant les roques, jugant a pescar amb un pal ben curiós que es va trobar i buscant petxines. Va ser la mar de relaxant.

Les roques a la platja són un dels millors invents del món :-)

A un quart de quatre vam enfilar el camí cap al port, que era allà al costat. Tot i que el ferri de tornada havia de sortir a les 15.35 h (segons els horaris i segons els nostres bitllets), va sortir a les 16.10 h. Com que hi vam arribar amb tant de temps, aquest cop sí que vam poder seure fora, visca!… fins que ens vam glaçar i vam decidir anar a avorrir-nos a dins xD

Vam arribar al port de Sorrento i vam mirar el rellotge. Piccolo problema: o arribàvem a la parada d’autobusos en 14 minuts o ens hauríem d’esperar dues hores per agafar el bus següent (i això volia dir que ens perdríem el pica-pica de l’hotel, això sí que és greu). Potser no sembla una gran proesa, però són 950 m (segons el Google Maps, 16 minuts a peu) que inclouen una escala amb 130 graons de pujada! Com que som unes campiones, vam aconseguir la proesa i vam arribar just a temps per agafar l’autobús. Uf, no ens vam perdre el pica-pica! 

Resumint: en comptes de marxar de Capri pensant que és una illa turística sense gens d’encant, més aviat vaig marxar amb la sensació que si realment s’hi vol anar, potser val la pena dormir-hi una nit o anar-hi a primeríssima hora per poder escapar dels turistes i gaudir de la natura. I cal tenir en compte que tot és caríssim!

Port de Capri

Quan estàs de vacances, els dies agobiants són molt agobiants, oi que se’ns veu estressades? xD

Jugant a la platja de Capri

El port de Sorrento des d’on surten els ferries es diu Marina Piccola, tot i ser més gran que la petita Marina Grande

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (I)

Buf, el WordPress per a mòbils no és l’aplicació més pràctica del món, per dir-ho d’una manera suau. Vaig escriure l’entrada anterior fa quatre dies i fins avui no he aconseguit penjar-hi totes les fotos. Potser al final no acabaré penjant fotos de totes les etapes del viatge… Haureu de venir a casa a veure-les ;-)

Sorrento és el poble que dóna nom a la costa sorrentina (i també als espaguetis a la sorrentina) ;-) Està situat a la cara nord d’una península; al sud hi ha la costa amalfitana, una de les més boniques d’Itàlia. Tot i ser un poble molt turístic, com la resta de pobles que estem veient aquests dies, és bonic: passejar pels carrerons del barri antic és molt agradable, el barri de la Marina Grande segueix conservant l’encant d’un petit barri de pescadors i les vistes des de qualsevol dels miradors del poble són precioses.

Vista des del mirador de davant de l’hotel

Com sempre que viatgem, a l’Ona li va costar uns quants dies adaptar-se al ritme del turista. Curiosament, a la vida dura dels hotels de 4 estrelles amb piscina no li va costar gens adaptar-s’hi :-p El tercer dia ja demanava “Quan posaran el pica pica per berenar?” xD Aquests del Plone no s’hi posen per poc! Ja que han de treballar, millor fer-ho en un entorn paradisíac, no?

Mentre el Gil treballava durament amb els seus companys de Plone al jardí de l’hotel (vaaal, o a la sala de reunions), l’Ona i jo vam anar a explorar la zona. El primer dia no va ser gaire productiu perquè l’Ona estava cansada, jo no havia dormit en tota la nit i el temps no va col·laborar gaire. 

Al matí vam baixar per una rampa-túnel que passa literalment per dins del penya-segat on està situat l’hotel i condueix a una platgeta privada (de l’hotel on ens estàvem i d’un altre). Com que passava per dins de la roca, hi havia un tram totalment fosc i a l’Ona li va agafar por. Vam jugar una mica a la sorra i després vam pujar a l’hotel per l’ascensor privat (sí, l’hotel és tan piju que té un ascensor que passa pel mig del penya-segat).

Després vam agafar el bus de l’hotel cap a Sorrento, vam anar a un parc infantil que no em va agradar gens ni mica perquè la meitat de coses s’havien de pagar (era com una fira d’atraccions, tot i ser un parc municipal, i a sobre jo no portava diners, o sigui que l’Ona estava ben frustrada), vam anar a dinar una pizza i un gelat boníssims (per sort, vaig trobar un caixer automàtic de camí cap a la pizzeria) i vam tornar a l’hotel. Al final va resultar que aquella tarda i la de l’endemà van ser les més càlides de totes, o sigui que van ser els únics dies que l’Ona va poder mig aprofitar l’espectacular piscina de l’hotel per posar-hi les cames durant deu minutets (jo no em vaig atrevir ni a posar-hi els peus). De tota manera, aquell mateix dia la Marta em va dir que a Berlín estaven a 3 graus i nevava (!), o sigui que tampoc ens queixarem gaire, no?

El segon dia ja teníem més energia totes dues, o sigui que vam fer un gran esforç físic… i vam pujar al trenet turístic :-p  A l’Ona li va encantar, no parava de dir “Visca, sí que dura! El papa treballant i nosaltres aquí, al trenet, sense cansar-nos!”. (Aquests dies li sabia molt greu que el papa hagués de treballar i no pogués estar per ella, així que devia ser la seva revenja verbal.)

Cal dir que això ho vam fer a última hora, i perquè vam trobar-nos la parada del trenet per casualitat mentre anàvem a buscar l’autobús per tornar cap a l’hotel. De fet, durant el dia vam fer un munt de coses i vam caminar molt: vam anar a veure la Vall dels molins, vam voltar pels carrerons del poble, vam anar a jugar a un parc infantil, vam caminar fins a l’altra punta del poble i vam baixar totes les escales (que després vam tornar a pujar, és clar) fins al barri de pescadors, la Marina Grande. Allà ens ho vam passar d’allò més bé jugant amb la sorra, que a més estava calentona :-)

Marina Grande; un petit barri de pescadors amb encant on no hi ha tants turistes com al centre del poble

Carrerons de Sorrento

Vall dels molins: congost on antigament hi havia un molí, que la natura s’ha fet seu

A la platja privada

L’hotel està situat a sobre d’aquest penya-segat