Entries by admin

Agost

Ona a la platja de Travemünde

Que arribi l’agost,
vital i enganxós,
per treure’ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Agost (Els Pets)

Vinga, entrada no gaire elaborada amb fotos de l’agost, que encara tinc pendent de fer l’entrada del setembre i se m’acumulen les  fotos :-P

Sempre diem que l’hivern a Berlín és molt depriment, però l’estiu és meravellós. Llevat que tinguis una criatura de tres mesos i sigui l’estiu més calorós de la història, és clar, que és el que ens va fastiguejar l’any passat… Aquest any, en canvi, ha estat fantàstic. A Berlín hi ha un bon grapat de Wasserspielplätze xulíssims (és a dir, zones infantils amb fonts perquè els nens hi xipotegin tant com vulguin), un munt de parcs on pots estirar la manteta, menjar-te un gelat i gaudir dels espectacles improvisats de gent que fa malabars o toca la guitarra a la gespa, piscines exteriors amb tobogans dignes d’un parc aquàtic i piscina especial per a nadons, i fins i tot Strandbäder, és a dir, platges als llacs, amb instal·lacions similars a les d’una piscina (són de pagament, això sí). A més, durant l’agost vam veure la Paola, el Salva i el Lluc, que van fer unes minivacances a Berlín, i l’Alfred i la Montse ens van venir a visitar després de fer una ruta molt bonica pel sud d’Alemanya. No ens hem avorrit gens ni mica!

Amb la Paola, el Lluc i el Salva a Friedrichshain

El Gil està molt content que l'Alfred i la Montse siguin aquí

Aprofitant que teníem un descompte per viatjar amb l’ICE (el tren de gran velocitat alemany), a mitjan agost vam anar a passar un cap de setmana llarg a Lübeck, una ciutat amb encant medieval que hi ha a prop d’Hamburg. Tot i que no ens va fer gaire bon temps, ens va agradar molt passejar pels carrerons plens d’història de la ciutat vella, que, curiosament, és una illa situada al mig de la ciutat.

Entrant a l'illa del centre històric de Lübeck

Com que Lübeck és força a prop de l’Ostsee, el mar que voreja el nord d’Alemanya, vam aprofitar per fer una excursió a la platja. Tot i que no estem tan sonats com els tres o quatre iaios que es banyaven a una aigua que devia estar a menys de deu graus, sí que hi vam remullar els peus; t’adones que t’estàs integrant a la societat alemanya (o que trobes a faltar la mediterrània fins a extrems insospitats) quan remulles els peus a una aigua glaçada tot portant jersei gruixut. Ei, amb dignitat. I sí, l’endemà estàvem tots tres refredats, natürlich. :-P

Jugant a la platja de Travemünde

Pas a pas

Ona en blanc i negre

Sílvia: «El lleó no em fa por, pam-i-pipa pam-i-pipa, el lleó no em fa por, perquè tinc…»
Ona: «…pa!»

Els nens petits es desenvolupen a una velocitat vertiginosa. Tant, que de vegades pretenem que es comportin com adults perquè ens oblidem que fa poc eren criatures totalment indefenses que depenien de nosaltres les vint-i-quatre hores del dia per sobreviure, i que fins aquell moment només coneixien l’escalfor de la panxa i el batec del cor de la mama. «No toquis això!», «Seu!», «Estigues quieta!», «Això no es fa!», «No juguis amb el menjar», «No juguis aquí, que t’embrutaràs», «No», «No», «No». I si no ho fan ara, quan ho han de fer? Per a ells, tot és nou. Volen descobrir el món, experimentar amb els seus sentits, explorar, practicar les seves habilitats. (I sí, a mesura que creixen, necessiten posar a prova els seus límits i els dels pares. I és aquí que hem d’estar al cas i guiar-los —i corregir-los quan calgui—.) Per exemple, heu jugat mai en un cubell ple d’espaguetis cuits? Doncs la patufeta diu que és molt divertit!

Jugant amb els espaguetis

Fa poc ens vam adonar que li dèiem a l’Ona que no quan intentava fer coses que, al capdavall, més endavant li tocarà fer. Ara deixem que ens ajudi en totes les tasques de la llar sempre que vulgui (llevat que siguin perilloses, és clar). Així, doncs, la patufeta ens ajuda a posar la rentadora i a estendre la roba, neteja la taula, es renta a la dutxa, tria el bolquer que es vol posar, es treu les sabates, llença les escombraries… Wie Geil, eh! Aviam, ara no us penseu que la tenim esclavitzada (ni que fa tot això ella sola), però quan ens vol ajudar una miqueta, deixem que vagi practicant. A més, hem tret la barra de seguretat de la trona, i ara hi puja ella sola; també li hem assignat una tauleta i un tamboret petits, i ella decideix on vol menjar i s’hi asseu tota sola. És clar, amb tanta independència, poden passar coses com aquesta: un dia vaig anar un moment a la cuina, i quan vaig tornar…

L'Ona va decidir que ella també s'havia d'eixugar

No sé per què em mires així, mama; no m’has dit que (ens) havíem de posar (a) l’assecadora?

Però s’ho val, perquè l’Ona s’ho passa bé i ens ajuda a reforçar la comunicació entre nosaltres. Que, per cert, cada vegada és més bona! L’Ona ha après moltes paraules noves que li permeten expressar les seves necessitats més fàcilment. Ja no només diu que sí o que no quan li preguntem si ha de fer pipí o si té son (que és fantàstic), sinó que té tot un repertori de paraules ben útils: «(lle)teta», «caca», «aigua», «formatge», «pujar (aupa)», «plàtan», «pilota», «bicicleta», «pomelo» (sí, tieta Eli!, ara és el seu llibre preferit ;-)) i un llarg etcètera. Això sí, estem en aquella fase tan divertida en què la seva pronunciació encara és primerenca, o sigui que quan diu una cosa, nosaltres l’entenem (la majoria de vegades; encara no sé què coi és el «caqui» amb què està obsessionada des de fa dies) però molts cops a la resta de la humanitat li sona a xinès (o a polac).

lil-IMG_2444-10

Al juny vam anar a Polònia a celebrar l’aniversari del Niko, el fill de la Marta i el Krzemek. Els pares de la Marta, que són unes persones meravelloses, ens van acollir a casa seva durant quatre dies, van fer tots els àpats vegetarians per nosaltres, i a més a més ens van fer de guies turístics pel el seu poble, Szklarska Poręba (sí, he copiat el nom del poble directament de la Wikipedia; amb el que em va costar aprendre a escriure Krzemek, passaran anys fins que aprengui a escriure això :-P), una bonica població que està al bell mig de les muntanyes i que és coneguda perquè ha una estació d’esquí que esperem visitar ben aviat, hehe. Vam conèixer la família i els amics polonesos de la Marta, el Krzemek i el Niko, vam fer el guiri per la zona i vam practicar polonès. Va ser un cap de setmana molt especial :-)

A la cascada de Szklarska Poręba

L’últim cop que vam anar a Múrcia vam provar per primera vegada de posar l’Ona a la motxilleta i fer «carretera passeig marítim i manta» en bici. No ho havíem provat abans perquè la meva neurona és molt més assenyada que la del Sergi, i em feia una mica de por. Però la veritat és que és wunderschön! Des d’aleshores agafo la bici gairebé cada dia per moure’m per Berlín. L’Ona s’ho passa la mar de bé, sobretot quan hi ha una baixada pronunciada i la porta el Gil (quan va en bici, és si fa no fa tan prudent com el Sergi quan s’acosta a peixos letals), jo faig una mica d’esport i ens estalviem les temperatures tòrrides dels transports públics berlinesos. A més a més, ens hem proposat de fer rutes en bicicleta per conèixer la regió. Fa un parell de quatre o cinc setmanes en vam fer una pel sud de Brandenburg que ens va semblar molt bonica, i ja en tenim unes quantes de planificades. Ja tenim ganes de fer la propera, perquè és una manera divertida i sana d’explorar els preciosos paratges que hi ha als voltants de Berlín i ens serveix com a excusa per sortir de la ciutat els caps de setmana. I ara que a l’Ona ja li encanta caminar sola per tot arreu, pot practicar la seva nova habilitat en espais naturals.

Caminant amb el papa

Ja tenim bitllets per venir a Catalunya al setembre i al desembre, visca! El Gil no pot baixar fins al dia 17, però l’11-S l’Ona i jo anirem a Barcelona a fer la V humana més gran de la història. I vosaltres, ja teniu tram? Qui vol venir amb nosaltres (o adoptar-nos, vaja)?

Mentrestant… properes visites: la Paola, el Salva i el Lluc, que aquest cap de semana seran a Berlín, i l’Alfred i la Montse! (i potser algun tiet que es fa de pregar…? Eh, eh? Com tenim el tema? :-P)

…Tal dia va fer un any!

Amb dues cuetes

(A Rügen) Sílvia: «Coi, com cansa, aquest camí!  Calia venir fins aquí? A Catalunya també hi ha vaques!»
Gil: «Sí, però aquelles no són emo

Buf! Ha plogut molt, des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc… Ha passat tant de temps que ja fa tres mesos que l’Ona va fer un any! Un any de somriures, d’energia inesgotable, de mirades curioses, d’aprenentatge permanent (per a ella i per a nosaltres), d’infinites maneres de descobrir i redescobrir el món. Sembla increïble que la patufeta ja hagi deixat enrere aquella etapa de nadó petit, fràgil i immòbil (ah no, això són la resta de nens; a nosaltres, aquest període ens va durar… un mes?).

L'Ona dorm... de vegades sense el pit a la boca i tot!:-P

Com que som del nord i del sud, d’aquí i d’allà, l’Ona va tenir dues festes: una a Berlín i una a Pallejà. (De fet, dues i mitja; el dia del seu aniversari, el Gil va demanar festa i vam anar tots tres a fer un pícnic en un parc molt tranquil de Berlín.) Però com que jo aquelles setmanes tenia altres preocupacions i no estava en mode fotògrafa, la veritat és que vam fer poquíssimes fotos durant les festes. Shade:-(

A la festa de Berlín. Li encanten els globus

Celebrant l'aniversari de l'Ona amb un pícnic familiarTot i que no n’hi hagi gaires testimonis fotogràfics, però, totes dues festes van ser fantàstiques. Ens va fer molta il·lusió poder retrobar-nos amb tots vosaltres, xerrar de tot i de res, explicar i escoltar anècdotes, veure com l’Ona i el Lluc s’abraçaven i es petonejaven, veure com havia crescut la Noa, conèixer la petita i tranquil·líssima Joana, i compartir rialles. Per cert, alguns i algunes de vosaltres encara ens deveu el regal per a l’Ona… Garrepes! :-P Que era gratis, fins i tot vam dur nosaltres les targetetes i els bolígrafs!

Ona i Beth

Malauradament, la besàvia de Múrcia se’ns va posar molt malalta just quan l’Ona va fer un any, així que abans d’anar cap a Catalunya ens vam desviar cap al sud durant una setmana per fer-li companyia a l’hospital. Per sort, com que és tan valenta i tan aplicada, es va anar recuperant, al cap d’uns quants dies li van donar l’alta i vam poder jugar a cartes, passejar i prendre el sol amb ella. Ens vam posar més morenos que el meu ginecòleg quan va tornar de Mallorca! La veritat és que el paisatge idíl·lic del Mar Menor i el bon temps que hi fa ajuden a curar moltes coses. De fet, cada vegada que anem a Los Alcázares, l’Ona està una mica malalta (no falla!), però al cap d’un parell de dies de ser allà ja està fresca com una rosa.

Quatre generacions: besàvia, àvia, mama i Ona

En un spielplatz català; no són tan espectaculars, però l'Ona s'ho passa bé igualment

Per demostrar que ens volem integrar plenament en la societat alemanya, els últims dies de maig vam fer unes mini-vacances en una destinació típicament alemanya: Mallorc… Noooo! Però gairebé: vam anar quatre dies a Rügen, una illa que hi ha al nord d’Alemanya on gairebé no hi ha turisme internacional. La veritat és que després d’anar-hi vam entendre per què els alemanys se’n van tots cap a Mallorca, i per què els turistes d’arreu del món prefereixen visitar altres parts d’Alemanya. Aviam, que l’illa ens va semblar molt bonica i tot plegat, eh! Però després de passar-te cinc o sis mesos a temperatures sota zero i amb un pam de neu, si te’n vas a la platja a finals de maig el que vols és posar-te el banyador i no la… ehem… la jaqueta d’esquiar (no és conya, mireu la foto de sota!) ¬¬

Al costat del Seebrücke de Binz, Rügen

Malgrat tot, ens va fer molt més bon temps del que augurava la previsió meteorològica, així que vam llogar un parell de bicis i ens vam dedicar a recórrer l’illa a cop de pedal. Una de les bicis portava un seient per a nens, així que l’Ona hi anava còmodament asseguda durant hores, fins i tot hi feia les migdiades… Ha!, us ho heu cregut? Hi va durar deu segons asseguda abans de començar a queixar-se, diguem, profusament; o sigui que ella anava còmodament a la motxilleta i la cadireta de nens la vam fer servir de maleter xD Ja feia un parell de setmanes que la patufeta caminava agafada de la mà, així que també va fer unes bones passejades :-)

L'Ona comença a caminar!

Rügen és una destinació popular a Alemanya des del segle XIX, quan les famílies benestants van començar a construir-hi segones residències d’estil noucentista al costat de la platja, així que els passeigs marítims de les poblacions costaneres tenen una certa gràcia. Hi ha una excepció, però. Al cap d’unes quantes dècades, Hitler va decidir que tots els treballadors (tots els qui a ell li donava la gana, és clar) mereixien fer vacances a la platja, i se li va acudir la meravellosa idea de construir un monstruós i horrible complex d’apartaments turístics al llarg de la costa de Prora per a… 20.000 persones! Els apartaments no es van arribar a fer servir mai, i tants anys després el govern encara està decidint que en farà (excepte en algun dels edificis, on hi ha un alberg). Nosaltres ens vam estalviar la visita i en lloc d’això vam anar a una reserva natural on hi ha un recorregut per uns camins alçats, a 10 metres sobre terra, que passen pel mig del bosc. Molt bonic!

Caminant per sobre dels arbres

Al final del recorregut hi ha una plataforma de fusta, accessible per a tothom (cotxets de nens i persones amb cadires de rodes inclosos), que s’eleva uns quaranta metres i des d’on hi ha unes vistes magnífiques de la zona. (O això em va sembla intuir, que jo he sortit al meu pare i em fan por les altures, així que no vam pujar fins a l’últim pis.) L’endemà vam anar en bici al Jagdschloss Granitz, un castell que hi ha al mig del bosc (els últims 500 m jo els vaig fer a peu perquè déu n’hi dó amb la pujadeta!), i aquest cop sí que vaig ser prou valenta per pujar per l’escala de cargol fins a dalt de tot, i això que portava l’Ona a l’esquena! Les vistes des de la torre eren també fantàstiques, així que va pagar la pena l’esforç mental que vaig haver de fer per no caure rodona, hehe

Vistes des del castell de Granitz

En conjunt, tot i que al començament no estàvem gaire in the mood per la incertesa de quin seria el futur laboral del Gil, l’illa ens va agradar molt. Tot i així, potser el proper cop que vulguem viatjar a una illa Alemanya farem com tots els alemanys i anirem a Mallorca; total, és igual que Rügen però amb ensaïmades i bon temps xD

 

Tantes coses a fer

Fuuuuuu

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
llocs per recordar, llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d’estrenar.

Tantes coses a fer (Els Pets)

Uf, han passat tres mesos i moltes coses des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc. Després d’un començament d’any molt trist, amb la mort del tiet Pedro, i força estressant, amb vols, viatges, més vols i més viatges (i els corresponents drames de l’Ona al cotxe), mica en mica intentem tornar a la normalitat tots plegats. Ens hem retrobat amb els amics del Vorbereitungskurs, ens hem reincorporat al grup de Fabel (ja hem passat pels tres grups; som les rodamons del Fabel!) i demà, després de tres mesos, reprenem les classes d’alemany. Que com portem l’alemany? Daixò… Najasehr gut, sehr gut… U_U

La "Luisita" amb la bufanda de la Louise

Què? Onze mesos? Si sembla que només hagin passat onze dies (excepte aquestes últimes nits, que sembla que hagin passat onze anys ¬¬)! D’aquí a un mes just menys un dia menys dos dies (què us pensàveu, que tenia temps d’escriure les entrades d’una tirada?), farà un any que l’Ona va treure el caparró a aquesta aventura incerta i apassionant que és la vida. Observar un nen és molt millor que veure la tele; cada dia es lleva amb ganes de tocar, olorar, tastar, d’explorar, de sentir. Diuen que «la vida és el que et passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat». I jo tinc tantes coses a fer, però la meitat de coses es queden sense fer —i l’altra meitat es queda a mitges— perquè hi ha una tasca que té prioritat sobre qualsevol altra: compartir la vida amb la meva filla.

Vaaal, ara que ja he quedat tan bé, no us enganyaré: de vegades m’agradaria tenir deu minutets per fer alguna cosa que em permetés utilitzar les habilitats adquirides al llarg de tants anys de vida, com ara fer els deures d’alemany, actualitzar el bloc o contestar algun correu. Per això, amb els amics del Vorbereitungskurs hem començat a fer coworking+babysitting un cop per setmana. Quedem en un Kindercafé i mentre un de nosaltres té cura de la canalla, la resta poden estudiar o treballar cinc minutets, fins que la seva criatura es queixa. Super, oder?

Ona i papa

Aquest hivern estem gaudint d’un temps magnífic. Aviam, potser em direu que és una mica agosarat utilitzar l’adjectiu ‘magnífic'; al capdavall, el mes passat el Gil es va passar una hora rascant gel del netejaparabrises a -9°, perquè l’hivern purament berlinès va fer acte de presència durant un parell de setmanes. Però quan vius en una ciurat on la llargada de les estalactites que decoren els baixos dels cotxes és inversament proporcional a la temperatura que marquen els termòmetres (“siempre negatifa, nunca positifa“), quan has sortit a fer classe a un parc, tot estant a -6°, perquè era la primera vegada que sortia el sol en dos mesos i tot el grup volia aprofitar l’avinentesa per apujar una mica les minses reserves de vitamina D, et canvia la percepció del que és un temps magnífic. Total, que aprofitant que el temps acompanyava, diumenge passat vam celebrar el Carnestoltes i vam fer una calçotada amb (poca broma!) una cinquantena de catalans, catalanes, catalanets i culers al Volkspark Friedrichshain. La cara que posaven els alemanys que passaven per allà no tenia preu! De fet, se’ns va acostar una senyora a demanar què fèiem i, quan va veure els plats, es va esglaiar perquè deia que llencem mig calçot (la part de fora, que queda socarrimada) xD

Ona i mama

Durant l’últim viatge a Catalunya, l’Ona i jo vam baixar a Múrcia per visitar la iaia Aurora i la besàvia Encarna. Com que hi vam arribar en unes condicions físiques i emocionals no gaire òptimes, vam canviar el vol de tornada i així vam tenir un parell de dies més per recuperar-nos. Un passeig per la platja a 20° amb un sol espaterrant (alguna cosa em fa pensar que els murcians no deuen compartir la meva percepció del que és un temps magnífic) xD, un desayuno de pa amb tomàquet (sembla que els catalans no en tenim l’exclusiva!) a la terrasseta d’un balneari davant del mar, una xocolata desfeta i un cruni a la pastisseria Bastida, un berenar per fer el hausewarming del palauet de la iaia… Aquest poble de jubilats britànics és com la lleteta de la mama per a l’Ona, ho cura tot!

Ona, Sílvia i besàvia Encarna

D’aquí a només un mes celebrarem el primer aniversari de la patufa amb una festeta en un Kindercafé. Veniu a celebrar-lo amb nosaltres? Ja sabeu que teniu un matalàs inflable sempre disponible :-)

Ona, Sílvia i besàvia Encarna davant del mar

L'Ona fa uns merders quan menja...

...però et mira amb aquests ullets :-P

El Niko i l'Ona miren la Marta

Temps de canvis…

Encara tardor

Veus això d’aquí baix? Són lloros! (El Gil a l’Ona, quan ella estava a punt de tirar-se daltabaix del llit)

…i canvis de temps.

D’aquí… aquí (la fullaraca ja ha deixat pas a les primeres nevades, que van acomiadar el Gerard i la Mònica):

D’aquí… aquí (li vam haver de tallar el serrell a l’Ona, va quedar mooolt curt perquè no parava de moure’s… i ja li ha crescut):

D’aquí… aquí (de la visita del Sergi i la Beth a la visita del Gerard i la Mònica):

D’aquí… aquí (a la vinya del Senyor, i a Berlín, hi ha gent de tots colors):

Des de l’últim cop que vaig actualitzar el bloc han passat moltes coses. L’Ona fa temps que té molta mamitis i com que, a més, cada cop fa menys migdiades, jo no tinc temps de mirar-me les fotos i d’escriure (ni de fer vídeos, ni d’estudiar alemany, ni de…). El poc temps que he tingut l’he dedicat a cosir un parell de coses imprescindibles: una jaqueta per poder portar l’Ona a l’esquena i una mena de porta per al seu bressol (més informació i fotos, al proper apunt).

Menjafulles

Tristament, el tiet Àngel del Gil ens va deixar a començament de novembre, o sigui que el Gil va haver de fer un viatge llampec a Catalunya; malauradament, l’Ona i jo no l’hi vam poder acompanyar perquè l’Ona feia dies que estava molt neguitosa i viatjar amb ella hauria estat força complicat. (De fet, quedar-nos aquí soles també va ser una mica complicat.) Hi ha moments en què es fa dur viure tan lluny…

Fa unes quantes setmanes vam començar a fer classes particulars d’alemany a l’Sprachenatelier amb la Marta, el seu fill Niko, la profe i el nen de la profe, que té nou mesos! És divertidíssim, hem muntat una mena de guarderia a l’espectacular sala on fem les classes; mentre els nens juguen, nosaltres anem fent. Voldria posar alguna foto de les classes, però oh!, la tierra se cuartea, Antònia Font se separa i no faran més concerts… Ah no, perdó, això és un altre tema; volia dir que la tierra se cuartea, se m’ha espatllat l’objectiu que faig servir el 90% del temps! El portaré a reparar de seguida que pugui, però de moment la quantitat de fotos per setmana a què s’ha de sotmetre la patufeta ha baixat dràsticament.

Al darrereÚltimament hem tingut convidats, visca! A mitjan novembre ens van venir a veure el Sergi i la Beth i un parell de setmanes més tard ens van visitar el Gerard i la Mònica. Ens va fer molta il•lusió. Malauradament, fa un parell de setmanes, en tornar del brunch amb els amics del Vorbereitungkurs, l’Ona i jo ens vam posar malaltes (segurament una barreja de megarefredat i grip estomacal; jo fins i tot vaig tenir febre, i això que no en tinc mai); quan van arribar el Gerard i la Mònica, jo encara m’estava recuperant i l’Ona encara estava bastant refredada. Mama malalta + (nena malalta i amb mamitis + convidats) = nits i dies molt llargs!

Amb els tiets

Nooo, l’Ona encara no camina… Però sí, està tan activa i espavilada com sempre. De fet, sort que ja hem acabat el curs de Rückbildung (gimnàstica postpart), perquè em passava més estona perseguint-la i netejant l’aigua que vessava per terra que no pas fent gimnàstica. Ja sap jugar amb aquelles caixes que tenen forats on s’han de ficar unes boles (les hi posa com si res, pim pam!), ja para atenció quan li llegim llibres (el seu preferit és el de l’erugueta goluda!) i ja ha fet la seva primera obra d’art —que ja ens hem encarregat d’emmarcar, näturlich— amb unes pintures casolanes que li vaig fer. Ah sí, i ja fa moltes setmanes que diu mama i papa! Bé, de fet diu pa-pa-pa, i a mi només em crida de vegades, quan té mamitis i està enfadada ¬¬ , però a nosaltres ens cau la bava igualment, ha!

Propera visita: serem a Catalunya del 21 al 30 per celebrar el Nadal amb vosaltres. Ens veiem ben aviat! :-)

lil-IMG_7391-5

Moment tendre de pare i filla

Protegit: Vorbereitung Meetings: November

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació: