General

La Campania italiana a ritme “tú no tienes ritmo”: Nàpols

Tot i que no tinc temps d’escriure diaris de viatge com feia abans perquè m’adormo abans de teclejar la tercera paraula, faré resums d’aquest viatge i en penjaré algunes fotos per no haver de fer-vos spam per WhatsApp :-) (Aquest primer capítol és llarg perquè m’he llevat ben d’hora ben d’hora, hehe)

EDITO: les nits d’insomni van molt bé per actualitzar blocs, o sigui que potser escriuré entrades taaan curtes com de costum. No és qüestió de destrossar la reputació de persona concisa que he anat conreant al llarg de tants anys :-P

Després de decidir que ens quedàvem un any més a Berlín per poder gaudir del fred i del mal temp… vull dir, del permís de paternitat i de tot el que ens agrada d’aquesta ciutat, també vam decidir acompanyar el Gil a Sorrento. Cada any s’hi fa un sprint de Plone, i el Gil feia anys que volia que l’hi acompanyéssim perquè deia que era perfecte per a famílies. Al final vam decidir allargar el viatge una mica per aquí i per allà, vam afegir destinacions amunt i avall, i vam emprendre un viatge que ens havia de permetre explorar la Campania italiana, de Nàpols a la costa Amalfitana, i a l’Ona i a mi, visitar una part de la família a Catalunya :-)

La primera etapa del viatge ens va dur a Nàpols, la capital de la Campania, on vam dormir la primera nit. Els tòpics (que jo desconeixia fins fa poques setmanes) diuen que és una ciutat caòtica, bruta, deixada, en què la flaire de la màfia impregna tots els carrers. També diuen que és dels llocs d’Itàlia on més bé es menja, que ja és dir. Doncs bé, tots aquests tòpics tenen una part de veritat: realment, Nàpols és un món apart. És una mica com Barcelona abans de “posar-se guapa”. És veritat que els carrers es veuen deixats i que hi ha barris que no tenen gens d’encant i que fan respecte; és veritat que has d’anar en compte amb la cartera perquè a un dels nois de l’sprint de Plone l’hi van robar (res que no pugui passar a Barcelona, però); és veritat que al Gil li han explicat anècdotes que et fan pensar “millor que vagi amb compte” (per exemple, diu la llegenda urbana que allà ningú porta casc de moto integral, ni cotxe amb vidres tintats, perquè si en portes vol dir que et dirigeixes a fer un “encàrrec”); i sobretot, és veritat que el trànsit és un”campi qui pugui”, un caos total que -com a bona alemanya adoptiva- em va fer parar boja. D’altra banda, també és veritat que en passejar pels carrers de Nàpols tens la sensació de caminar per una ciutat ben viva, ben autèntica, cosa que a mi em va agradar molt. A més, la majoria de gent és molt amable, especialment amb l’Ona, com en la resta de llocs que estem visitant. I corroborem que s’hi menja de fàbula :-)

Com que vam venir per Pasqua, vam tenir l’oportunitat de veure un parell de processons, ja que n’hi havia a cada barri i ens les trobàvem per casualitat. Ens ha semblat que és una societat molt catòlica: a les cantonades també hi ha altars amb la verge, amb espelmes i fotos de persones que han mort; a les parets dels carrers hi ha un munt d’esqueles (i la gent del poble o del barri s’atura a mirar-les), i vam veure que les processons se les prenen molt seriosament. Per exemple, si us hi fixeu, les noies van sense sabates.

A Nàpols només hi vam passar la primera nit; també hi dormirem les dues últimes nits. Propera parada: Sorrento!

La Sílvia és aquari…

…i l’Ona és aries (el signe del Gil no vam tenir temps de buscar-lo)

Al museu arqueològic hi ha mosaics espectaculars de Pompeia

Per fi, un parc infantil!

Carrers de Nàpols

Estats Units i Canadà: un tastet

Fer un viatge a l’altra punta del món amb una criatura petita i improvisar la ruta sobre la marxa té avantatges i inconvenients: és fantàstic poder anar decidint cap a on anirem en funció del que ens ve de gust a nosaltres i a Sant Pere, que avui ha decidit que plogués perquè tinguéssim una excusa per anar al Quebec, però també és molt cansat! Cada vespre arribem a l’hotel rebentats, o sigui que acabem anant a dormir amb l’Ona i deixem les decisions per a l’hora de l’esmorzar de l’endemà. Per tant, aquest cop no hi ha diari de viatge actualitzat. Ohh…!

Tot i així, perquè veieu que ens ho estem passant molt bé, us deixo un tastet fotogràfic de la primera etapa del viatge: New York New York!  Aquest cop tenim dues perspectives diferents del viatge, literalment: l’Ona també porta una càmera :-)

dsc06502

“Que alts que som!”

“Ui, gairebé no surt el cap de l’estàtua!”

dsc06509

img_4472

A Times Square

img_4495

El cafè era meu. “Mama, jo te l’aguanto”

img_4599

Veure Manhattan des de l’Empire State et fa sentir al capdamunt del món

img_4541

Nova York és moviment pur

Els esquirols volten arreu dels parcs

Veure la posta de sol des de Brooklyn és màgic

La tauleta i jo no ens entenem gaire, o sigui que acabo el tastet aquí. Quan tingui temps, més! 

Benvinguts al llarg viatge

Jugant al parc

Gil: «Què diu la mama?»
Ona: «Coses!»
Gil: «Moltes o poques?»
Ona: «Poques!» (toooma!, deu ser l’única persona del planeta que ho pensa :-P)

Solet, platja, experiències inoblidables i bona companyia. Què més es pot desitjar? Ah sí, que no s’acabi ;-)

Com molts de vosaltres sabeu, ens hem passat tot el setembre voltant pel «Triangle de les bermudes», com dic jo: Barcelona — Múrcia — Osona. I tot i així no vam tenir temps de quedar amb la majoria de vosaltres, malauradament… És l’inconvenient que té tenir la família escampada per la Península Ibèrica; cada cap de setmana, que és quan la majoria de vosaltres podeu quedar, érem en una regió diferent! A més, cada vegada que viatgem a un lloc, l’Ona tarda més o menys cinc dies a acostumar-s’hi; i un dia o dos més tard ja marxem cap a la destinació següent, així que la pobra nena acaba ben xarbotada (i jo rebentada, perquè durant el període d’Eingewöhnung al nou entorn, dorm fatal —i jo també, és clar—). :-/

El viatge va començar de manera espectacul… ah no, perdó, tirem una mica enrere. El viatge no va començar el 9 de setembre (us presentem l’spin off de Thelma i Louise: Louise i Luisita —pregunteu a l’Eli de què va això, que en el seu moment em vaig oblidar d’explicar-ho— :-P). Quan vam arribar a l’aeroport, vam facturar les dues maletes, ens vam acomiadar del Gil (que venia una setmana més tard perquè aquella setmana havia de treballar) i vam córrer cap a la porta d’embarcament, perquè els monitors anunciaven que el vol sortia de seguida (cosa que ens va estranyar molt, perquè segons la nostra reserva, sortia una hora més tard). En arribar a la porta, ja no hi quedava cap passatger. Vaig demanar: «Com és que surt tan aviat, el vol, si fins i tot a la meva targeta d’embarcament diu que surt al cap d’una hora i ningú no ens ha avisat?». Els treballadors s’ho van estar mirant i remirant i comentant durant dos o tres minuts, fins que un d’ells es va il·luminar: «Ostres, no, però si aquest vol és per demà!». Total, que nosaltres ens ho havíem apuntat malament i el noi de facturació tampoc no se’n va adonar. Res, mitja volta, l’Ona i jo vam explicar la simpàtica anècdota a tres guardes de seguretat i vam aguantar estoicament les mirades de compassió i els comentaris graciosets («Ei, almenys no heu vingut un dia més tard!», «Bé, almenys demà ja sabeu on heu de venir!»), vam sortir per l’entrada, i tal dia farà un any.

Quin estil, tiet Xavi! I l'Ona està asseguda en un cotxet sense queixar-se!

Vinga, ara sí. :-) El viatge va començar de manera espectacular l’11 de setembre amb la V, una manifestació històrica on, un cop més, «senyores i senyors, petits i grans» vam demanar que se’ns deixi votar (sí-sí). Sembla increïble que s’hagin pogut aplegar i coordinar gairebé dos milions de persones per anar a la capital catalana, vestir samarretes d’un color determinat, anar a un tram determinat d’un carrer i col·locar-se en nou files, l’una al costat de l’altra. I tot plegat, amb una xafogor sufocant! Jo que li havia fet una samarreta groga de màniga llarga a l’Ona, especial per a l’ocasió… almenys la vam amortitzar a la mani que es va haver de fer només un parell de setmanes més tard a tots els pobles de Catalunya ¬¬

De groc, mani a l'ajuntament de Sant Hipòlit

La segona etapa del viatge ens va dur a Múrcia, a visitar les iaies ieié. I mentre nosaltres ens banyàvem a la platja, la temperatura ambient era de 30 graus i jo li comprava roba d’estiu a l’Ona perquè feia tanta calor que no n’havia portat prou, els nostres amics polonesos es planyien que havien anat a veure la família a Polònia i estaven a 5 graus. Cinc! I les notícies meteorològiques berlineses no eren gaire millors. En fi, estic escrivint aquesta entrada amb la calefacció engegada i tapada amb la manta, «no hase falta desir nada más».

Jugant a buidar ampolles d'aigua

Tenir una nena que et desperta de bon matí, mentre estàs dormint plàcidament, amb el dolç crit de «teta, teeeeta» a l’orella té alguns avantatges. Bé, potser només un. Si ens llevem ben d’hora ben d’hora… podem anar a veure la sortida del sol i fondre la targeta SD en qüestió de minuts (la meva incontinència digital quan tinc una càmera a la mà és proporcional a la meva incontinència verbal quan no tinc gelat o un croissant de xocolata a la boca —nota mental: aviam si faig el favor de recordar que després haig de revisar tooootes les fotos—). I si tens la sort de tenir una mama i una iaia que viuen al costat de la platja, no hi ha excusa per perdre’s-ho :-)

 

Si ens llevem ben d'hora... veiem sortir el sol!

Després d’una setmana de platgeta, xocolates al Bastida, dinars a La Encarnación, excursions passades per aigua, passejades amb la iaia i la besàvia i bon rotllo general, l’últim dia vam anar fent camí tot xino-xano cap a l’aeroport. Sortim amb molt de temps, que hi ha una hora de viatge i no sabem si l’Ona voldrà parar a mig camí. Aquest cop no anirem per l’autopista i així aprofitarem per veure un parc natural que hi ha de camí cap Alacant. Cloc-cloc-cloc! Pluf! Resulta que l’Ona no va voler parar, però el cotxe de la iaia sí… A 45 quilòmetres de l’aeroport, i al mig d’una rotonda d’un polígon industrial d’un poblet al mig del no-res. Per sort, uns bons samaritans es van aturar, ens van ajudar a apartar el cotxe i ens van ajudar amb tot el que van poder. A més, casualment el germà del senyor era taxista i vivia allà al costat, o sigui que en qüestió de minuts ja el teníem allà. Després d’un comiat molt precipitat, vam deixar la iaia parlant per telèfon amb la companyia d’assegurances, vam carregar la cadireta de l’Ona al taxi (el bon home, després de deixar-nos a l’aeroport va tornar allà per tornar-li la cadireta a la iaia) i vam enfilar, ara sí, el camí cap a l’aeroport. (Per cert, ens pensàvem que el cotxe ja tenia les hores comptades, però al taller el van poder reparar.)

Golden hour

I després de la platja, muntanya! A Osona vam collir bolets amb l’avi, vam collir farigola amb la iaia i vam anar a veure els espectaculars cingles de Tavertet amb els tiets. Vaja, m’imagino que són espectaculars, perquè hi havia una boira tan espessa que no es veia a quatre passes, literalment! De fet, a la foto estic tan a prop de la vora del penya-segat i tan somrient perquè evidentment no em faig a la idea que allò és molt, molt alt. Amb la por que em fan les alçades, el proper cop que hi anem m’agafarà un patatús només de pensar-hi xD

Ohhh, mireu que bonics que són els cingles!

Amb la tieta NúriaI per acabar el llarg viatge amb un bon regust de boca, el diumenge abans de marxar vam anar a veure un concert de Txarango (que, no ens enganyem, és el motiu principal pel qual ens vam estar tants dies per allà baix a «Àfrica») ;-) Quan tens una criatura petita no és gens fàcil anar a concerts; de fet, a Berlín ens hem perdut concerts d’Obrint Pas, Feliu Ventura i, també, de Txarango! O sigui que quan vaig veure que els Txarango tocaven en un festival creat especialment per a nens, amb horaris infantils, concerts curts i volum (teòricament) menys ensordidor, vaig decidir que quadraríem el viatge com fos per anar a la V i al concert. Vam quedar amb el Jordi, la Carme i la Noa, i també ens vam retrobar amb la Paola, el Salva i el Lluc. Els dos patufets van tenir el mateix bon rotllo que sempre; és un espectacle, veure aquest parell :-D

Ens veiem per Nadal! Mentrestant… benvinguts al llarg viatge!

 

Agost

Ona a la platja de Travemünde

Que arribi l’agost,
vital i enganxós,
per treure’ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Agost (Els Pets)

Vinga, entrada no gaire elaborada amb fotos de l’agost, que encara tinc pendent de fer l’entrada del setembre i se m’acumulen les  fotos :-P

Sempre diem que l’hivern a Berlín és molt depriment, però l’estiu és meravellós. Llevat que tinguis una criatura de tres mesos i sigui l’estiu més calorós de la història, és clar, que és el que ens va fastiguejar l’any passat… Aquest any, en canvi, ha estat fantàstic. A Berlín hi ha un bon grapat de Wasserspielplätze xulíssims (és a dir, zones infantils amb fonts perquè els nens hi xipotegin tant com vulguin), un munt de parcs on pots estirar la manteta, menjar-te un gelat i gaudir dels espectacles improvisats de gent que fa malabars o toca la guitarra a la gespa, piscines exteriors amb tobogans dignes d’un parc aquàtic i piscina especial per a nadons, i fins i tot Strandbäder, és a dir, platges als llacs, amb instal·lacions similars a les d’una piscina (són de pagament, això sí). A més, durant l’agost vam veure la Paola, el Salva i el Lluc, que van fer unes minivacances a Berlín, i l’Alfred i la Montse ens van venir a visitar després de fer una ruta molt bonica pel sud d’Alemanya. No ens hem avorrit gens ni mica!

Amb la Paola, el Lluc i el Salva a Friedrichshain

El Gil està molt content que l'Alfred i la Montse siguin aquí

Aprofitant que teníem un descompte per viatjar amb l’ICE (el tren de gran velocitat alemany), a mitjan agost vam anar a passar un cap de setmana llarg a Lübeck, una ciutat amb encant medieval que hi ha a prop d’Hamburg. Tot i que no ens va fer gaire bon temps, ens va agradar molt passejar pels carrerons plens d’història de la ciutat vella, que, curiosament, és una illa situada al mig de la ciutat.

Entrant a l'illa del centre històric de Lübeck

Com que Lübeck és força a prop de l’Ostsee, el mar que voreja el nord d’Alemanya, vam aprofitar per fer una excursió a la platja. Tot i que no estem tan sonats com els tres o quatre iaios que es banyaven a una aigua que devia estar a menys de deu graus, sí que hi vam remullar els peus; t’adones que t’estàs integrant a la societat alemanya (o que trobes a faltar la mediterrània fins a extrems insospitats) quan remulles els peus a una aigua glaçada tot portant jersei gruixut. Ei, amb dignitat. I sí, l’endemà estàvem tots tres refredats, natürlich. :-P

Jugant a la platja de Travemünde

Pas a pas

Ona en blanc i negre

Sílvia: «El lleó no em fa por, pam-i-pipa pam-i-pipa, el lleó no em fa por, perquè tinc…»
Ona: «…pa!»

Els nens petits es desenvolupen a una velocitat vertiginosa. Tant, que de vegades pretenem que es comportin com adults perquè ens oblidem que fa poc eren criatures totalment indefenses que depenien de nosaltres les vint-i-quatre hores del dia per sobreviure, i que fins aquell moment només coneixien l’escalfor de la panxa i el batec del cor de la mama. «No toquis això!», «Seu!», «Estigues quieta!», «Això no es fa!», «No juguis amb el menjar», «No juguis aquí, que t’embrutaràs», «No», «No», «No». I si no ho fan ara, quan ho han de fer? Per a ells, tot és nou. Volen descobrir el món, experimentar amb els seus sentits, explorar, practicar les seves habilitats. (I sí, a mesura que creixen, necessiten posar a prova els seus límits i els dels pares. I és aquí que hem d’estar al cas i guiar-los —i corregir-los quan calgui—.) Per exemple, heu jugat mai en un cubell ple d’espaguetis cuits? Doncs la patufeta diu que és molt divertit!

Jugant amb els espaguetis

Fa poc ens vam adonar que li dèiem a l’Ona que no quan intentava fer coses que, al capdavall, més endavant li tocarà fer. Ara deixem que ens ajudi en totes les tasques de la llar sempre que vulgui (llevat que siguin perilloses, és clar). Així, doncs, la patufeta ens ajuda a posar la rentadora i a estendre la roba, neteja la taula, es renta a la dutxa, tria el bolquer que es vol posar, es treu les sabates, llença les escombraries… Wie Geil, eh! Aviam, ara no us penseu que la tenim esclavitzada (ni que fa tot això ella sola), però quan ens vol ajudar una miqueta, deixem que vagi practicant. A més, hem tret la barra de seguretat de la trona, i ara hi puja ella sola; també li hem assignat una tauleta i un tamboret petits, i ella decideix on vol menjar i s’hi asseu tota sola. És clar, amb tanta independència, poden passar coses com aquesta: un dia vaig anar un moment a la cuina, i quan vaig tornar…

L'Ona va decidir que ella també s'havia d'eixugar

No sé per què em mires així, mama; no m’has dit que (ens) havíem de posar (a) l’assecadora?

Però s’ho val, perquè l’Ona s’ho passa bé i ens ajuda a reforçar la comunicació entre nosaltres. Que, per cert, cada vegada és més bona! L’Ona ha après moltes paraules noves que li permeten expressar les seves necessitats més fàcilment. Ja no només diu que sí o que no quan li preguntem si ha de fer pipí o si té son (que és fantàstic), sinó que té tot un repertori de paraules ben útils: «(lle)teta», «caca», «aigua», «formatge», «pujar (aupa)», «plàtan», «pilota», «bicicleta», «pomelo» (sí, tieta Eli!, ara és el seu llibre preferit ;-)) i un llarg etcètera. Això sí, estem en aquella fase tan divertida en què la seva pronunciació encara és primerenca, o sigui que quan diu una cosa, nosaltres l’entenem (la majoria de vegades; encara no sé què coi és el «caqui» amb què està obsessionada des de fa dies) però molts cops a la resta de la humanitat li sona a xinès (o a polac).

lil-IMG_2444-10

Al juny vam anar a Polònia a celebrar l’aniversari del Niko, el fill de la Marta i el Krzemek. Els pares de la Marta, que són unes persones meravelloses, ens van acollir a casa seva durant quatre dies, van fer tots els àpats vegetarians per nosaltres, i a més a més ens van fer de guies turístics pel el seu poble, Szklarska Poręba (sí, he copiat el nom del poble directament de la Wikipedia; amb el que em va costar aprendre a escriure Krzemek, passaran anys fins que aprengui a escriure això :-P), una bonica població que està al bell mig de les muntanyes i que és coneguda perquè ha una estació d’esquí que esperem visitar ben aviat, hehe. Vam conèixer la família i els amics polonesos de la Marta, el Krzemek i el Niko, vam fer el guiri per la zona i vam practicar polonès. Va ser un cap de setmana molt especial :-)

A la cascada de Szklarska Poręba

L’últim cop que vam anar a Múrcia vam provar per primera vegada de posar l’Ona a la motxilleta i fer «carretera passeig marítim i manta» en bici. No ho havíem provat abans perquè la meva neurona és molt més assenyada que la del Sergi, i em feia una mica de por. Però la veritat és que és wunderschön! Des d’aleshores agafo la bici gairebé cada dia per moure’m per Berlín. L’Ona s’ho passa la mar de bé, sobretot quan hi ha una baixada pronunciada i la porta el Gil (quan va en bici, és si fa no fa tan prudent com el Sergi quan s’acosta a peixos letals), jo faig una mica d’esport i ens estalviem les temperatures tòrrides dels transports públics berlinesos. A més a més, ens hem proposat de fer rutes en bicicleta per conèixer la regió. Fa un parell de quatre o cinc setmanes en vam fer una pel sud de Brandenburg que ens va semblar molt bonica, i ja en tenim unes quantes de planificades. Ja tenim ganes de fer la propera, perquè és una manera divertida i sana d’explorar els preciosos paratges que hi ha als voltants de Berlín i ens serveix com a excusa per sortir de la ciutat els caps de setmana. I ara que a l’Ona ja li encanta caminar sola per tot arreu, pot practicar la seva nova habilitat en espais naturals.

Caminant amb el papa

Ja tenim bitllets per venir a Catalunya al setembre i al desembre, visca! El Gil no pot baixar fins al dia 17, però l’11-S l’Ona i jo anirem a Barcelona a fer la V humana més gran de la història. I vosaltres, ja teniu tram? Qui vol venir amb nosaltres (o adoptar-nos, vaja)?

Mentrestant… properes visites: la Paola, el Salva i el Lluc, que aquest cap de semana seran a Berlín, i l’Alfred i la Montse! (i potser algun tiet que es fa de pregar…? Eh, eh? Com tenim el tema? :-P)

…Tal dia va fer un any!

Amb dues cuetes

(A Rügen) Sílvia: «Coi, com cansa, aquest camí!  Calia venir fins aquí? A Catalunya també hi ha vaques!»
Gil: «Sí, però aquelles no són emo

Buf! Ha plogut molt, des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc… Ha passat tant de temps que ja fa tres mesos que l’Ona va fer un any! Un any de somriures, d’energia inesgotable, de mirades curioses, d’aprenentatge permanent (per a ella i per a nosaltres), d’infinites maneres de descobrir i redescobrir el món. Sembla increïble que la patufeta ja hagi deixat enrere aquella etapa de nadó petit, fràgil i immòbil (ah no, això són la resta de nens; a nosaltres, aquest període ens va durar… un mes?).

L'Ona dorm... de vegades sense el pit a la boca i tot!:-P

Com que som del nord i del sud, d’aquí i d’allà, l’Ona va tenir dues festes: una a Berlín i una a Pallejà. (De fet, dues i mitja; el dia del seu aniversari, el Gil va demanar festa i vam anar tots tres a fer un pícnic en un parc molt tranquil de Berlín.) Però com que jo aquelles setmanes tenia altres preocupacions i no estava en mode fotògrafa, la veritat és que vam fer poquíssimes fotos durant les festes. Shade:-(

A la festa de Berlín. Li encanten els globus

Celebrant l'aniversari de l'Ona amb un pícnic familiarTot i que no n’hi hagi gaires testimonis fotogràfics, però, totes dues festes van ser fantàstiques. Ens va fer molta il·lusió poder retrobar-nos amb tots vosaltres, xerrar de tot i de res, explicar i escoltar anècdotes, veure com l’Ona i el Lluc s’abraçaven i es petonejaven, veure com havia crescut la Noa, conèixer la petita i tranquil·líssima Joana, i compartir rialles. Per cert, alguns i algunes de vosaltres encara ens deveu el regal per a l’Ona… Garrepes! :-P Que era gratis, fins i tot vam dur nosaltres les targetetes i els bolígrafs!

Ona i Beth

Malauradament, la besàvia de Múrcia se’ns va posar molt malalta just quan l’Ona va fer un any, així que abans d’anar cap a Catalunya ens vam desviar cap al sud durant una setmana per fer-li companyia a l’hospital. Per sort, com que és tan valenta i tan aplicada, es va anar recuperant, al cap d’uns quants dies li van donar l’alta i vam poder jugar a cartes, passejar i prendre el sol amb ella. Ens vam posar més morenos que el meu ginecòleg quan va tornar de Mallorca! La veritat és que el paisatge idíl·lic del Mar Menor i el bon temps que hi fa ajuden a curar moltes coses. De fet, cada vegada que anem a Los Alcázares, l’Ona està una mica malalta (no falla!), però al cap d’un parell de dies de ser allà ja està fresca com una rosa.

Quatre generacions: besàvia, àvia, mama i Ona

En un spielplatz català; no són tan espectaculars, però l'Ona s'ho passa bé igualment

Per demostrar que ens volem integrar plenament en la societat alemanya, els últims dies de maig vam fer unes mini-vacances en una destinació típicament alemanya: Mallorc… Noooo! Però gairebé: vam anar quatre dies a Rügen, una illa que hi ha al nord d’Alemanya on gairebé no hi ha turisme internacional. La veritat és que després d’anar-hi vam entendre per què els alemanys se’n van tots cap a Mallorca, i per què els turistes d’arreu del món prefereixen visitar altres parts d’Alemanya. Aviam, que l’illa ens va semblar molt bonica i tot plegat, eh! Però després de passar-te cinc o sis mesos a temperatures sota zero i amb un pam de neu, si te’n vas a la platja a finals de maig el que vols és posar-te el banyador i no la… ehem… la jaqueta d’esquiar (no és conya, mireu la foto de sota!) ¬¬

Al costat del Seebrücke de Binz, Rügen

Malgrat tot, ens va fer molt més bon temps del que augurava la previsió meteorològica, així que vam llogar un parell de bicis i ens vam dedicar a recórrer l’illa a cop de pedal. Una de les bicis portava un seient per a nens, així que l’Ona hi anava còmodament asseguda durant hores, fins i tot hi feia les migdiades… Ha!, us ho heu cregut? Hi va durar deu segons asseguda abans de començar a queixar-se, diguem, profusament; o sigui que ella anava còmodament a la motxilleta i la cadireta de nens la vam fer servir de maleter xD Ja feia un parell de setmanes que la patufeta caminava agafada de la mà, així que també va fer unes bones passejades :-)

L'Ona comença a caminar!

Rügen és una destinació popular a Alemanya des del segle XIX, quan les famílies benestants van començar a construir-hi segones residències d’estil noucentista al costat de la platja, així que els passeigs marítims de les poblacions costaneres tenen una certa gràcia. Hi ha una excepció, però. Al cap d’unes quantes dècades, Hitler va decidir que tots els treballadors (tots els qui a ell li donava la gana, és clar) mereixien fer vacances a la platja, i se li va acudir la meravellosa idea de construir un monstruós i horrible complex d’apartaments turístics al llarg de la costa de Prora per a… 20.000 persones! Els apartaments no es van arribar a fer servir mai, i tants anys després el govern encara està decidint que en farà (excepte en algun dels edificis, on hi ha un alberg). Nosaltres ens vam estalviar la visita i en lloc d’això vam anar a una reserva natural on hi ha un recorregut per uns camins alçats, a 10 metres sobre terra, que passen pel mig del bosc. Molt bonic!

Caminant per sobre dels arbres

Al final del recorregut hi ha una plataforma de fusta, accessible per a tothom (cotxets de nens i persones amb cadires de rodes inclosos), que s’eleva uns quaranta metres i des d’on hi ha unes vistes magnífiques de la zona. (O això em va sembla intuir, que jo he sortit al meu pare i em fan por les altures, així que no vam pujar fins a l’últim pis.) L’endemà vam anar en bici al Jagdschloss Granitz, un castell que hi ha al mig del bosc (els últims 500 m jo els vaig fer a peu perquè déu n’hi dó amb la pujadeta!), i aquest cop sí que vaig ser prou valenta per pujar per l’escala de cargol fins a dalt de tot, i això que portava l’Ona a l’esquena! Les vistes des de la torre eren també fantàstiques, així que va pagar la pena l’esforç mental que vaig haver de fer per no caure rodona, hehe

Vistes des del castell de Granitz

En conjunt, tot i que al començament no estàvem gaire in the mood per la incertesa de quin seria el futur laboral del Gil, l’illa ens va agradar molt. Tot i així, potser el proper cop que vulguem viatjar a una illa Alemanya farem com tots els alemanys i anirem a Mallorca; total, és igual que Rügen però amb ensaïmades i bon temps xD