Encara tenim a la gola el regust de la sal del mar de la Barceloneta, però a Berlín ja és temps d’estufes, d’abrics i de barrets. Les barbacoes al Görlitzer Park, la gent prenent el sol en banyador al Mauer Park i els nens xipotejant tots nus a la font del parc de Rosenthaler —aquell que no sé com es diu però que és entre la botiga de teles i la gofreria— han deixat d’acolorir el paisatge de la ciutat. A mesura que han anat baixant les temperatures, Berlín s’ha anat vestint de castanyes, de bolets i de fullaraca. Potser les autumn leaves d’aquí no són tan espectaculars com les del Japó, però mirar per la finestra des del llit, de bon matí, fent el ronso amb el Gil enganxat a una galta i l’Ona a l’altra, i veure el parc de veïns tenyit de fulles grogues i vermelles, és un d’aquells petits plaers de la vida que fan començar el dia de bon humor (que bona falta em fa).

Fa un parell de setmanes vam poder gaudir dels paisatges tardorencs en tota la seva esplendor. Els Catalanets, un grup de pares i mares amb criatures catalanoparlants, havien organitzat una excursió per anar a caçar bolets a Grünau i ens hi vam apuntar. El camí és preciós, el tramvia passa pel mig del bosc i pel costat d’un llac. Com que l’Ona no estava gaire fina, al final vam anar pel nostre compte i vam tornar aviat. Tot i així, vam tenir temps de trobar un rovelló!

Des que vam tornar de Catalunya, l’Ona ha estat molt enfeinada… de dia i de nit! L’endemà de tornar de Catalunya teníem revisió mèdica, i la metgessa va al·lucinar perquè l’Ona ja agafava coses des de feia temps i s’asseia tota sola. Si l’hagués vist l’endemà mateix… amb només cinc mesos i mig, l’Ona es va aguantar dreta, agafant-se al sofà. (Noteu un cert deix d’orgull? :-p Molts nens, a la seva edat encara no seuen.) Després de les primeres setmanes “glups, i ara com coi baixo d’aquí???”, ja està aprenent a seure quan està dreta; també intenta fer d’enxaneta intentant escalar la bean bag, per exemple. Segurament encara falten mesos abans no comenci a caminar tota sola, però de moment ja fa dies que intenta fer algunes passes agafada al sofà.

D’altra banda, ha perfeccionat la tècnica del gateig i ara ja corre més que en Bolt… i jo també, que l’haig d’anar perseguint per vigilar que no arrenqui les fulles de la dragon palm, no caigui de morros des de la bean bag, no es fumi de lloros des del test de la iuca, no estripi el llum de peu que hi ha al «quadrat» —el distribuïdor—, no obri la tapa del cubell d’escombraries… Ganz ehrlich, faig més exercici ara que quan anava al gimnàs, i gratis! Que com és que està físicament tan desenvolupada? Es diu que cada nen té el seu propi ritme i que… Quatsch (o «leche joía», que deia el iaio)! Si està tan avançada és perquè practica a totes hores, de dia i.de.nit. Fa una gràcia quan a les dues de la matinada (i després a les tres, i a les quatre, i…) es posa en mode Cirque du soleil i comença a fer acrobàcies damunt les meves costelles… Ara enteneu allò de començar el dia de bon humor, oi? 😛

L’Ona fa dies que menja amb nosaltres a taula (literalment; tenim una cadira que no porta safata perquè la puguem arrambar bé a la taula). I no menja farinetes, no, que menja pomes, peres, carbassa i alvocats a mossegades! El baby-led weaning o deslletament mitjançant aliments sòlids no és un mètode apte per a gent amb presses o amb al·lèrgia als merders, però a l’Ona sembla que li agrada; si veiéssiu amb quina afició es menja l’alvocat… 😉

El dia 3 d’octubre van esdevenir-se tres efemèrides: l’Ona va fer sis mesos (uooo, ja?!), era el dia de la reunificació d’Alemanya i va ser també el dia de la reunificació dels dits del Gil. Mentre la gent celebrava la segona efemèride a la porta de Brandemburg, nosaltres vam anar a l’hospital a celebrar les altres dues. No patiu, que el Gil encara té tots els dits, però si voleu curar-vos en salut, no el deixeu tallar carbasses amb ganivets esmolats 😛