(A Rügen) Sílvia: «Coi, com cansa, aquest camí!  Calia venir fins aquí? A Catalunya també hi ha vaques!»
Gil: «Sí, però aquelles no són emo!»

Buf! Ha plogut molt, des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc… Ha passat tant de temps que ja fa tres mesos que l’Ona va fer un any! Un any de somriures, d’energia inesgotable, de mirades curioses, d’aprenentatge permanent (per a ella i per a nosaltres), d’infinites maneres de descobrir i redescobrir el món. Sembla increïble que la patufeta ja hagi deixat enrere aquella etapa de nadó petit, fràgil i immòbil (ah no, això són la resta de nens; a nosaltres, aquest període ens va durar… un mes?).

Com que som del nord i del sud, d’aquí i d’allà, l’Ona va tenir dues festes: una a Berlín i una a Pallejà. (De fet, dues i mitja; el dia del seu aniversari, el Gil va demanar festa i vam anar tots tres a fer un pícnic en un parc molt tranquil de Berlín.) Però com que jo aquelles setmanes tenia altres preocupacions i no estava en mode fotògrafa, la veritat és que vam fer poquíssimes fotos durant les festes. Shade… 🙁

Tot i que no n’hi hagi gaires testimonis fotogràfics, però, totes dues festes van ser fantàstiques. Ens va fer molta il·lusió poder retrobar-nos amb tots vosaltres, xerrar de tot i de res, explicar i escoltar anècdotes, veure com l’Ona i el Lluc s’abraçaven i es petonejaven, veure com havia crescut la Noa, conèixer la petita i tranquil·líssima Joana, i compartir rialles. Per cert, alguns i algunes de vosaltres encara ens deveu el regal per a l’Ona… Garrepes! 😛 Que era gratis, fins i tot vam dur nosaltres les targetetes i els bolígrafs!

Malauradament, la besàvia de Múrcia se’ns va posar molt malalta just quan l’Ona va fer un any, així que abans d’anar cap a Catalunya ens vam desviar cap al sud durant una setmana per fer-li companyia a l’hospital. Per sort, com que és tan valenta i tan aplicada, es va anar recuperant, al cap d’uns quants dies li van donar l’alta i vam poder jugar a cartes, passejar i prendre el sol amb ella. Ens vam posar més morenos que el meu ginecòleg quan va tornar de Mallorca! La veritat és que el paisatge idíl·lic del Mar Menor i el bon temps que hi fa ajuden a curar moltes coses. De fet, cada vegada que anem a Los Alcázares, l’Ona està una mica malalta (no falla!), però al cap d’un parell de dies de ser allà ja està fresca com una rosa.

Per demostrar que ens volem integrar plenament en la societat alemanya, els últims dies de maig vam fer unes mini-vacances en una destinació típicament alemanya: Mallorc… Noooo! Però gairebé: vam anar quatre dies a Rügen, una illa que hi ha al nord d’Alemanya on gairebé no hi ha turisme internacional. La veritat és que després d’anar-hi vam entendre per què els alemanys se’n van tots cap a Mallorca, i per què els turistes d’arreu del món prefereixen visitar altres parts d’Alemanya. Aviam, que l’illa ens va semblar molt bonica i tot plegat, eh! Però després de passar-te cinc o sis mesos a temperatures sota zero i amb un pam de neu, si te’n vas a la platja a finals de maig el que vols és posar-te el banyador i no la… ehem… la jaqueta d’esquiar (no és conya, mireu la foto de sota!) ¬¬

Malgrat tot, ens va fer molt més bon temps del que augurava la previsió meteorològica, així que vam llogar un parell de bicis i ens vam dedicar a recórrer l’illa a cop de pedal. Una de les bicis portava un seient per a nens, així que l’Ona hi anava còmodament asseguda durant hores, fins i tot hi feia les migdiades… Ha!, us ho heu cregut? Hi va durar deu segons asseguda abans de començar a queixar-se, diguem, profusament; o sigui que ella anava còmodament a la motxilleta i la cadireta de nens la vam fer servir de maleter xD Ja feia un parell de setmanes que la patufeta caminava agafada de la mà, així que també va fer unes bones passejades 🙂

Rügen és una destinació popular a Alemanya des del segle XIX, quan les famílies benestants van començar a construir-hi segones residències d’estil noucentista al costat de la platja, així que els passeigs marítims de les poblacions costaneres tenen una certa gràcia. Hi ha una excepció, però. Al cap d’unes quantes dècades, Hitler va decidir que tots els treballadors (tots els qui a ell li donava la gana, és clar) mereixien fer vacances a la platja, i se li va acudir la meravellosa idea de construir un monstruós i horrible complex d’apartaments turístics al llarg de la costa de Prora per a… 20.000 persones! Els apartaments no es van arribar a fer servir mai, i tants anys després el govern encara està decidint que en farà (excepte en algun dels edificis, on hi ha un alberg). Nosaltres ens vam estalviar la visita i en lloc d’això vam anar a una reserva natural on hi ha un recorregut per uns camins alçats, a 10 metres sobre terra, que passen pel mig del bosc. Molt bonic!

Al final del recorregut hi ha una plataforma de fusta, accessible per a tothom (cotxets de nens i persones amb cadires de rodes inclosos), que s’eleva uns quaranta metres i des d’on hi ha unes vistes magnífiques de la zona. (O això em va sembla intuir, que jo he sortit al meu pare i em fan por les altures, així que no vam pujar fins a l’últim pis.) L’endemà vam anar en bici al Jagdschloss Granitz, un castell que hi ha al mig del bosc (els últims 500 m jo els vaig fer a peu perquè déu n’hi dó amb la pujadeta!), i aquest cop sí que vaig ser prou valenta per pujar per l’escala de cargol fins a dalt de tot, i això que portava l’Ona a l’esquena! Les vistes des de la torre eren també fantàstiques, així que va pagar la pena l’esforç mental que vaig haver de fer per no caure rodona, hehe

En conjunt, tot i que al començament no estàvem gaire in the mood per la incertesa de quin seria el futur laboral del Gil, l’illa ens va agradar molt. Tot i així, potser el proper cop que vulguem viatjar a una illa Alemanya farem com tots els alemanys i anirem a Mallorca; total, és igual que Rügen però amb ensaïmades i bon temps xD