Jugant al parc

Gil: «Què diu la mama?»
Ona: «Coses!»
Gil: «Moltes o poques?»
Ona: «Poques!» (toooma!, deu ser l’única persona del planeta que ho pensa :-P)

Solet, platja, experiències inoblidables i bona companyia. Què més es pot desitjar? Ah sí, que no s’acabi ;-)

Com molts de vosaltres sabeu, ens hem passat tot el setembre voltant pel «Triangle de les bermudes», com dic jo: Barcelona — Múrcia — Osona. I tot i així no vam tenir temps de quedar amb la majoria de vosaltres, malauradament… És l’inconvenient que té tenir la família escampada per la Península Ibèrica; cada cap de setmana, que és quan la majoria de vosaltres podeu quedar, érem en una regió diferent! A més, cada vegada que viatgem a un lloc, l’Ona tarda més o menys cinc dies a acostumar-s’hi; i un dia o dos més tard ja marxem cap a la destinació següent, així que la pobra nena acaba ben xarbotada (i jo rebentada, perquè durant el període d’Eingewöhnung al nou entorn, dorm fatal —i jo també, és clar—). :-/

El viatge va començar de manera espectacul… ah no, perdó, tirem una mica enrere. El viatge no va començar el 9 de setembre (us presentem l’spin off de Thelma i Louise: Louise i Luisita —pregunteu a l’Eli de què va això, que en el seu moment em vaig oblidar d’explicar-ho— :-P). Quan vam arribar a l’aeroport, vam facturar les dues maletes, ens vam acomiadar del Gil (que venia una setmana més tard perquè aquella setmana havia de treballar) i vam córrer cap a la porta d’embarcament, perquè els monitors anunciaven que el vol sortia de seguida (cosa que ens va estranyar molt, perquè segons la nostra reserva, sortia una hora més tard). En arribar a la porta, ja no hi quedava cap passatger. Vaig demanar: «Com és que surt tan aviat, el vol, si fins i tot a la meva targeta d’embarcament diu que surt al cap d’una hora i ningú no ens ha avisat?». Els treballadors s’ho van estar mirant i remirant i comentant durant dos o tres minuts, fins que un d’ells es va il·luminar: «Ostres, no, però si aquest vol és per demà!». Total, que nosaltres ens ho havíem apuntat malament i el noi de facturació tampoc no se’n va adonar. Res, mitja volta, l’Ona i jo vam explicar la simpàtica anècdota a tres guardes de seguretat i vam aguantar estoicament les mirades de compassió i els comentaris graciosets («Ei, almenys no heu vingut un dia més tard!», «Bé, almenys demà ja sabeu on heu de venir!»), vam sortir per l’entrada, i tal dia farà un any.

Quin estil, tiet Xavi! I l'Ona està asseguda en un cotxet sense queixar-se!

Vinga, ara sí. :-) El viatge va començar de manera espectacular l’11 de setembre amb la V, una manifestació històrica on, un cop més, «senyores i senyors, petits i grans» vam demanar que se’ns deixi votar (sí-sí). Sembla increïble que s’hagin pogut aplegar i coordinar gairebé dos milions de persones per anar a la capital catalana, vestir samarretes d’un color determinat, anar a un tram determinat d’un carrer i col·locar-se en nou files, l’una al costat de l’altra. I tot plegat, amb una xafogor sufocant! Jo que li havia fet una samarreta groga de màniga llarga a l’Ona, especial per a l’ocasió… almenys la vam amortitzar a la mani que es va haver de fer només un parell de setmanes més tard a tots els pobles de Catalunya ¬¬

De groc, mani a l'ajuntament de Sant Hipòlit

La segona etapa del viatge ens va dur a Múrcia, a visitar les iaies ieié. I mentre nosaltres ens banyàvem a la platja, la temperatura ambient era de 30 graus i jo li comprava roba d’estiu a l’Ona perquè feia tanta calor que no n’havia portat prou, els nostres amics polonesos es planyien que havien anat a veure la família a Polònia i estaven a 5 graus. Cinc! I les notícies meteorològiques berlineses no eren gaire millors. En fi, estic escrivint aquesta entrada amb la calefacció engegada i tapada amb la manta, «no hase falta desir nada más».

Jugant a buidar ampolles d'aigua

Tenir una nena que et desperta de bon matí, mentre estàs dormint plàcidament, amb el dolç crit de «teta, teeeeta» a l’orella té alguns avantatges. Bé, potser només un. Si ens llevem ben d’hora ben d’hora… podem anar a veure la sortida del sol i fondre la targeta SD en qüestió de minuts (la meva incontinència digital quan tinc una càmera a la mà és proporcional a la meva incontinència verbal quan no tinc gelat o un croissant de xocolata a la boca —nota mental: aviam si faig el favor de recordar que després haig de revisar tooootes les fotos—). I si tens la sort de tenir una mama i una iaia que viuen al costat de la platja, no hi ha excusa per perdre’s-ho :-)

 

Si ens llevem ben d'hora... veiem sortir el sol!

Després d’una setmana de platgeta, xocolates al Bastida, dinars a La Encarnación, excursions passades per aigua, passejades amb la iaia i la besàvia i bon rotllo general, l’últim dia vam anar fent camí tot xino-xano cap a l’aeroport. Sortim amb molt de temps, que hi ha una hora de viatge i no sabem si l’Ona voldrà parar a mig camí. Aquest cop no anirem per l’autopista i així aprofitarem per veure un parc natural que hi ha de camí cap Alacant. Cloc-cloc-cloc! Pluf! Resulta que l’Ona no va voler parar, però el cotxe de la iaia sí… A 45 quilòmetres de l’aeroport, i al mig d’una rotonda d’un polígon industrial d’un poblet al mig del no-res. Per sort, uns bons samaritans es van aturar, ens van ajudar a apartar el cotxe i ens van ajudar amb tot el que van poder. A més, casualment el germà del senyor era taxista i vivia allà al costat, o sigui que en qüestió de minuts ja el teníem allà. Després d’un comiat molt precipitat, vam deixar la iaia parlant per telèfon amb la companyia d’assegurances, vam carregar la cadireta de l’Ona al taxi (el bon home, després de deixar-nos a l’aeroport va tornar allà per tornar-li la cadireta a la iaia) i vam enfilar, ara sí, el camí cap a l’aeroport. (Per cert, ens pensàvem que el cotxe ja tenia les hores comptades, però al taller el van poder reparar.)

Golden hour

I després de la platja, muntanya! A Osona vam collir bolets amb l’avi, vam collir farigola amb la iaia i vam anar a veure els espectaculars cingles de Tavertet amb els tiets. Vaja, m’imagino que són espectaculars, perquè hi havia una boira tan espessa que no es veia a quatre passes, literalment! De fet, a la foto estic tan a prop de la vora del penya-segat i tan somrient perquè evidentment no em faig a la idea que allò és molt, molt alt. Amb la por que em fan les alçades, el proper cop que hi anem m’agafarà un patatús només de pensar-hi xD

Ohhh, mireu que bonics que són els cingles!

Amb la tieta NúriaI per acabar el llarg viatge amb un bon regust de boca, el diumenge abans de marxar vam anar a veure un concert de Txarango (que, no ens enganyem, és el motiu principal pel qual ens vam estar tants dies per allà baix a «Àfrica») ;-) Quan tens una criatura petita no és gens fàcil anar a concerts; de fet, a Berlín ens hem perdut concerts d’Obrint Pas, Feliu Ventura i, també, de Txarango! O sigui que quan vaig veure que els Txarango tocaven en un festival creat especialment per a nens, amb horaris infantils, concerts curts i volum (teòricament) menys ensordidor, vaig decidir que quadraríem el viatge com fos per anar a la V i al concert. Vam quedar amb el Jordi, la Carme i la Noa, i també ens vam retrobar amb la Paola, el Salva i el Lluc. Els dos patufets van tenir el mateix bon rotllo que sempre; és un espectacle, veure aquest parell :-D

Ens veiem per Nadal! Mentrestant… benvinguts al llarg viatge!