«Cinc del matí / canta el gall…» Tot el matí que em ressonava aquest vers de Sangraït al cap. No aconseguia recordar de quina cançó es tractava. La meva neurona no funcionava a ple rendiment,  potser perquè ens havíem llevat a les cinc del matí. Volíem agafar el tren ben aviat perquè havíem de creuar mig Japó, i volíem arribar a Miyajima a una hora raonable.

Miyajima és coneguda per oferir una de les tres millors vistes del Japó. La foto típica és la que encapçala aquesta entrada, la de la torii amb la marea alta, però en realitat Miyajima és molt més que aquesta porta imponent que presideix l’illa.

Miyajima és un paradís per als amants de la natura. Si us agrada fer senderisme, aquí us en podeu fer un tip. De fet, podeu pujar a peu fins al cim de la muntanya més alta de l’illa, el Misen, i el vostre esforç es veurà recompensat amb una de les vistes més espectaculars que us pot oferir el país nipó. (Si us fa mandra caminar fins a dalt, podeu agafar un telefèric). Nosaltres vam fer tot el camí de baixada pel bosc, i us podem assegurar que val la pena, sobretot a la tardor. Ja us ensenyarem algunes fotos amb què de ben segur ens creureu :-)

Miyajima també és un paradís per a les “Sílvies” qualssevol que van perseguint animalons a totes hores per fer-los fotos. Aquí els cérvols passegen tan tranquils pel carrer, com un vianant més. De fet, no només no fugen quan la gent se’ls acosta, sinó que aprofiten qualsevol oportunitat per pispar-te una de les dues pastetes dolces que t’has comprat per esmorzar i que t’havies posat a la butxaca per assaborir-les tranquil·lament com a premi després de l’esforç que suposa haver fet tot el camí de pujada fins al telefèric. En sabem d’algunes a qui els ha passat… Ja ho diuen, que la confiança fa fàstic. En tot cas, aquesta proximitat et permet agafar la càmera i posar-te a disparar fotos fins que n’aconsegueixes alguna amb què quedes satisfeta (o fins que al cap de vint o trenta fotos el teu marit et diu que aquí et quedes, que ell marxa).

Vam dormir en un ryokan (un hotel, o bed and breakfast, amb habitacions típiques japoneses, on dorms en un futon i et descalces per entrar a l’edifici) d’una dona molt simpàtica i amable, i vam sopar un àpat boníssim (car, però s’ho valia) en un altre ryokan regentat per una senyora encantadora i el seu fill, també molt trempat.

Vam marxar de Miyajima amb la sensació que segurament haurà estat una de les parades més destacades del nostre viatge. Tot i que dormir-hi és caríssim perquè és un indret summament turístic, si mai hi aneu us recomanem que hi dormiu una nit i gaudiu de la tranquil·litat que s’hi respira un cop han marxat tots els turistes (sobretot si teniu més sort que nosaltres i no plou).

Hiroshima és una ciutat estressant, o potser estressada. La gent va pel carrer mig corrent, com si tinguessin pressa per arribar a tot arreu. La veritat és que no en podem parlar gaire perquè només hi vam estar de passada. Hi vam fer nit per no haver d’anar directament des de Miyajima a Kyoto, però segurament ens la podíem haver estalviat. Total, vam arribar al ryokan de Kyoto a quarts de cinc de la tarda, amb la qual cosa ja era tard per tornar a baixar al centre de la ciutat, i al final a Hiroshima no vam veure res més que el memorial de la bomba atòmica i una cantonada del palau imperial…

A diferència de Miyajima, a Hiroshima ens hi vam trobar els japonesos més poc hospitalaris i amables que hem trobat fins ara. També és cert que vam dormir en un hotel de negocis qualsevol (un IBIS, per entendre’ns), però el senyor que ens va atendre a la recepció no era “typical japanese” ni molt menys (de fet, vam acabar empipats quan vam fer el check-in). I vam tenir aquesta mateixa sensació gairebé cada vegada que ens va atendre algun… hiroshimenc/hiroshimita/hiroshimí???

Per cert, he anat a més lavabos en una setmana que el Sergi en un any, i a cada lloc on vaig hi ha un tipus de vàter diferent. Tinc prou material per fer una tesi “vateriològica”!

Propera parada: Kyoto! (Avui hi fem l’última nit.)