Asakusa; a Tòquio hi ha gent molt curiosa

Això de recórrer mig planeta en un dia em fa sentir com en Michael J. Fox a Back to the future, o potser com en Bill Murray a El dia de la marmota: hem sortit a les 12 h de Tòquio i fa set hores que som en un avió, però són les 15 h i quan arribem a Hèlsinki d’aquí a tres hores tornaran a ser les 15 h! I mentre esperem l’avió per anar de Hèlsinki a Berlín, a Alemanya seran les… 15 h!

Mentre vosaltres compliu el vostre deure de catalans (que nosaltres no hem pogut complir gràcies a l’eficàcia de les administracions i les ambaixades!) i el Gil mira una pel·lícula per passar l’estona, jo aprofitaré per escriure l’últim capítol de la nostra aventura al país del sol naixent. Una combinació de teatre, fantasia, relax i retrobaments és una bona manera d’acabar un viatge inoblidable, no trobeu?

Tornant de Takayama cap a Tòquio, el Gil estava trist: aquell dia a mitjanit ens caducava el Rail Pass i, amb ell, la bona vida dels Shinkansen, els seients reservats i les excursions gratis. Tanmateix, just quan vam arribar a Tòquio amb l’últim Shinkansen del viatge, un fet inesperat va fer que recordem aquell desplaçament amb una alegria especial: després de viure dues setmanes amb aquest dubte existencial, vam descobrir com s’ho fan perquè els seients sempre mirin endavant, independentment de quina sigui la destinació del tren! (Potser us sembla una xorrada, però la cara que va fer el Gil quan ho va veure no tenia preu :-P .)

Dijous vam anar a veure teatre kabuki. Com deia l’expresident de l’Espanyol, jo no vull dir que sigui avorrit, però és avorrit xD Corro el risc de ser considerada una inculta per l’Eli, que és una experta en teatre, però em sembla que el kabuki és massa abstracte per a mi… Els actors es movien a càmera lenta, l’acció era gairebé inexistent i l’espectacle (tres obres) durava quatre hores i mitja! Que consti que, com que deixen els llums encesos, vaig poder veure que un bon grapat de persones s’adormien en un moment o altre, eh! Diuen que el teatre occidental és “representatiu” perquè l’objectiu és representar una història; en canvi, el kabuki és “presentatiu” perquè l’objectiu és que els actors s’hi llueixin, i que l’obra sigui “bonica” (literalment, que cada segon de l’obra pugui ser fotografiat i no hi hagi cap error estètic). A la gent li és igual la història, li és igual si és coherent, li és igual que els papers de dones siguin representats per homes (només hi ha actors de kabuki, no hi ha actrius). El públic va a veure els actors com qui va a veure una estrella del rock. És un món elitista: els actors sempre provenen de famílies que s’hi han dedicat des de fa moltes generacions. De fet, durant l’obra sentíem que algunes persones del públic cridaven alguna cosa, totes emocionades; resulta que és normal que vagin cridant els cognoms dels actors. És molt divertit ^^  Curiosament, et deixen entrar amb menjar de fora i així pots sopar a la mitja part. Fa gràcia veure la gent, vestida amb els seus millors quimonos, cruspint-se un bento a la butaca :-)  Tot plegat, va ser una experiència molt interessant.

Totoro, to-to-rooo… ♫

Si anar a un jardí il·luminat era com entrar en un conte de fades, anar al museu Ghibli és com entrar en una casa encantada. És un paradís per als nens petits, per als qui els agradin les pel·lícules de Studio Ghibli (molt millors que les historietes ensucrades de Disney, si ens permeteu) i, en general, per a qui vulgui retornar a la infantesa durant un parell d’horetes. El museu no és gaire gran, però Miyazaki (el fundador i geni que hi ha darrere la majoria de pel·lícules de Ghibli) el va dissenyar perquè gaudeixis de cada raconet. I ho va aconseguir!

Recordeu aquella batalleta meva de quan vaig aprendre italià a Irlanda amb un japonès? Qui ens havia de dir que onze anys després ens retrobaríem al Japó! Fa uns quants mesos va obrir un restaurant a Yokohama, que vindria a ser un l’Hospitalichi, i vam anar-hi a veure’l i a sopar. Vam tardar una hora a trobar el lloc perquè els japonesos, a part de no tenir adreces concretes (escriuen més aviat la zona), no tenen plaques amb els noms dels carrers i no saben fer mapes (a cada mapa que trobes, el nord és en una direcció diferent), però va valdre molt la pena, evidentment: el Gil li va poder posar cara al Tomi i nosaltres dos ens vam poder posar al dia. A més, tot i que jo gairebé no vaig menjar perquè estava molt cansada, el menjar era boníssim.

Amb el Tomi al seu restaurant

Ahir, després de passejar tot el dia per Asakusa i Shibuya i de sobreviure a un terratrèmol, vam passar l’última hora del viatge d’una manera ben relaxant: a l’onsen privat de l’hotel (una cambra de bany japonesa que pots llogar per hores). Un altre cop, jo m’hi vaig ficar molt poca estona perquè l’aigua era molt calenta i no és recomanable per a les embarassades, però igualment en vaig gaudir d’allò més.

Acabaré amb unes quantes anècdotes i observacions desordenades sobre el viatge i els japonesos, amb aquells petits instants que de vegades amb el temps s’obliden però que diferencien una simple excursió d’una experiència inoblidable. No sabia si posar-les en un apèndix perquè segurament serà una mica llarg, però tiraré pel dret i les deixaré aquí:

  • El segon dia vam arribar a les tantes a l’hotel de Tòquio, o sigui que vam haver d’entrar per una altra porta que tenia un codi de seguretat. La porta es va obrir, però qui en va sortir va ser un senyor en calçotets que, totalment desorientat i al·lucinat, ens va fer fora a crits. No vam entendre ni una paraula, però ens va quedar molt clar que ens havíem equivocat de porta xD
  • A Hiroshima tenen oficis molt estranys: una empresa anunciava que fa “dramatic communication“. No sabem a què es deuen dedicar, però des d’aquell dia el Gil ha descobert que la seva vocació real és fer “dramatic communication” i ho ha posat en pràctica cada dia (com vau comprovar quan va enviar el correu sobre el terratrèmol; molt dramàtic, no? :-P).
  • La nostra criatura és una valenta: tan petita i ja ha sobreviscut a un terratrèmol de 4,9 graus, i sense queixar-se! (Perquè us feu a la idea, el terratrèmol que va destrossar Llorca l’any passat va ser de 5,1 graus.) Jo era al costat de la secció de ganivets d’uns grans magatzems i el Gil a la setena planta de l’edifici; per sort, al Japó els edificis estan ben fets i, tot i que vam notar un sotrac molt important, al cap d’un parell de minuts el centre comercial tornava a funcionar amb normalitat.
  • Aquesta setmana m’han cedit un seient al metro dues vegades. Sembla que ja es nota que la panxa no és només de menjar Nutella!
  • A l’entrada de l’estació de Shibuya hi ha molta gent que et dóna publicitat, com a totes les estacions. La diferència és que aquí els anuncis van dins d’una bosseta de mocadors de paper, segurament per augmentar la possibilitat que els acceptis. Amb nosaltres va funcionar, perquè vam pujar i baixar les escales dos cops per rapinyar-ne unes quantes, hihihi (el primer cop no me’n van donar, i com que em va fer ràbia vam tornar a baixar; ens hauríeu d’haver vist!) :-P
  • A Miyajima, el Gil es va trobar un picarol que havia perdut algun excursionista, i des d’aleshores l’utilitza per fer-li saber a la nostra petita que és a prop. Que tendre que és el papa ^^
  • Quan ens van donar el Japan Rail Pass, em vaig equivocar i vaig marcar la casella de “Ms.” en comptes de “Mrs.”, o sigui que durant tot el viatge de noces “estava soltera”. Glups! :-P
  • Les ciutats del Japó són molt més accessibles que en altres països. A Tòquio i en molts altres llocs, al centre de totes les voreres, hi ha unes rajoles grogues amb una textura diferent, al llarg de tot el camí, per facilitar que els cecs sàpiguen per on han d’anar.
  • A cada estació sona una musiqueta diferent quan s’atura el tren; és divertit, i si no has sentit el nom de l’estació, saps on has de baixar igualment.
  • No entenem com pot funcionar l’economia del país. En algunes estacions hi ha com sis o set treballadors de l’estació a cada entrada; en una cruïlla et pots trobar quatre o cinc policies. Ningú fa la feina tot sol, sembla que tenen un gran sentit col·lectiu de l’esforç.
  • Als restaurants del Japó, o bé no et donen tovalló (hi ha molta gent —ara jo també!— que sempre porta una tovalloleta de roba a la butxaca), o bé et donen una tovallola que de vegades és de paper i va en bosseta, però sovint és de roba, mullada i calenta perquè et rentis les mans abans de menjar. Trobarem a faltar aquest costum, sobretot quan fa fred!
  • Els japonesos estan obsessionats amb la netedat i la desinfecció. Mostra d’això és que molta gent porta una mascareta de paper al carrer, i això que no ens va semblar que les ciutats estiguessin més contaminades que, per exemple, Barcelona.
  • Els japonesos es descalcen a tot arreu; a casa, als temples (a molts temples et deixen sabatilles, perquè t’has de descalçar per visitar-los) i fins i tot als restaurants (als restaurants típics japonesos tenen almenys una secció de taules baixes amb tatami). M’encanta!
  • Tant pa i tan poca xocolata! Les llesques de pa bimbo tenen una mida descomunal, i en canvi les rajoles de xocolata són totes fines i esquifides com una mala cosa.
  • En tot el viatge només vam utilitzar coberts occidentals dues vegades. Menjar espaguetis amb bastonets té una certa gràcia, hehe. És clar que l’arròs que tenen aquí és molt enganxós i és molt fàcil agafar-lo amb els bastonets; així qualsevol!
  • Trobarem a faltar les tauletes amb estufa a sota per escalfar-te els peus. S’hi estava tan bé!
  • Als trens de Tòquio s’hi fan dues coses: dormir i jugar amb el mòbil. Gairebé tothom fa una de les dues coses. Sort que està prohibit parlar pel mòbil, perquè si no, viatjar-hi en hora punta seria insuportable!
  • A Shibuya hi ha un munt de sales recreatives que ocupen tot un edifici de cinc, sis o més plantes. Les sales són totes fosques, plenes de maquinetes, i el soroll és ensordidor. És flipant. No ens hi trobareu pas gaires cops, no!
  • A Shibuya també hi ha la cruïlla més transitada del món. Et sents com una ovelleta però, malgrat tot, tens la sensació que hi ha un cert ordre, com a tot arreu al Japó.
  • Els japonesos deuen ser uns sortits. Als quioscs hi ha més revistes porno que de manga, i en alguns llocs hi ha vagons només per a dones!
  • Haig de confessar que trobaré a faltar aquells vàters que tenen més botons que el comandament a distància de la tele, sobretot a l’hivern xD Al Japó hi ha lavabos per tot arreu, i a més estan molt ben equipats per si tens nens petits.
  • Ho sento, no me’n puc estar! He vist desenes de tipus de vàters diferents i curiosos. Un resum: forat a terra; vàter amb la tapa calenta per escalfar-te el culet; vàter amb funció de bidet, amb botons per regular la pressió i la temperatura de l’aigua; vàter amb una petita pica incorporada a la cisterna perquè et rentis les mans amb una part de l’aigua de la cisterna; vàter amb botó per simular el so de tirar de la cadena (aquí està mal vist que les dones facin soroll quan fan pipí); vàter amb botó per apujar i abaixar la tapa, no t’hi cansis; vàter amb canviador de nens (a tot arreu hi ha taules per canviar els nens, però a moltes estacions hi ha lavabos on la taula és dins de la cabina del vàter, perquè ho puguis fer amb més intimitat); vàter amb “posanens” (dins de la cabina del lavabo, hi ha molts llocs on hi ha una cadireta perquè hi deixis la criatura mentre tu fas pipí; així t’estalvies de deixar el nen a dues desconegudes inexpertes que no parlen l’idioma i no tenen ni idea de com agafar un nadó xD); vàter amb estenedor (en un vàter hi havia una mena d’estenedor plegable!); vàter amb una plataforma plegable, segurament perquè si et vols canviar de sabates no hagis de trepitjar el terra descalç… I encara en vaig veure més!
  • Trobarem a faltar aquella educació extrema, aquella amabilitat, aquelles reverències, aquell «arigatou gozaimassssss» (‘gràcies’) en què allarguen l’última síl·laba fins a l’infinit. Els conductors d’autobús donen les gràcies a tots els passatgers quan baixen, fins i tot encara que baixin 60 persones seguides del bus! I els revisors del tren entren al vagó, fan una reverència, anuncien que passaran a revisar els bitllets i, quan surten del vagó, fan una altra reverència.

Sayonara!

Som a punt d’aterrar a Hèlsinki i ha arribat l’hora de tancar el capítol, però ens enduem amb nosaltres un munt d’experiències, anècdotes i records. Igual que «Verba volant, scripta manent», els viatges s’acaben, però els records perduren. I, com deia una sàvia persona fa poc: ja tenim ganes de tornar… al Japó!

Gràcies per ajudar-nos i empènyer-nos a viure aquesta aventura inoblidable. La propera, la més gran de les nostres vides, començarà a l’abril :-)