Avui fa nou mesos érem aquí:

Qui ens havia de dir que al cap de nou mesos clavats seríem aquí?

Han estat nou mesos plens de sensacions, d’emocions, de símptomes, de presa de decisions, de descobriments. Ara que som a la recta final, que queden dues setmanes a tot estirar perquè l’Ona vegi… la neu… ¬¬ per primer cop, ja tinc ganes de deixar d’estar embarassada, no us enganyaré pas: tinc ganes de recuperar la mobilitat, de rentar els plats sense que la panxa xoqui amb el marbre de la cuina, de girar-me al llit sense necessitar una grua, de deixar d’anar al lavabo cada dos minuts, de cordar-me els pantalons amb el botó i no amb una goma. Tot i així, l’embaràs també m’ha permès experimentar sensacions divertides, curioses i emocionants: des de menjar terra perquè em passi l’acidesa d’estómac o deixar que el Gil em cordi les sabates a notar com es mou l’Ona o veure la il·lusió amb què el Gil li explica coses a la seva filla. Amb nou mesos n’hi ha prou, sí, però, malgrat tots els símptomes empipadors, estic contenta d’haver experimentat aquest procés gairebé màgic que no és res més que el començament de tot plegat. Quines ganes que tenim d’abraçar l’Ona!

Per cert, a les fotos de l’embaràs vaig amb màniga curta, però a l’exterior la realitat és aquesta:

(De fet, aquestes fotos són de dissabte passat. Aquesta setmana ni tan sols fa sol, només neva. Benvinguts a la primavera berlinesa ¬¬)

No patiu, que ja us informarem quan l’Ona faci la seva aparició estelar. Penseu que, tot i que surto de comptes dilluns de Pasqua (i April Fool’s!), els nens solen néixer uns quants dies més tard del que els toca. A més, l’Ona és petita, o sigui que ja està bé que s’estigui uns quants dies més a la panxa :-)