“Júlia, seré els teus ulls de sol a sol,
com un llençol vigilant la teva nit.
T’ho dic, Júlia, que a dins l’amor no hi ha espais buits,
no hi ha no llocs, no hi ha un sol forat enmig:
l’amor no té espais buits.” (Lax’n’busto)

O més aviat dues! L’Ona ha descobert que té mans i, després d’estudiar detingudament com les fem servir nosaltres, ha començat a practicar amb les seves. A més d’ajuntar les mans, ja agafa el conill Nil, el raspall dels cabells i els drapets, tot i que després no sap ben bé què fer-ne i se’ls mira amb cara de preocupació fins que els deixa anar… A part d’això, ja és capaç d’aguantar el cap una bona estona quan està asseguda, i cada vegada sap girar-se més fàcilment; això últim li és molt útil per venir a veure’m a altes hores de la matinada (bé, per amorrar-se al meu pit i per fer servir les meves cames de llit, hehe)

Fa molts dies que no pesem ni mesurem la patufa, però el fet que ja fa un parell de setmanes que li posem roba per a criatures de tres mesos és un indicador molt clar que està ben alimentada 😉

Fa un parell de setmanes vam anar d’excursió a Hamburg. Volíem fer una excursió d’un dia a una ciutat relativament propera per veure què li semblava a l’Ona, i l’anomenada “Venècia alemanya”, a una hora i mitja de Berlín en tren exprés, ens va semblar una bona opció. Deixant de banda que jo em vaig passar tot el matí preocupada per si el viatge era massa llarg i el temps massa dolent per a l’Ona, l’experiència va ser un èxit i l’Ona es va portar com una campiona 🙂  A més, l’excursió ens va permetre adonar-nos de quins canvis volem fer o què hem de preveure perquè les properes excursions siguin encara més plàcides. Per cert, el Gil no es va menjar cap hamburguesa (jo me’n vaig menjar una de vegetariana, però no la vaig demanar expressament, eh!), o sigui que no us podem dir si les hamburgueses originals d’Hamburg tenen un gust espectacular o si són ben bé com les del McDonald’s.

Aquests dies hem tingut a casa la iaia Aurora, que ha vingut a passar un parell de setmanes amb nosaltres per ajudar-nos i per gaudir al màxim de la seva néta. D’una banda, la iaia es meravellava (igual que el Gil i jo) de veure les habilitats que va adquirint l’Ona dia rere dia. De l’altra, l’Ona s’ho passava pipa quan la iaia li feia tonteries (sí, ja sé que és incorrecte, però al meu poble no s’hi fan beneiteries, ximpleses ni necieses; s’hi fan tonteries o, en tot cas, xorrades, que voleu que us digui xD); la patufa cada dia li explicava un munt de coses i reia molt amb ella. Tot i que l’Aurora deia que no tenia un interès especial a fer el guiri, hem sigut molt bons amfitrions i l’hem portat a visitar l’IKEA, una botiga de bolquers de tela, l’estació (i només l’estació) de Potsdam i, sobretot, l’ambaixada espanyola (que té la seu en un edifici monumental que deu costar un ull de la cara)! Ai, quina paciència, pobreta… Ja tenim ganes de tornar-la a veure!

Per cert, si a algú de vosaltres li havia passat pel cap de regalar-li unes arracades a l’Ona, no us hi molesteu. Fa temps li vam demanar a la llevadora si a l’Ona li farien els forats de les orelles a l’hospital quan nasqués; ens va mirar terroritzada i ens va respondre amb contundència: «Quèee? Noooo! Per què haurien de fer una cosa tan bèstia? Pobra nena!» Tot seguit, ens va suggerir que ho demanéssim en una joieria turca, com dient «em sembla que aquests bàrbars dels turcs sí que ho fan». Es veu que aquí és costum d’esperar-se fins que la criatura «té edat per decidir-ho ella mateixa», que, segons la llevadora, sol ser als cinc o sis anys. I si em demana un tatuatge quan tingui cinc anys, també haig de deixar que se’l faci?

Propera visita: l’avi Antoni!