…Tal dia va fer un any!

Amb dues cuetes

(A Rügen) Sílvia: «Coi, com cansa, aquest camí!  Calia venir fins aquí? A Catalunya també hi ha vaques!»
Gil: «Sí, però aquelles no són emo

Buf! Ha plogut molt, des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc… Ha passat tant de temps que ja fa tres mesos que l’Ona va fer un any! Un any de somriures, d’energia inesgotable, de mirades curioses, d’aprenentatge permanent (per a ella i per a nosaltres), d’infinites maneres de descobrir i redescobrir el món. Sembla increïble que la patufeta ja hagi deixat enrere aquella etapa de nadó petit, fràgil i immòbil (ah no, això són la resta de nens; a nosaltres, aquest període ens va durar… un mes?).

L'Ona dorm... de vegades sense el pit a la boca i tot!:-P

Com que som del nord i del sud, d’aquí i d’allà, l’Ona va tenir dues festes: una a Berlín i una a Pallejà. (De fet, dues i mitja; el dia del seu aniversari, el Gil va demanar festa i vam anar tots tres a fer un pícnic en un parc molt tranquil de Berlín.) Però com que jo aquelles setmanes tenia altres preocupacions i no estava en mode fotògrafa, la veritat és que vam fer poquíssimes fotos durant les festes. Shade:-(

A la festa de Berlín. Li encanten els globus

Celebrant l'aniversari de l'Ona amb un pícnic familiarTot i que no n’hi hagi gaires testimonis fotogràfics, però, totes dues festes van ser fantàstiques. Ens va fer molta il·lusió poder retrobar-nos amb tots vosaltres, xerrar de tot i de res, explicar i escoltar anècdotes, veure com l’Ona i el Lluc s’abraçaven i es petonejaven, veure com havia crescut la Noa, conèixer la petita i tranquil·líssima Joana, i compartir rialles. Per cert, alguns i algunes de vosaltres encara ens deveu el regal per a l’Ona… Garrepes! :-P Que era gratis, fins i tot vam dur nosaltres les targetetes i els bolígrafs!

Ona i Beth

Malauradament, la besàvia de Múrcia se’ns va posar molt malalta just quan l’Ona va fer un any, així que abans d’anar cap a Catalunya ens vam desviar cap al sud durant una setmana per fer-li companyia a l’hospital. Per sort, com que és tan valenta i tan aplicada, es va anar recuperant, al cap d’uns quants dies li van donar l’alta i vam poder jugar a cartes, passejar i prendre el sol amb ella. Ens vam posar més morenos que el meu ginecòleg quan va tornar de Mallorca! La veritat és que el paisatge idíl·lic del Mar Menor i el bon temps que hi fa ajuden a curar moltes coses. De fet, cada vegada que anem a Los Alcázares, l’Ona està una mica malalta (no falla!), però al cap d’un parell de dies de ser allà ja està fresca com una rosa.

Quatre generacions: besàvia, àvia, mama i Ona

En un spielplatz català; no són tan espectaculars, però l'Ona s'ho passa bé igualment

Per demostrar que ens volem integrar plenament en la societat alemanya, els últims dies de maig vam fer unes mini-vacances en una destinació típicament alemanya: Mallorc… Noooo! Però gairebé: vam anar quatre dies a Rügen, una illa que hi ha al nord d’Alemanya on gairebé no hi ha turisme internacional. La veritat és que després d’anar-hi vam entendre per què els alemanys se’n van tots cap a Mallorca, i per què els turistes d’arreu del món prefereixen visitar altres parts d’Alemanya. Aviam, que l’illa ens va semblar molt bonica i tot plegat, eh! Però després de passar-te cinc o sis mesos a temperatures sota zero i amb un pam de neu, si te’n vas a la platja a finals de maig el que vols és posar-te el banyador i no la… ehem… la jaqueta d’esquiar (no és conya, mireu la foto de sota!) ¬¬

Al costat del Seebrücke de Binz, Rügen

Malgrat tot, ens va fer molt més bon temps del que augurava la previsió meteorològica, així que vam llogar un parell de bicis i ens vam dedicar a recórrer l’illa a cop de pedal. Una de les bicis portava un seient per a nens, així que l’Ona hi anava còmodament asseguda durant hores, fins i tot hi feia les migdiades… Ha!, us ho heu cregut? Hi va durar deu segons asseguda abans de començar a queixar-se, diguem, profusament; o sigui que ella anava còmodament a la motxilleta i la cadireta de nens la vam fer servir de maleter xD Ja feia un parell de setmanes que la patufeta caminava agafada de la mà, així que també va fer unes bones passejades :-)

L'Ona comença a caminar!

Rügen és una destinació popular a Alemanya des del segle XIX, quan les famílies benestants van començar a construir-hi segones residències d’estil noucentista al costat de la platja, així que els passeigs marítims de les poblacions costaneres tenen una certa gràcia. Hi ha una excepció, però. Al cap d’unes quantes dècades, Hitler va decidir que tots els treballadors (tots els qui a ell li donava la gana, és clar) mereixien fer vacances a la platja, i se li va acudir la meravellosa idea de construir un monstruós i horrible complex d’apartaments turístics al llarg de la costa de Prora per a… 20.000 persones! Els apartaments no es van arribar a fer servir mai, i tants anys després el govern encara està decidint que en farà (excepte en algun dels edificis, on hi ha un alberg). Nosaltres ens vam estalviar la visita i en lloc d’això vam anar a una reserva natural on hi ha un recorregut per uns camins alçats, a 10 metres sobre terra, que passen pel mig del bosc. Molt bonic!

Caminant per sobre dels arbres

Al final del recorregut hi ha una plataforma de fusta, accessible per a tothom (cotxets de nens i persones amb cadires de rodes inclosos), que s’eleva uns quaranta metres i des d’on hi ha unes vistes magnífiques de la zona. (O això em va sembla intuir, que jo he sortit al meu pare i em fan por les altures, així que no vam pujar fins a l’últim pis.) L’endemà vam anar en bici al Jagdschloss Granitz, un castell que hi ha al mig del bosc (els últims 500 m jo els vaig fer a peu perquè déu n’hi dó amb la pujadeta!), i aquest cop sí que vaig ser prou valenta per pujar per l’escala de cargol fins a dalt de tot, i això que portava l’Ona a l’esquena! Les vistes des de la torre eren també fantàstiques, així que va pagar la pena l’esforç mental que vaig haver de fer per no caure rodona, hehe

Vistes des del castell de Granitz

En conjunt, tot i que al començament no estàvem gaire in the mood per la incertesa de quin seria el futur laboral del Gil, l’illa ens va agradar molt. Tot i així, potser el proper cop que vulguem viatjar a una illa Alemanya farem com tots els alemanys i anirem a Mallorca; total, és igual que Rügen però amb ensaïmades i bon temps xD

 

Tantes coses a fer

Fuuuuuu

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
llocs per recordar, llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d’estrenar.

Tantes coses a fer (Els Pets)

Uf, han passat tres mesos i moltes coses des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc. Després d’un començament d’any molt trist, amb la mort del tiet Pedro, i força estressant, amb vols, viatges, més vols i més viatges (i els corresponents drames de l’Ona al cotxe), mica en mica intentem tornar a la normalitat tots plegats. Ens hem retrobat amb els amics del Vorbereitungskurs, ens hem reincorporat al grup de Fabel (ja hem passat pels tres grups; som les rodamons del Fabel!) i demà, després de tres mesos, reprenem les classes d’alemany. Que com portem l’alemany? Daixò… Najasehr gut, sehr gut… U_U

La "Luisita" amb la bufanda de la Louise

Què? Onze mesos? Si sembla que només hagin passat onze dies (excepte aquestes últimes nits, que sembla que hagin passat onze anys ¬¬)! D’aquí a un mes just menys un dia menys dos dies (què us pensàveu, que tenia temps d’escriure les entrades d’una tirada?), farà un any que l’Ona va treure el caparró a aquesta aventura incerta i apassionant que és la vida. Observar un nen és molt millor que veure la tele; cada dia es lleva amb ganes de tocar, olorar, tastar, d’explorar, de sentir. Diuen que «la vida és el que et passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat». I jo tinc tantes coses a fer, però la meitat de coses es queden sense fer —i l’altra meitat es queda a mitges— perquè hi ha una tasca que té prioritat sobre qualsevol altra: compartir la vida amb la meva filla.

Vaaal, ara que ja he quedat tan bé, no us enganyaré: de vegades m’agradaria tenir deu minutets per fer alguna cosa que em permetés utilitzar les habilitats adquirides al llarg de tants anys de vida, com ara fer els deures d’alemany, actualitzar el bloc o contestar algun correu. Per això, amb els amics del Vorbereitungskurs hem començat a fer coworking+babysitting un cop per setmana. Quedem en un Kindercafé i mentre un de nosaltres té cura de la canalla, la resta poden estudiar o treballar cinc minutets, fins que la seva criatura es queixa. Super, oder?

Ona i papa

Aquest hivern estem gaudint d’un temps magnífic. Aviam, potser em direu que és una mica agosarat utilitzar l’adjectiu ‘magnífic'; al capdavall, el mes passat el Gil es va passar una hora rascant gel del netejaparabrises a -9°, perquè l’hivern purament berlinès va fer acte de presència durant un parell de setmanes. Però quan vius en una ciurat on la llargada de les estalactites que decoren els baixos dels cotxes és inversament proporcional a la temperatura que marquen els termòmetres (“siempre negatifa, nunca positifa“), quan has sortit a fer classe a un parc, tot estant a -6°, perquè era la primera vegada que sortia el sol en dos mesos i tot el grup volia aprofitar l’avinentesa per apujar una mica les minses reserves de vitamina D, et canvia la percepció del que és un temps magnífic. Total, que aprofitant que el temps acompanyava, diumenge passat vam celebrar el Carnestoltes i vam fer una calçotada amb (poca broma!) una cinquantena de catalans, catalanes, catalanets i culers al Volkspark Friedrichshain. La cara que posaven els alemanys que passaven per allà no tenia preu! De fet, se’ns va acostar una senyora a demanar què fèiem i, quan va veure els plats, es va esglaiar perquè deia que llencem mig calçot (la part de fora, que queda socarrimada) xD

Ona i mama

Durant l’últim viatge a Catalunya, l’Ona i jo vam baixar a Múrcia per visitar la iaia Aurora i la besàvia Encarna. Com que hi vam arribar en unes condicions físiques i emocionals no gaire òptimes, vam canviar el vol de tornada i així vam tenir un parell de dies més per recuperar-nos. Un passeig per la platja a 20° amb un sol espaterrant (alguna cosa em fa pensar que els murcians no deuen compartir la meva percepció del que és un temps magnífic) xD, un desayuno de pa amb tomàquet (sembla que els catalans no en tenim l’exclusiva!) a la terrasseta d’un balneari davant del mar, una xocolata desfeta i un cruni a la pastisseria Bastida, un berenar per fer el hausewarming del palauet de la iaia… Aquest poble de jubilats britànics és com la lleteta de la mama per a l’Ona, ho cura tot!

Ona, Sílvia i besàvia Encarna

D’aquí a només un mes celebrarem el primer aniversari de la patufa amb una festeta en un Kindercafé. Veniu a celebrar-lo amb nosaltres? Ja sabeu que teniu un matalàs inflable sempre disponible :-)

Ona, Sílvia i besàvia Encarna davant del mar

L'Ona fa uns merders quan menja...

...però et mira amb aquests ullets :-P

El Niko i l'Ona miren la Marta

Temps de canvis…

Encara tardor

Veus això d’aquí baix? Són lloros! (El Gil a l’Ona, quan ella estava a punt de tirar-se daltabaix del llit)

…i canvis de temps.

D’aquí… aquí (la fullaraca ja ha deixat pas a les primeres nevades, que van acomiadar el Gerard i la Mònica):

D’aquí… aquí (li vam haver de tallar el serrell a l’Ona, va quedar mooolt curt perquè no parava de moure’s… i ja li ha crescut):

D’aquí… aquí (de la visita del Sergi i la Beth a la visita del Gerard i la Mònica):

D’aquí… aquí (a la vinya del Senyor, i a Berlín, hi ha gent de tots colors):

Des de l’últim cop que vaig actualitzar el bloc han passat moltes coses. L’Ona fa temps que té molta mamitis i com que, a més, cada cop fa menys migdiades, jo no tinc temps de mirar-me les fotos i d’escriure (ni de fer vídeos, ni d’estudiar alemany, ni de…). El poc temps que he tingut l’he dedicat a cosir un parell de coses imprescindibles: una jaqueta per poder portar l’Ona a l’esquena i una mena de porta per al seu bressol (més informació i fotos, al proper apunt).

Menjafulles

Tristament, el tiet Àngel del Gil ens va deixar a començament de novembre, o sigui que el Gil va haver de fer un viatge llampec a Catalunya; malauradament, l’Ona i jo no l’hi vam poder acompanyar perquè l’Ona feia dies que estava molt neguitosa i viatjar amb ella hauria estat força complicat. (De fet, quedar-nos aquí soles també va ser una mica complicat.) Hi ha moments en què es fa dur viure tan lluny…

Fa unes quantes setmanes vam començar a fer classes particulars d’alemany a l’Sprachenatelier amb la Marta, el seu fill Niko, la profe i el nen de la profe, que té nou mesos! És divertidíssim, hem muntat una mena de guarderia a l’espectacular sala on fem les classes; mentre els nens juguen, nosaltres anem fent. Voldria posar alguna foto de les classes, però oh!, la tierra se cuartea, Antònia Font se separa i no faran més concerts… Ah no, perdó, això és un altre tema; volia dir que la tierra se cuartea, se m’ha espatllat l’objectiu que faig servir el 90% del temps! El portaré a reparar de seguida que pugui, però de moment la quantitat de fotos per setmana a què s’ha de sotmetre la patufeta ha baixat dràsticament.

Al darrereÚltimament hem tingut convidats, visca! A mitjan novembre ens van venir a veure el Sergi i la Beth i un parell de setmanes més tard ens van visitar el Gerard i la Mònica. Ens va fer molta il•lusió. Malauradament, fa un parell de setmanes, en tornar del brunch amb els amics del Vorbereitungkurs, l’Ona i jo ens vam posar malaltes (segurament una barreja de megarefredat i grip estomacal; jo fins i tot vaig tenir febre, i això que no en tinc mai); quan van arribar el Gerard i la Mònica, jo encara m’estava recuperant i l’Ona encara estava bastant refredada. Mama malalta + (nena malalta i amb mamitis + convidats) = nits i dies molt llargs!

Amb els tiets

Nooo, l’Ona encara no camina… Però sí, està tan activa i espavilada com sempre. De fet, sort que ja hem acabat el curs de Rückbildung (gimnàstica postpart), perquè em passava més estona perseguint-la i netejant l’aigua que vessava per terra que no pas fent gimnàstica. Ja sap jugar amb aquelles caixes que tenen forats on s’han de ficar unes boles (les hi posa com si res, pim pam!), ja para atenció quan li llegim llibres (el seu preferit és el de l’erugueta goluda!) i ja ha fet la seva primera obra d’art —que ja ens hem encarregat d’emmarcar, näturlich— amb unes pintures casolanes que li vaig fer. Ah sí, i ja fa moltes setmanes que diu mama i papa! Bé, de fet diu pa-pa-pa, i a mi només em crida de vegades, quan té mamitis i està enfadada ¬¬ , però a nosaltres ens cau la bava igualment, ha!

Propera visita: serem a Catalunya del 21 al 30 per celebrar el Nadal amb vosaltres. Ens veiem ben aviat! :-)

lil-IMG_7391-5

Moment tendre de pare i filla

Protegit: Vorbereitung Meetings: November

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

Olor de tardor

lil-IMG_5445-14

Encara tenim a la gola el regust de la sal del mar de la Barceloneta, però a Berlín ja és temps d’estufes, d’abrics i de barrets. Les barbacoes al Görlitzer Park, la gent prenent el sol en banyador al Mauer Park i els nens xipotejant tots nus a la font del parc de Rosenthaler —aquell que no sé com es diu però que és entre la botiga de teles i la gofreria— han deixat d’acolorir el paisatge de la ciutat. A mesura que han anat baixant les temperatures, Berlín s’ha anat vestint de castanyes, de bolets i de fullaraca. Potser les autumn leaves d’aquí no són tan espectaculars com les del Japó, però mirar per la finestra des del llit, de bon matí, fent el ronso amb el Gil enganxat a una galta i l’Ona a l’altra, i veure el parc de veïns tenyit de fulles grogues i vermelles, és un d’aquells petits plaers de la vida que fan començar el dia de bon humor (que bona falta em fa).

petit follet

Fa un parell de setmanes vam poder gaudir dels paisatges tardorencs en tota la seva esplendor. Els Catalanets, un grup de pares i mares amb criatures catalanoparlants, havien organitzat una excursió per anar a caçar bolets a Grünau i ens hi vam apuntar. El camí és preciós, el tramvia passa pel mig del bosc i pel costat d’un llac. Com que l’Ona no estava gaire fina, al final vam anar pel nostre compte i vam tornar aviat. Tot i així, vam tenir temps de trobar un rovelló!

a la via. el tramvia passa pel mig del bosc:)

Des que vam tornar de Catalunya, l’Ona ha estat molt enfeinada… de dia i de nit! L’endemà de tornar de Catalunya teníem revisió mèdica, i la metgessa va al·lucinar perquè l’Ona ja agafava coses des de feia temps i s’asseia tota sola. Si l’hagués vist l’endemà mateix… amb només cinc mesos i mig, l’Ona es va aguantar dreta, agafant-se al sofà. (Noteu un cert deix d’orgull? :-p Molts nens, a la seva edat encara no seuen.) Després de les primeres setmanes “glups, i ara com coi baixo d’aquí???”, ja està aprenent a seure quan està dreta; també intenta fer d’enxaneta intentant escalar la bean bag, per exemple. Segurament encara falten mesos abans no comenci a caminar tota sola, però de moment ja fa dies que intenta fer algunes passes agafada al sofà.

eh? qui? jo no he sigut!

D’altra banda, ha perfeccionat la tècnica del gateig i ara ja corre més que en Bolt… i jo també, que l’haig d’anar perseguint per vigilar que no arrenqui les fulles de la dragon palm, no caigui de morros des de la bean bag, no es fumi de lloros des del test de la iuca, no estripi el llum de peu que hi ha al «quadrat» —el distribuïdor—, no obri la tapa del cubell d’escombraries… Ganz ehrlich, faig més exercici ara que quan anava al gimnàs, i gratis! Que com és que està físicament tan desenvolupada? Es diu que cada nen té el seu propi ritme i que… Quatsch (o «leche joía», que deia el iaio)! Si està tan avançada és perquè practica a totes hores, de dia i.de.nit. Fa una gràcia quan a les dues de la matinada (i després a les tres, i a les quatre, i…) es posa en mode Cirque du soleil i comença a fer acrobàcies damunt les meves costelles… Ara enteneu allò de començar el dia de bon humor, oi? :-P

síl i ona

L’Ona fa dies que menja amb nosaltres a taula (literalment; tenim una cadira que no porta safata perquè la puguem arrambar bé a la taula). I no menja farinetes, no, que menja pomes, peres, carbassa i alvocats a mossegades! El baby-led weaning o deslletament mitjançant aliments sòlids no és un mètode apte per a gent amb presses o amb al·lèrgia als merders, però a l’Ona sembla que li agrada; si veiéssiu amb quina afició es menja l’alvocat… ;-)

poma i papa

El dia 3 d’octubre van esdevenir-se tres efemèrides: l’Ona va fer sis mesos (uooo, ja?!), era el dia de la reunificació d’Alemanya i va ser també el dia de la reunificació dels dits del Gil. Mentre la gent celebrava la segona efemèride a la porta de Brandemburg, nosaltres vam anar a l’hospital a celebrar les altres dues. No patiu, que el Gil encara té tots els dits, però si voleu curar-vos en salut, no el deixeu tallar carbasses amb ganivets esmolats :-P

m'ho menjo tot!

 

ha après a fer bombolletes i fer pets amb la boca xD

li interessa molt el llibre filosòfic que li llegeix el papa

 

En s’estiu

L'Ona mira fixament

Ja fa setmanes que l’Ona necessita molts braços i molta atenció, o sigui que no tinc gaire temps de seleccionar fotos i pujar-les al bloc. Per tant, encara teníem al magatzem fotos de l’agost! Abans que se segueixein acumulant, farem un parell d’entrades perquè sapigueu a què ens hem dedicat abans i després de volar 2000 km per venir-vos a veure (sobretot l’Ona, que, no ens enganyem, és el motiu pel qual visiteu el bloc :-P).

L'Ona en blanc i negre

L’estiu a Berlín és fantàstic. Corregeixo: l’estiu primerenc i l’estiu tardà són fantàstics; l’agost a 40 graus amb un nadó és una… paraulota ¬¬ Els diumenges de karaoke al Mauer Park, els passejos pel Humboldthain i les excursions a qualsevol racó verd de la ciutat són excuses ben bones per aixecar el cul de l’estora i anar a respirar una mica d’aire fresc. I si ho fem amb bona companyia, encara millor! A finals d’agost vam anar al Garten der Welt, l’únic de bo que té Marzahn un jardí botànic molt bonic que hi ha al barri de Marzahn, amb la Marta, en Krzemek (apa, proveu de dir el seu nom tres cops seguits sense entrebancar-vos! :-P) i el seu fill Niko. L’Ona, que és molt hippie, es volia menjar totes les plantes!

Vull tocar! ...mmm, me la puc menjar?

Amb en Krzemek, i la Marta de fons

Al Garten der Welt

Quan vam tornar de Catalunya, a Berlín ja feia fred de tardor, així que deixo la resta de rotllo per a la propera entrada, que si no no queda bé amb el títol. De moment, viel Spaß amb les fotos :-)

Davant del sofà