Tag: Campania

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (II)

Divendres era l’últim dia a Sorrento. En principi, jo volia agafar l’autobús fins a un dels pobles que hi ha entre les dues costes, la sorrentina i l’amalfitana, i caminar una estona cap a algun mirador bonic. Però l’Ona em va dir, bàsicament, que em deixés estar de caminades, que ella estava de vacances i volia fer el gos. Com que desplaçar-se des de l’hotel no és gaire còmode, volíem tornar al migdia per dinar amb el Gil i de tota manera feia força fred, em va semblar bé. Així, doncs, vam jugar una estona a l’habitació i després vam baixar a la platja de l’hotel amb l’ascensor per anar a buscar tresors (vidres de colors arrodonits per l’erosió de l’aigua) per jugar al Luni luni, un joc que l’Ona es va inventar allà i li va posar aquest nom tan divertit :-D
Al migdia vam fer una dutxa ràpida per treure toooota la sorra de les cames de l’Ona, que s’havia acabat treient els pantalons a la platja, i vam anar a dinar amb els nois de Plone a un lloc on ells anaven tot sovint. Vam acabar glaçades perquè vam dinar al pati, on no tocava el sol i feia un fred que pelava, però el menjar era molt bo, estava molt bé de preu i els cambrers eren molt autèntics i molt simpàtics.

A la tarda vam anar a fer un volt per Sorrento amb el Gil i el Víctor (el noi amb qui vam fer el viatge als Estats Units, que aquest cop havia vingut sense la família). El Gil encara no havia passejat mai pel poble! 

En tornar, vam anar a sopar com sempre al restaurant de l’hotel, des d’on gaudíem cada dia d’unes postes de sol espectaculars. (Quan he escrit “postes”, el corrector automàtic ho ha canviat a “postres”; sembla que les hagi tastat, perquè les postres de l’hotel també eren espectaculars!) :-D

Ens acomiadem de Sorrento i de la bona vida dels hotels de 4 estrelles.  Propera etapa: la costa amalfitana :-)

Buscant tresors

Posta de sol sorrentina

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (I)

Buf, el WordPress per a mòbils no és l’aplicació més pràctica del món, per dir-ho d’una manera suau. Vaig escriure l’entrada anterior fa quatre dies i fins avui no he aconseguit penjar-hi totes les fotos. Potser al final no acabaré penjant fotos de totes les etapes del viatge… Haureu de venir a casa a veure-les ;-)

Sorrento és el poble que dóna nom a la costa sorrentina (i també als espaguetis a la sorrentina) ;-) Està situat a la cara nord d’una península; al sud hi ha la costa amalfitana, una de les més boniques d’Itàlia. Tot i ser un poble molt turístic, com la resta de pobles que estem veient aquests dies, és bonic: passejar pels carrerons del barri antic és molt agradable, el barri de la Marina Grande segueix conservant l’encant d’un petit barri de pescadors i les vistes des de qualsevol dels miradors del poble són precioses.

Vista des del mirador de davant de l’hotel

Com sempre que viatgem, a l’Ona li va costar uns quants dies adaptar-se al ritme del turista. Curiosament, a la vida dura dels hotels de 4 estrelles amb piscina no li va costar gens adaptar-s’hi :-p El tercer dia ja demanava “Quan posaran el pica pica per berenar?” xD Aquests del Plone no s’hi posen per poc! Ja que han de treballar, millor fer-ho en un entorn paradisíac, no?

Mentre el Gil treballava durament amb els seus companys de Plone al jardí de l’hotel (vaaal, o a la sala de reunions), l’Ona i jo vam anar a explorar la zona. El primer dia no va ser gaire productiu perquè l’Ona estava cansada, jo no havia dormit en tota la nit i el temps no va col·laborar gaire. 

Al matí vam baixar per una rampa-túnel que passa literalment per dins del penya-segat on està situat l’hotel i condueix a una platgeta privada (de l’hotel on ens estàvem i d’un altre). Com que passava per dins de la roca, hi havia un tram totalment fosc i a l’Ona li va agafar por. Vam jugar una mica a la sorra i després vam pujar a l’hotel per l’ascensor privat (sí, l’hotel és tan piju que té un ascensor que passa pel mig del penya-segat).

Després vam agafar el bus de l’hotel cap a Sorrento, vam anar a un parc infantil que no em va agradar gens ni mica perquè la meitat de coses s’havien de pagar (era com una fira d’atraccions, tot i ser un parc municipal, i a sobre jo no portava diners, o sigui que l’Ona estava ben frustrada), vam anar a dinar una pizza i un gelat boníssims (per sort, vaig trobar un caixer automàtic de camí cap a la pizzeria) i vam tornar a l’hotel. Al final va resultar que aquella tarda i la de l’endemà van ser les més càlides de totes, o sigui que van ser els únics dies que l’Ona va poder mig aprofitar l’espectacular piscina de l’hotel per posar-hi les cames durant deu minutets (jo no em vaig atrevir ni a posar-hi els peus). De tota manera, aquell mateix dia la Marta em va dir que a Berlín estaven a 3 graus i nevava (!), o sigui que tampoc ens queixarem gaire, no?

El segon dia ja teníem més energia totes dues, o sigui que vam fer un gran esforç físic… i vam pujar al trenet turístic :-p  A l’Ona li va encantar, no parava de dir “Visca, sí que dura! El papa treballant i nosaltres aquí, al trenet, sense cansar-nos!”. (Aquests dies li sabia molt greu que el papa hagués de treballar i no pogués estar per ella, així que devia ser la seva revenja verbal.)

Cal dir que això ho vam fer a última hora, i perquè vam trobar-nos la parada del trenet per casualitat mentre anàvem a buscar l’autobús per tornar cap a l’hotel. De fet, durant el dia vam fer un munt de coses i vam caminar molt: vam anar a veure la Vall dels molins, vam voltar pels carrerons del poble, vam anar a jugar a un parc infantil, vam caminar fins a l’altra punta del poble i vam baixar totes les escales (que després vam tornar a pujar, és clar) fins al barri de pescadors, la Marina Grande. Allà ens ho vam passar d’allò més bé jugant amb la sorra, que a més estava calentona :-)

Marina Grande; un petit barri de pescadors amb encant on no hi ha tants turistes com al centre del poble

Carrerons de Sorrento

Vall dels molins: congost on antigament hi havia un molí, que la natura s’ha fet seu

A la platja privada

L’hotel està situat a sobre d’aquest penya-segat

La Campania italiana a ritme “tú no tienes ritmo”: Nàpols

Tot i que no tinc temps d’escriure diaris de viatge com feia abans perquè m’adormo abans de teclejar la tercera paraula, faré resums d’aquest viatge i en penjaré algunes fotos per no haver de fer-vos spam per WhatsApp :-) (Aquest primer capítol és llarg perquè m’he llevat ben d’hora ben d’hora, hehe)

EDITO: les nits d’insomni van molt bé per actualitzar blocs, o sigui que potser escriuré entrades taaan curtes com de costum. No és qüestió de destrossar la reputació de persona concisa que he anat conreant al llarg de tants anys :-P

Després de decidir que ens quedàvem un any més a Berlín per poder gaudir del fred i del mal temp… vull dir, del permís de paternitat i de tot el que ens agrada d’aquesta ciutat, també vam decidir acompanyar el Gil a Sorrento. Cada any s’hi fa un sprint de Plone, i el Gil feia anys que volia que l’hi acompanyéssim perquè deia que era perfecte per a famílies. Al final vam decidir allargar el viatge una mica per aquí i per allà, vam afegir destinacions amunt i avall, i vam emprendre un viatge que ens havia de permetre explorar la Campania italiana, de Nàpols a la costa Amalfitana, i a l’Ona i a mi, visitar una part de la família a Catalunya :-)

La primera etapa del viatge ens va dur a Nàpols, la capital de la Campania, on vam dormir la primera nit. Els tòpics (que jo desconeixia fins fa poques setmanes) diuen que és una ciutat caòtica, bruta, deixada, en què la flaire de la màfia impregna tots els carrers. També diuen que és dels llocs d’Itàlia on més bé es menja, que ja és dir. Doncs bé, tots aquests tòpics tenen una part de veritat: realment, Nàpols és un món apart. És una mica com Barcelona abans de “posar-se guapa”. És veritat que els carrers es veuen deixats i que hi ha barris que no tenen gens d’encant i que fan respecte; és veritat que has d’anar en compte amb la cartera perquè a un dels nois de l’sprint de Plone l’hi van robar (res que no pugui passar a Barcelona, però); és veritat que al Gil li han explicat anècdotes que et fan pensar “millor que vagi amb compte” (per exemple, diu la llegenda urbana que allà ningú porta casc de moto integral, ni cotxe amb vidres tintats, perquè si en portes vol dir que et dirigeixes a fer un “encàrrec”); i sobretot, és veritat que el trànsit és un”campi qui pugui”, un caos total que -com a bona alemanya adoptiva- em va fer parar boja. D’altra banda, també és veritat que en passejar pels carrers de Nàpols tens la sensació de caminar per una ciutat ben viva, ben autèntica, cosa que a mi em va agradar molt. A més, la majoria de gent és molt amable, especialment amb l’Ona, com en la resta de llocs que estem visitant. I corroborem que s’hi menja de fàbula :-)

Com que vam venir per Pasqua, vam tenir l’oportunitat de veure un parell de processons, ja que n’hi havia a cada barri i ens les trobàvem per casualitat. Ens ha semblat que és una societat molt catòlica: a les cantonades també hi ha altars amb la verge, amb espelmes i fotos de persones que han mort; a les parets dels carrers hi ha un munt d’esqueles (i la gent del poble o del barri s’atura a mirar-les), i vam veure que les processons se les prenen molt seriosament. Per exemple, si us hi fixeu, les noies van sense sabates.

A Nàpols només hi vam passar la primera nit; també hi dormirem les dues últimes nits. Propera parada: Sorrento!

La Sílvia és aquari…

…i l’Ona és aries (el signe del Gil no vam tenir temps de buscar-lo)

Al museu arqueològic hi ha mosaics espectaculars de Pompeia

Per fi, un parc infantil!

Carrers de Nàpols