Tag: viatges

Tantes coses a fer

Fuuuuuu

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
llocs per recordar, llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d’estrenar.

Tantes coses a fer (Els Pets)

Uf, han passat tres mesos i moltes coses des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc. Després d’un començament d’any molt trist, amb la mort del tiet Pedro, i força estressant, amb vols, viatges, més vols i més viatges (i els corresponents drames de l’Ona al cotxe), mica en mica intentem tornar a la normalitat tots plegats. Ens hem retrobat amb els amics del Vorbereitungskurs, ens hem reincorporat al grup de Fabel (ja hem passat pels tres grups; som les rodamons del Fabel!) i demà, després de tres mesos, reprenem les classes d’alemany. Que com portem l’alemany? Daixò… Najasehr gut, sehr gut… U_U

La "Luisita" amb la bufanda de la Louise

Què? Onze mesos? Si sembla que només hagin passat onze dies (excepte aquestes últimes nits, que sembla que hagin passat onze anys ¬¬)! D’aquí a un mes just menys un dia menys dos dies (què us pensàveu, que tenia temps d’escriure les entrades d’una tirada?), farà un any que l’Ona va treure el caparró a aquesta aventura incerta i apassionant que és la vida. Observar un nen és molt millor que veure la tele; cada dia es lleva amb ganes de tocar, olorar, tastar, d’explorar, de sentir. Diuen que «la vida és el que et passa mentre fas plans per tenir-ho tot lligat». I jo tinc tantes coses a fer, però la meitat de coses es queden sense fer —i l’altra meitat es queda a mitges— perquè hi ha una tasca que té prioritat sobre qualsevol altra: compartir la vida amb la meva filla.

Vaaal, ara que ja he quedat tan bé, no us enganyaré: de vegades m’agradaria tenir deu minutets per fer alguna cosa que em permetés utilitzar les habilitats adquirides al llarg de tants anys de vida, com ara fer els deures d’alemany, actualitzar el bloc o contestar algun correu. Per això, amb els amics del Vorbereitungskurs hem començat a fer coworking+babysitting un cop per setmana. Quedem en un Kindercafé i mentre un de nosaltres té cura de la canalla, la resta poden estudiar o treballar cinc minutets, fins que la seva criatura es queixa. Super, oder?

Ona i papa

Aquest hivern estem gaudint d’un temps magnífic. Aviam, potser em direu que és una mica agosarat utilitzar l’adjectiu ‘magnífic'; al capdavall, el mes passat el Gil es va passar una hora rascant gel del netejaparabrises a -9°, perquè l’hivern purament berlinès va fer acte de presència durant un parell de setmanes. Però quan vius en una ciurat on la llargada de les estalactites que decoren els baixos dels cotxes és inversament proporcional a la temperatura que marquen els termòmetres (“siempre negatifa, nunca positifa“), quan has sortit a fer classe a un parc, tot estant a -6°, perquè era la primera vegada que sortia el sol en dos mesos i tot el grup volia aprofitar l’avinentesa per apujar una mica les minses reserves de vitamina D, et canvia la percepció del que és un temps magnífic. Total, que aprofitant que el temps acompanyava, diumenge passat vam celebrar el Carnestoltes i vam fer una calçotada amb (poca broma!) una cinquantena de catalans, catalanes, catalanets i culers al Volkspark Friedrichshain. La cara que posaven els alemanys que passaven per allà no tenia preu! De fet, se’ns va acostar una senyora a demanar què fèiem i, quan va veure els plats, es va esglaiar perquè deia que llencem mig calçot (la part de fora, que queda socarrimada) xD

Ona i mama

Durant l’últim viatge a Catalunya, l’Ona i jo vam baixar a Múrcia per visitar la iaia Aurora i la besàvia Encarna. Com que hi vam arribar en unes condicions físiques i emocionals no gaire òptimes, vam canviar el vol de tornada i així vam tenir un parell de dies més per recuperar-nos. Un passeig per la platja a 20° amb un sol espaterrant (alguna cosa em fa pensar que els murcians no deuen compartir la meva percepció del que és un temps magnífic) xD, un desayuno de pa amb tomàquet (sembla que els catalans no en tenim l’exclusiva!) a la terrasseta d’un balneari davant del mar, una xocolata desfeta i un cruni a la pastisseria Bastida, un berenar per fer el hausewarming del palauet de la iaia… Aquest poble de jubilats britànics és com la lleteta de la mama per a l’Ona, ho cura tot!

Ona, Sílvia i besàvia Encarna

D’aquí a només un mes celebrarem el primer aniversari de la patufa amb una festeta en un Kindercafé. Veniu a celebrar-lo amb nosaltres? Ja sabeu que teniu un matalàs inflable sempre disponible :-)

Ona, Sílvia i besàvia Encarna davant del mar

L'Ona fa uns merders quan menja...

...però et mira amb aquests ullets :-P

El Niko i l'Ona miren la Marta

Una vida en moviment: capítol 3, viatge a Catalunya

Abans de pujar les últimes fotos i notícies sobre la nostra petitona, us presentem el tercer capítol de la sèrie Una vida en moviment :-) Van ser vuit dies fantàstics, plens d’emocions, de retrobaments, d’experiències i de felicitat. Com que teníem prou feina a posar-nos al dia amb tothom, fer fotos i vigilar que l’Ona no és tirés daltabaix del sofà/lli/qualsevol cosa susceptible de ser utilitzada com a barranc, tot alhora, no vam pensar a gravar tants vídeos com normalment. Per tant, el capítol no és ben bé un resum del viatge, sinó més aviat un recull de petits (o grans) moments. Hi ha molta gent que no hi surt, però la majoria ja sortiu en algun dels vídeos anteriors. I si no sortiu en cap dels capítols, deixeu de queixar-vos i agafeu un avió cap a Berlín, ganduls estimats! ;-)

 

Venim del nord, venim del sud

Ona

Venim del nord, d’un país de temperatures extremes, on un dia estem a 44 ºC i al cap d’una setmana la temperatura ha baixat 30 graus; d’una ciutat on hi ha parcs i llocs verds a cada dues passes, d’una ciutat que mai no s’atura però que mai no atabala. Venim del sud, d’un país on al setembre fa prou bon temps per anar a la platja i amarar-se d’aquella flaire d’onades que es barregen amb la sorra; un país on tenim la neu i el mar a tocar de casa. Venim del nord, terra de currywurst, cervesa i desenfadats brunch de diumenge, d’un país on es fa pa negre però també pastissos boníssims; on hi ha infinites opcions culinàries d’arreu del món per quatre duros, i on els vegetarians tenim problemes per decidir-nos. Venim del sud, terra de botifarra, cacaolat i dinars amb llargues sobretaules; d’un país on es fan els millors croissants de xocolata del món i on pots menjar tomàquets amb gust de… tomàquet.

L'Ona i el papa al mar

Venim del nord, d’una ciutat cosmopolita on els rètols estan en alemany i en turc, on els carrers estan plens de dones amb burka i d’homes amb ulleres de pasta i pantalons ajustats. Venim del sud, d’un país on els rètols estan en català i en castellà, on les «Jennifers» xarnegues es barregen amb «Jordis» espardenyetes i amb «Mohameds» i, cada vegada més, amb ciutadans d’arreu del món (que, al cap i a la fi, és el que som tots plegats).

Ona

Venim del nord, d’una ciutat on encara queden forats de bala, d’una ciutat que cada dia es reinventa i es reconstrueix per deixar enrere aquell passat ombrívol que la va demolir. Venim del sud, d’un país amb un poble en moviment que ja no es resigna a ser ignorat i menyspreat, un poble que avança amb il·lusió i decisió cap a la llibertat.

Amb la mama a la Via Catalana

Venim del nord, d’un país on tot està per fer i per explorar, i tot és possible. Venim del sud, d’un país on tenim infinits llocs i tradicions per fer-li descobrir a l’Ona, i on hi ha milers d’indrets encara per explorar. Venim del nord, on hi tenim grans amics amb qui podem comptar per al que sigui, que són la nostra petita gran família. Venim del sud, on hi tenim la família i els amics de sempre, que ens esperen amb els braços oberts i un gran somriure cada cop que baixem. Venim del nord, i el nord és casa nostra. Venim del sud, i el sud és casa nostra.

La Beth porta l'Ona al mei tai

Aquests dies al sud han estat meravellosos, i ja tenim ganes de tornar-hi. Ens veiem per Nadal!

Aquest cop, la galeria és molt més llarga que habitualment; van ser vuit dies ben intensos, amb manifestació històrica inclosa!

L'Ona amb la besàvia Encarna... hihihi!

L'Ona mira fixament el Xavi, amb la besàvia de fons

L'Ona amb la Núria... i el xumet!

Lluc i Ona

 

Catalonia, here we come!

De camí!

Ja ho tenim tot a punt! Ja hem posat totes les coses importants a la maleta: els raspalls de dents, els bolquers de tela, el pitet de «Sóc catalana», la càmera i, sobretot, l’Ona ^^

Ens veiem d’aquí a ben poc!

Veni, no vidi, sobrevisqui

“I fa calor,
què tal si encetem una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant els propers trenta-mil dematins…” (Antònia Font)

Com deia en Piqueras al telediari, «¡Terrible! ¡Apocalíptico! ¡La tierra se cuartea!» És ben bé que el clima continental és d’extrems. A finals de març, teníem un pam de neu a terra; fa un parell de setmanes, el termòmetre que tenim a la finestra va arribar a marcar 44 graus (rècord històric que va superar el de fa… 54 anys)! Aquí no estem preparats per sobreviure amb tanta calor, i hem hagut d’enginyar solucions per intentar que l’Ona estigués mínimament còmoda: vam comprar un ventilador a corre-cuita, vam tapar les finestres amb fundes nòrdiques, vam anar al parc a ruixar-nos aigua amb un esprai… Ha estat tan bèstia que fins i tot vaig convèncer el Gil per anar corrent a comprar un cotxet de segona mà (que només he fet servir un cop i que no m’agrada gens, com era d’esperar ¬¬; visca els portanens!). La part positiva de tot plegat és que els últims visitants que hem tingut han gaudit d’un temps magnífic. El Jordi va poder anar a voltar per Berlín sense tornar fet un glaçó de gel i l’Eli va poder anar en màniga curta per Berlín per primer cop en quatre anys.

Eli, Gil, Jordi i Ona al Humboldthain

Malauradament, l’onada de calor ens va perseguir a la República Txeca, on se celebrava la GUADEC. El pla era marxar dimecres amb tren, ser a Brno un parell dies, passar una nit a Praga i tornar diumenge a mig matí per arribar a casa al vespre. No ens enganyarem: no han estat les vacances més plàcides que hem fet mai… D’una banda, el tren va trigar una hora i mitja més del previst, amb la qual cosa vam tardar gairebé onze hores de porta a porta i vam arribar a l’hotel gairebé a les onze de la nit. (Per a nosaltres no seria cap problema, però què vol dir això per a un nadó? Jet lag!) De l’altra, feia tantíssima calor durant tot el dia que gairebé no podíem sortir al carrer; al cap de cinc minuts de posar l’Ona al mei tai ja estàvem ben suats, i ella es queixava molt perquè estava incomodíssima. Per acabar-ho d’adobar, al viatge de tornada hi havia una mare amb els seus dos fills petits al nostre compartiment del tren, i entre la calor i el soroll la patufeta es va passar mig viatge plorant. Vaig tornar a casa més cansada que quan vam marxar!

Malgrat tot, va ser bonic. L’Ona no només va assistir a la seva primera conferència, sinó que era l’estrella per allà on passàvem, ha! So sweet! Total, que vam complir l’objectiu de les vacances: presumir de nena xD A més, ens va fer molta il·lusió retrobar-nos amb la gent com cada any, tot i que malauradament aquesta vegada no vam passar gaire estona amb ningú (per falta de temps i per culpa de la calor)…

L'Ona gaudeix d'una xerrada a la GUADEC

A efectes turístics, Brno va ser com un miratge: només en vam veure l’estació, l’hotel i la facultat d’informàtica. Ah sí, i la catedral… des del tramvia :-P A Praga, per sort, se’ns va acudir la idea brillant d’agafar el paraigües i fer-lo servir de para-sol, o sigui que quan l’Ona es va llevar de la llarguíssima migdiada a quarts de vuit del vespre, vam enfilar cap al nucli antic i vam fer una visita exprés. Praga en dues hores, pim pam, aquí sí que veni vidi vici! L’atzar (no pas les coses boniques que hi havia a l’aparador, noo, i ara!) va voler que entréssim en una botigueta on vam conèixer una parella molt maca, que també portava la seva filla amb un portanens (i que també maldava per sobreviure amb aquella temperatura tan inusual). Vam fer junts un tros de camí, però finalment cadascú va tirar pel seu cantó per aprofitar el que quedava de vespre. Si no fos perquè nosaltres marxàvem l’endemà, segurament hi hauríem tornat a quedar. Oh well, vam passar una estona ben agradable :-)

Amb un para-sol tot es veu diferent

L’endemà va fer més bon temps del que esperàvem, i vam tenir temps de tornar a fer el mateix recorregut que el dia anterior. Aquesta vegada vam trobar la plaça on hi ha el rellotge astronòmic amb el mecanisme més antic del món. En arribar a la plaça, el Gil va dir: «On deu ser, el famós rellotge?» Ens vam girar i vam veure una gentada congregada en un punt concret de la plaça; era evident que devia ser allà. La gràcia és que casualment hi vam arribar just a l’hora en punt, o sigui que vam poder gaudir de l’espectacle: cada hora, s’activa un mecanisme que fa moure les figures que hi ha per tota la façana, mentre sona una música amb trompeta. Fa molta gràcia :-)

El papa i l'Ona davant del rellotge astronòmic

L’anècdota del viatge: paradoxalment, tot i que vam marxar dimecres per poder viatjar amb el Keywan, vam fer sols gairebé tot el viatge d’anada. Resulta que el tren feia una parada llarga a Dresden, i el Keywan va baixar del tren per comprar una mica de menjar per a ell i per a nosaltres. I quan va tornar… el tren ja no hi era! Cap de nosaltres no vam sentir pels altaveus que estàvem a punt de marxar, així que el Keywan es va quedar a terra ferma i nosaltres ens vam endur toootes les seves coses, excepte el mòbil. Al final va aconseguir agafar un tren un parell d’hores més tard, el Gil va anar a buscar-lo a l’estació de Brno per donar-li les coses i l’aventurer va arribar a bon port :-)

Propera visita… aquest cop venim nosaltres! Ens veiem a Catalunya a començament de setembre per tornar a presumir de nena :-)

Amb el vestit nou que li va fer la mama

Una mà de canvis

lil-lil-IMG_9525-1-2

“Júlia, seré els teus ulls de sol a sol,
com un llençol vigilant la teva nit.
T’ho dic, Júlia, que a dins l’amor no hi ha espais buits,
no hi ha no llocs, no hi ha un sol forat enmig:
l’amor no té espais buits.”
(Lax’n’busto)

O més aviat dues! L’Ona ha descobert que té mans i, després d’estudiar detingudament com les fem servir nosaltres, ha començat a practicar amb les seves. A més d’ajuntar les mans, ja agafa el conill Nil, el raspall dels cabells i els drapets, tot i que després no sap ben bé què fer-ne i se’ls mira amb cara de preocupació fins que els deixa anar… A part d’això, ja és capaç d’aguantar el cap una bona estona quan està asseguda, i cada vegada sap girar-se més fàcilment; això últim li és molt útil per venir a veure’m a altes hores de la matinada (bé, per amorrar-se al meu pit i per fer servir les meves cames de llit, hehe)

Fa molts dies que no pesem ni mesurem la patufa, però el fet que ja fa un parell de setmanes que li posem roba per a criatures de tres mesos és un indicador molt clar que està ben alimentada ;)

lil-IMG_9457-1

Fa un parell de setmanes vam anar d’excursió a Hamburg. Volíem fer una excursió d’un dia a una ciutat relativament propera per veure què li semblava a l’Ona, i l’anomenada “Venècia alemanya”, a una hora i mitja de Berlín en tren exprés, ens va semblar una bona opció. Deixant de banda que jo em vaig passar tot el matí preocupada per si el viatge era massa llarg i el temps massa dolent per a l’Ona, l’experiència va ser un èxit i l’Ona es va portar com una campiona :-)  A més, l’excursió ens va permetre adonar-nos de quins canvis volem fer o què hem de preveure perquè les properes excursions siguin encara més plàcides. Per cert, el Gil no es va menjar cap hamburguesa (jo me’n vaig menjar una de vegetariana, però no la vaig demanar expressament, eh!), o sigui que no us podem dir si les hamburgueses originals d’Hamburg tenen un gust espectacular o si són ben bé com les del McDonald’s.

IMG_9286

Aquests dies hem tingut a casa la iaia Aurora, que ha vingut a passar un parell de setmanes amb nosaltres per ajudar-nos i per gaudir al màxim de la seva néta. D’una banda, la iaia es meravellava (igual que el Gil i jo) de veure les habilitats que va adquirint l’Ona dia rere dia. De l’altra, l’Ona s’ho passava pipa quan la iaia li feia tonteries (sí, ja sé que és incorrecte, però al meu poble no s’hi fan beneiteries, ximpleses ni necieses; s’hi fan tonteries o, en tot cas, xorrades, que voleu que us digui xD); la patufa cada dia li explicava un munt de coses i reia molt amb ella. Tot i que l’Aurora deia que no tenia un interès especial a fer el guiri, hem sigut molt bons amfitrions i l’hem portat a visitar l’IKEA, una botiga de bolquers de tela, l’estació (i només l’estació) de Potsdam i, sobretot, l’ambaixada espanyola (que té la seu en un edifici monumental que deu costar un ull de la cara)! Ai, quina paciència, pobreta… Ja tenim ganes de tornar-la a veure!

Hihihi, que divertit!

Per cert, si a algú de vosaltres li havia passat pel cap de regalar-li unes arracades a l’Ona, no us hi molesteu. Fa temps li vam demanar a la llevadora si a l’Ona li farien els forats de les orelles a l’hospital quan nasqués; ens va mirar terroritzada i ens va respondre amb contundència: «Quèee? Noooo! Per què haurien de fer una cosa tan bèstia? Pobra nena!» Tot seguit, ens va suggerir que ho demanéssim en una joieria turca, com dient «em sembla que aquests bàrbars dels turcs sí que ho fan». Es veu que aquí és costum d’esperar-se fins que la criatura «té edat per decidir-ho ella mateixa», que, segons la llevadora, sol ser als cinc o sis anys. I si em demana un tatuatge quan tingui cinc anys, també haig de deixar que se’l faci?

Propera visita: l’avi Antoni!

L'Ona és molt riallera!