Vistes des de l’estació de funicular de Capri

Dijous vam anar a Capri, l’illa més propera a Sorrento. L’Ona va sentir que s’hi anava amb vaixell i li va fer il·lusió anar-hi. Jo vaig llegir que hi havia un funicular per pujar a la capital, Capri, i vaig pensar que també li agradaria. Jo hauria preferit anar a Procida, una illa més petita i menys coneguda, però des de Sorrento no era gens còmode arribar-hi.
Malauradament, com ja m’havien avisat, l’illa està tan massificada pel turisme que és agobiant (llevat que tinguis temps per anar a la natura; aleshores segur que és preciosa). 

També és cert que dijous tot ens va anar del revés… Quan vam arribar al port de Sorrento des d’on surten els ferris, el nostre vaixell tot just acabava de marxar, o sigui que ens vam haver d’esperar fins a les 10.45 per agafar-ne un de més car i més petit (és a dir, que mareja més); a més, tot i que segons els horaris hi havia ferries de tornada fins a quarts de set de la tarda, resulta que l’últim tornava a les 16 h, amb la qual cosa ens quedaven unes quatre hores per explorar l’illa a pas de nena petita i d’embarassada (el que sigui més lent en cada moment). Després de fer 45 minuts de cua davant del ferri, va començar a colar-se gent (aquests del sud d’Europa necessiten classes de civisme!), o sigui que quan vam embarcar vam haver de seure dins. Res a veure amb el viatge per anar a veure balenes a Boston, on l’aigua ens esquitxava; aquest cop, l’Ona es va avorrir. Com a mínim, malgrat el meu escepticisme, les pastilles d’homeopatia per al mareig van funcionar, perquè no ens vam marejar…

Quan vam arribar al port, el primer que em va deixar bocabadada és que l’aigua de les platges té un color turquesa espectacular, realment preciós.

La segona cosa que em va deixar bocabadada va ser la cua per agafar el funicular :-P Vam fer cua durant una estona fins que vaig sentir per casualitat que algú deia que els bitllets s’havien de comprar en una altra banda :-/ Apa, anem a comprar els bitllets i tornem a fer la cua. Quan per fi vam pujar al funicular i ja anàvem prou anxovats al vagó, a l’últim segon va pujar un senyor amb dos nens d’una revolada i va plantificar la seva motxilla entre l’Ona, la meva panxa i jo. Per tant, no només no vèiem el paisatge sinó que l’Ona i jo amb prou feines ens podíem comunicar. Resultat: de tornada, l’Ona no va voler baixar amb el funicular. De tota manera, quan vam arribar a dalt vam poder gaudir de les magnífiques vistes des del mirador. Llàstima que no teníem temps de fer cap ruta per la natura, perquè el relleu de l’illa fa intuir caminades molt prometedores.

A Capri hi havia tants turistes que vam fugir al cap de cinc minuts. Tot i que el poble semblava prou maco, no em cridava gens l’atenció aquell ambient tan “glamurós” dels carrers principals. Vam agafar un autobús i vam anar a Anacapri, el poble veí. Era una mica menys turístic, una mica més autèntic i força menys agobiant :-) Vam passejar tranquil·lament per uns quants carrers, ens vam menjar un tall de pizza cadascuna mentre vèiem el món passar i vam decidir tornar cap al port de Capri, aquest cop amb autobús.

Carreró d’Anacapri

Va ser tot un encert: tot i que vam tornar a anar anxovades, el paisatge era realment preciós. Aquesta foto està feta de qualsevol manera des del bus (i, com tota la resta, amb la càmera del mòbil, que de fet és fantàstica):

El viatge en bus també ens va permetre fer-nos una idea de què ens trobaríem a la costa amalfitana: una carretera amb més revolts que les de la costa brava, súmmament estreta, amb un bon precipici al costat i que s’ha de compartir amb camions, autobusos i conductors italians (que tenen altres virtuts, però no són coneguts precisament per la seva habilitat al volant). Mentre gaudia del paisatge, em vaig alegrar molt de no haver llogat un cotxe per anar a Amalfi :-)

El millor de l’excursió per a l’Ona: la miniplatja amb roques que vam trobar al costat del port abans de pujar al ferri de tornada :-P L’Ona s’ho va passar de conya escalant les roques, jugant a pescar amb un pal ben curiós que es va trobar i buscant petxines. Va ser la mar de relaxant.

Les roques a la platja són un dels millors invents del món :-)

A un quart de quatre vam enfilar el camí cap al port, que era allà al costat. Tot i que el ferri de tornada havia de sortir a les 15.35 h (segons els horaris i segons els nostres bitllets), va sortir a les 16.10 h. Com que hi vam arribar amb tant de temps, aquest cop sí que vam poder seure fora, visca!… fins que ens vam glaçar i vam decidir anar a avorrir-nos a dins xD

Vam arribar al port de Sorrento i vam mirar el rellotge. Piccolo problema: o arribàvem a la parada d’autobusos en 14 minuts o ens hauríem d’esperar dues hores per agafar el bus següent (i això volia dir que ens perdríem el pica-pica de l’hotel, això sí que és greu). Potser no sembla una gran proesa, però són 950 m (segons el Google Maps, 16 minuts a peu) que inclouen una escala amb 130 graons de pujada! Com que som unes campiones, vam aconseguir la proesa i vam arribar just a temps per agafar l’autobús. Uf, no ens vam perdre el pica-pica! 

Resumint: en comptes de marxar de Capri pensant que és una illa turística sense gens d’encant, més aviat vaig marxar amb la sensació que si realment s’hi vol anar, potser val la pena dormir-hi una nit o anar-hi a primeríssima hora per poder escapar dels turistes i gaudir de la natura. I cal tenir en compte que tot és caríssim!

Port de Capri

Quan estàs de vacances, els dies agobiants són molt agobiants, oi que se’ns veu estressades? xD

Jugant a la platja de Capri

El port de Sorrento des d’on surten els ferries es diu Marina Piccola, tot i ser més gran que la petita Marina Grande