General

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (II)

Divendres era l’últim dia a Sorrento. En principi, jo volia agafar l’autobús fins a un dels pobles que hi ha entre les dues costes, la sorrentina i l’amalfitana, i caminar una estona cap a algun mirador bonic. Però l’Ona em va dir, bàsicament, que em deixés estar de caminades, que ella estava de vacances i volia fer el gos. Com que desplaçar-se des de l’hotel no és gaire còmode, volíem tornar al migdia per dinar amb el Gil i de tota manera feia força fred, em va semblar bé. Així, doncs, vam jugar una estona a l’habitació i després vam baixar a la platja de l’hotel amb l’ascensor per anar a buscar tresors (vidres de colors arrodonits per l’erosió de l’aigua) per jugar al Luni luni, un joc que l’Ona es va inventar allà i li va posar aquest nom tan divertit :-D
Al migdia vam fer una dutxa ràpida per treure toooota la sorra de les cames de l’Ona, que s’havia acabat treient els pantalons a la platja, i vam anar a dinar amb els nois de Plone a un lloc on ells anaven tot sovint. Vam acabar glaçades perquè vam dinar al pati, on no tocava el sol i feia un fred que pelava, però el menjar era molt bo, estava molt bé de preu i els cambrers eren molt autèntics i molt simpàtics.

A la tarda vam anar a fer un volt per Sorrento amb el Gil i el Víctor (el noi amb qui vam fer el viatge als Estats Units, que aquest cop havia vingut sense la família). El Gil encara no havia passejat mai pel poble! 

En tornar, vam anar a sopar com sempre al restaurant de l’hotel, des d’on gaudíem cada dia d’unes postes de sol espectaculars. (Quan he escrit “postes”, el corrector automàtic ho ha canviat a “postres”; sembla que les hagi tastat, perquè les postres de l’hotel també eren espectaculars!) :-D

Ens acomiadem de Sorrento i de la bona vida dels hotels de 4 estrelles.  Propera etapa: la costa amalfitana :-)

Buscant tresors

Posta de sol sorrentina

Sorrento i la Campania italiana: illa de Capri

Vistes des de l’estació de funicular de Capri

Dijous vam anar a Capri, l’illa més propera a Sorrento. L’Ona va sentir que s’hi anava amb vaixell i li va fer il·lusió anar-hi. Jo vaig llegir que hi havia un funicular per pujar a la capital, Capri, i vaig pensar que també li agradaria. Jo hauria preferit anar a Procida, una illa més petita i menys coneguda, però des de Sorrento no era gens còmode arribar-hi.
Malauradament, com ja m’havien avisat, l’illa està tan massificada pel turisme que és agobiant (llevat que tinguis temps per anar a la natura; aleshores segur que és preciosa). 

També és cert que dijous tot ens va anar del revés… Quan vam arribar al port de Sorrento des d’on surten els ferris, el nostre vaixell tot just acabava de marxar, o sigui que ens vam haver d’esperar fins a les 10.45 per agafar-ne un de més car i més petit (és a dir, que mareja més); a més, tot i que segons els horaris hi havia ferries de tornada fins a quarts de set de la tarda, resulta que l’últim tornava a les 16 h, amb la qual cosa ens quedaven unes quatre hores per explorar l’illa a pas de nena petita i d’embarassada (el que sigui més lent en cada moment). Després de fer 45 minuts de cua davant del ferri, va començar a colar-se gent (aquests del sud d’Europa necessiten classes de civisme!), o sigui que quan vam embarcar vam haver de seure dins. Res a veure amb el viatge per anar a veure balenes a Boston, on l’aigua ens esquitxava; aquest cop, l’Ona es va avorrir. Com a mínim, malgrat el meu escepticisme, les pastilles d’homeopatia per al mareig van funcionar, perquè no ens vam marejar…

Quan vam arribar al port, el primer que em va deixar bocabadada és que l’aigua de les platges té un color turquesa espectacular, realment preciós.

La segona cosa que em va deixar bocabadada va ser la cua per agafar el funicular :-P Vam fer cua durant una estona fins que vaig sentir per casualitat que algú deia que els bitllets s’havien de comprar en una altra banda :-/ Apa, anem a comprar els bitllets i tornem a fer la cua. Quan per fi vam pujar al funicular i ja anàvem prou anxovats al vagó, a l’últim segon va pujar un senyor amb dos nens d’una revolada i va plantificar la seva motxilla entre l’Ona, la meva panxa i jo. Per tant, no només no vèiem el paisatge sinó que l’Ona i jo amb prou feines ens podíem comunicar. Resultat: de tornada, l’Ona no va voler baixar amb el funicular. De tota manera, quan vam arribar a dalt vam poder gaudir de les magnífiques vistes des del mirador. Llàstima que no teníem temps de fer cap ruta per la natura, perquè el relleu de l’illa fa intuir caminades molt prometedores.

A Capri hi havia tants turistes que vam fugir al cap de cinc minuts. Tot i que el poble semblava prou maco, no em cridava gens l’atenció aquell ambient tan “glamurós” dels carrers principals. Vam agafar un autobús i vam anar a Anacapri, el poble veí. Era una mica menys turístic, una mica més autèntic i força menys agobiant :-) Vam passejar tranquil·lament per uns quants carrers, ens vam menjar un tall de pizza cadascuna mentre vèiem el món passar i vam decidir tornar cap al port de Capri, aquest cop amb autobús.

Carreró d’Anacapri

Va ser tot un encert: tot i que vam tornar a anar anxovades, el paisatge era realment preciós. Aquesta foto està feta de qualsevol manera des del bus (i, com tota la resta, amb la càmera del mòbil, que de fet és fantàstica):

El viatge en bus també ens va permetre fer-nos una idea de què ens trobaríem a la costa amalfitana: una carretera amb més revolts que les de la costa brava, súmmament estreta, amb un bon precipici al costat i que s’ha de compartir amb camions, autobusos i conductors italians (que tenen altres virtuts, però no són coneguts precisament per la seva habilitat al volant). Mentre gaudia del paisatge, em vaig alegrar molt de no haver llogat un cotxe per anar a Amalfi :-)

El millor de l’excursió per a l’Ona: la miniplatja amb roques que vam trobar al costat del port abans de pujar al ferri de tornada :-P L’Ona s’ho va passar de conya escalant les roques, jugant a pescar amb un pal ben curiós que es va trobar i buscant petxines. Va ser la mar de relaxant.

Les roques a la platja són un dels millors invents del món :-)

A un quart de quatre vam enfilar el camí cap al port, que era allà al costat. Tot i que el ferri de tornada havia de sortir a les 15.35 h (segons els horaris i segons els nostres bitllets), va sortir a les 16.10 h. Com que hi vam arribar amb tant de temps, aquest cop sí que vam poder seure fora, visca!… fins que ens vam glaçar i vam decidir anar a avorrir-nos a dins xD

Vam arribar al port de Sorrento i vam mirar el rellotge. Piccolo problema: o arribàvem a la parada d’autobusos en 14 minuts o ens hauríem d’esperar dues hores per agafar el bus següent (i això volia dir que ens perdríem el pica-pica de l’hotel, això sí que és greu). Potser no sembla una gran proesa, però són 950 m (segons el Google Maps, 16 minuts a peu) que inclouen una escala amb 130 graons de pujada! Com que som unes campiones, vam aconseguir la proesa i vam arribar just a temps per agafar l’autobús. Uf, no ens vam perdre el pica-pica! 

Resumint: en comptes de marxar de Capri pensant que és una illa turística sense gens d’encant, més aviat vaig marxar amb la sensació que si realment s’hi vol anar, potser val la pena dormir-hi una nit o anar-hi a primeríssima hora per poder escapar dels turistes i gaudir de la natura. I cal tenir en compte que tot és caríssim!

Port de Capri

Quan estàs de vacances, els dies agobiants són molt agobiants, oi que se’ns veu estressades? xD

Jugant a la platja de Capri

El port de Sorrento des d’on surten els ferries es diu Marina Piccola, tot i ser més gran que la petita Marina Grande

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (I)

Buf, el WordPress per a mòbils no és l’aplicació més pràctica del món, per dir-ho d’una manera suau. Vaig escriure l’entrada anterior fa quatre dies i fins avui no he aconseguit penjar-hi totes les fotos. Potser al final no acabaré penjant fotos de totes les etapes del viatge… Haureu de venir a casa a veure-les ;-)

Sorrento és el poble que dóna nom a la costa sorrentina (i també als espaguetis a la sorrentina) ;-) Està situat a la cara nord d’una península; al sud hi ha la costa amalfitana, una de les més boniques d’Itàlia. Tot i ser un poble molt turístic, com la resta de pobles que estem veient aquests dies, és bonic: passejar pels carrerons del barri antic és molt agradable, el barri de la Marina Grande segueix conservant l’encant d’un petit barri de pescadors i les vistes des de qualsevol dels miradors del poble són precioses.

Vista des del mirador de davant de l’hotel

Com sempre que viatgem, a l’Ona li va costar uns quants dies adaptar-se al ritme del turista. Curiosament, a la vida dura dels hotels de 4 estrelles amb piscina no li va costar gens adaptar-s’hi :-p El tercer dia ja demanava “Quan posaran el pica pica per berenar?” xD Aquests del Plone no s’hi posen per poc! Ja que han de treballar, millor fer-ho en un entorn paradisíac, no?

Mentre el Gil treballava durament amb els seus companys de Plone al jardí de l’hotel (vaaal, o a la sala de reunions), l’Ona i jo vam anar a explorar la zona. El primer dia no va ser gaire productiu perquè l’Ona estava cansada, jo no havia dormit en tota la nit i el temps no va col·laborar gaire. 

Al matí vam baixar per una rampa-túnel que passa literalment per dins del penya-segat on està situat l’hotel i condueix a una platgeta privada (de l’hotel on ens estàvem i d’un altre). Com que passava per dins de la roca, hi havia un tram totalment fosc i a l’Ona li va agafar por. Vam jugar una mica a la sorra i després vam pujar a l’hotel per l’ascensor privat (sí, l’hotel és tan piju que té un ascensor que passa pel mig del penya-segat).

Després vam agafar el bus de l’hotel cap a Sorrento, vam anar a un parc infantil que no em va agradar gens ni mica perquè la meitat de coses s’havien de pagar (era com una fira d’atraccions, tot i ser un parc municipal, i a sobre jo no portava diners, o sigui que l’Ona estava ben frustrada), vam anar a dinar una pizza i un gelat boníssims (per sort, vaig trobar un caixer automàtic de camí cap a la pizzeria) i vam tornar a l’hotel. Al final va resultar que aquella tarda i la de l’endemà van ser les més càlides de totes, o sigui que van ser els únics dies que l’Ona va poder mig aprofitar l’espectacular piscina de l’hotel per posar-hi les cames durant deu minutets (jo no em vaig atrevir ni a posar-hi els peus). De tota manera, aquell mateix dia la Marta em va dir que a Berlín estaven a 3 graus i nevava (!), o sigui que tampoc ens queixarem gaire, no?

El segon dia ja teníem més energia totes dues, o sigui que vam fer un gran esforç físic… i vam pujar al trenet turístic :-p  A l’Ona li va encantar, no parava de dir “Visca, sí que dura! El papa treballant i nosaltres aquí, al trenet, sense cansar-nos!”. (Aquests dies li sabia molt greu que el papa hagués de treballar i no pogués estar per ella, així que devia ser la seva revenja verbal.)

Cal dir que això ho vam fer a última hora, i perquè vam trobar-nos la parada del trenet per casualitat mentre anàvem a buscar l’autobús per tornar cap a l’hotel. De fet, durant el dia vam fer un munt de coses i vam caminar molt: vam anar a veure la Vall dels molins, vam voltar pels carrerons del poble, vam anar a jugar a un parc infantil, vam caminar fins a l’altra punta del poble i vam baixar totes les escales (que després vam tornar a pujar, és clar) fins al barri de pescadors, la Marina Grande. Allà ens ho vam passar d’allò més bé jugant amb la sorra, que a més estava calentona :-)

Marina Grande; un petit barri de pescadors amb encant on no hi ha tants turistes com al centre del poble

Carrerons de Sorrento

Vall dels molins: congost on antigament hi havia un molí, que la natura s’ha fet seu

A la platja privada

L’hotel està situat a sobre d’aquest penya-segat

La Campania italiana a ritme “tú no tienes ritmo”: Nàpols

Tot i que no tinc temps d’escriure diaris de viatge com feia abans perquè m’adormo abans de teclejar la tercera paraula, faré resums d’aquest viatge i en penjaré algunes fotos per no haver de fer-vos spam per WhatsApp :-) (Aquest primer capítol és llarg perquè m’he llevat ben d’hora ben d’hora, hehe)

EDITO: les nits d’insomni van molt bé per actualitzar blocs, o sigui que potser escriuré entrades taaan curtes com de costum. No és qüestió de destrossar la reputació de persona concisa que he anat conreant al llarg de tants anys :-P

Després de decidir que ens quedàvem un any més a Berlín per poder gaudir del fred i del mal temp… vull dir, del permís de paternitat i de tot el que ens agrada d’aquesta ciutat, també vam decidir acompanyar el Gil a Sorrento. Cada any s’hi fa un sprint de Plone, i el Gil feia anys que volia que l’hi acompanyéssim perquè deia que era perfecte per a famílies. Al final vam decidir allargar el viatge una mica per aquí i per allà, vam afegir destinacions amunt i avall, i vam emprendre un viatge que ens havia de permetre explorar la Campania italiana, de Nàpols a la costa Amalfitana, i a l’Ona i a mi, visitar una part de la família a Catalunya :-)

La primera etapa del viatge ens va dur a Nàpols, la capital de la Campania, on vam dormir la primera nit. Els tòpics (que jo desconeixia fins fa poques setmanes) diuen que és una ciutat caòtica, bruta, deixada, en què la flaire de la màfia impregna tots els carrers. També diuen que és dels llocs d’Itàlia on més bé es menja, que ja és dir. Doncs bé, tots aquests tòpics tenen una part de veritat: realment, Nàpols és un món apart. És una mica com Barcelona abans de “posar-se guapa”. És veritat que els carrers es veuen deixats i que hi ha barris que no tenen gens d’encant i que fan respecte; és veritat que has d’anar en compte amb la cartera perquè a un dels nois de l’sprint de Plone l’hi van robar (res que no pugui passar a Barcelona, però); és veritat que al Gil li han explicat anècdotes que et fan pensar “millor que vagi amb compte” (per exemple, diu la llegenda urbana que allà ningú porta casc de moto integral, ni cotxe amb vidres tintats, perquè si en portes vol dir que et dirigeixes a fer un “encàrrec”); i sobretot, és veritat que el trànsit és un”campi qui pugui”, un caos total que -com a bona alemanya adoptiva- em va fer parar boja. D’altra banda, també és veritat que en passejar pels carrers de Nàpols tens la sensació de caminar per una ciutat ben viva, ben autèntica, cosa que a mi em va agradar molt. A més, la majoria de gent és molt amable, especialment amb l’Ona, com en la resta de llocs que estem visitant. I corroborem que s’hi menja de fàbula :-)

Com que vam venir per Pasqua, vam tenir l’oportunitat de veure un parell de processons, ja que n’hi havia a cada barri i ens les trobàvem per casualitat. Ens ha semblat que és una societat molt catòlica: a les cantonades també hi ha altars amb la verge, amb espelmes i fotos de persones que han mort; a les parets dels carrers hi ha un munt d’esqueles (i la gent del poble o del barri s’atura a mirar-les), i vam veure que les processons se les prenen molt seriosament. Per exemple, si us hi fixeu, les noies van sense sabates.

A Nàpols només hi vam passar la primera nit; també hi dormirem les dues últimes nits. Propera parada: Sorrento!

La Sílvia és aquari…

…i l’Ona és aries (el signe del Gil no vam tenir temps de buscar-lo)

Al museu arqueològic hi ha mosaics espectaculars de Pompeia

Per fi, un parc infantil!

Carrers de Nàpols

Estats Units i Canadà: un tastet

Fer un viatge a l’altra punta del món amb una criatura petita i improvisar la ruta sobre la marxa té avantatges i inconvenients: és fantàstic poder anar decidint cap a on anirem en funció del que ens ve de gust a nosaltres i a Sant Pere, que avui ha decidit que plogués perquè tinguéssim una excusa per anar al Quebec, però també és molt cansat! Cada vespre arribem a l’hotel rebentats, o sigui que acabem anant a dormir amb l’Ona i deixem les decisions per a l’hora de l’esmorzar de l’endemà. Per tant, aquest cop no hi ha diari de viatge actualitzat. Ohh…!

Tot i així, perquè veieu que ens ho estem passant molt bé, us deixo un tastet fotogràfic de la primera etapa del viatge: New York New York!  Aquest cop tenim dues perspectives diferents del viatge, literalment: l’Ona també porta una càmera :-)

dsc06502

“Que alts que som!”

“Ui, gairebé no surt el cap de l’estàtua!”

dsc06509

img_4472

A Times Square

img_4495

El cafè era meu. “Mama, jo te l’aguanto”

img_4599

Veure Manhattan des de l’Empire State et fa sentir al capdamunt del món

img_4541

Nova York és moviment pur

Els esquirols volten arreu dels parcs

Veure la posta de sol des de Brooklyn és màgic

La tauleta i jo no ens entenem gaire, o sigui que acabo el tastet aquí. Quan tingui temps, més! 

Benvinguts al llarg viatge

Jugant al parc

Gil: «Què diu la mama?»
Ona: «Coses!»
Gil: «Moltes o poques?»
Ona: «Poques!» (toooma!, deu ser l’única persona del planeta que ho pensa :-P)

Solet, platja, experiències inoblidables i bona companyia. Què més es pot desitjar? Ah sí, que no s’acabi ;-)

Com molts de vosaltres sabeu, ens hem passat tot el setembre voltant pel «Triangle de les bermudes», com dic jo: Barcelona — Múrcia — Osona. I tot i així no vam tenir temps de quedar amb la majoria de vosaltres, malauradament… És l’inconvenient que té tenir la família escampada per la Península Ibèrica; cada cap de setmana, que és quan la majoria de vosaltres podeu quedar, érem en una regió diferent! A més, cada vegada que viatgem a un lloc, l’Ona tarda més o menys cinc dies a acostumar-s’hi; i un dia o dos més tard ja marxem cap a la destinació següent, així que la pobra nena acaba ben xarbotada (i jo rebentada, perquè durant el període d’Eingewöhnung al nou entorn, dorm fatal —i jo també, és clar—). :-/

El viatge va començar de manera espectacul… ah no, perdó, tirem una mica enrere. El viatge no va començar el 9 de setembre (us presentem l’spin off de Thelma i Louise: Louise i Luisita —pregunteu a l’Eli de què va això, que en el seu moment em vaig oblidar d’explicar-ho— :-P). Quan vam arribar a l’aeroport, vam facturar les dues maletes, ens vam acomiadar del Gil (que venia una setmana més tard perquè aquella setmana havia de treballar) i vam córrer cap a la porta d’embarcament, perquè els monitors anunciaven que el vol sortia de seguida (cosa que ens va estranyar molt, perquè segons la nostra reserva, sortia una hora més tard). En arribar a la porta, ja no hi quedava cap passatger. Vaig demanar: «Com és que surt tan aviat, el vol, si fins i tot a la meva targeta d’embarcament diu que surt al cap d’una hora i ningú no ens ha avisat?». Els treballadors s’ho van estar mirant i remirant i comentant durant dos o tres minuts, fins que un d’ells es va il·luminar: «Ostres, no, però si aquest vol és per demà!». Total, que nosaltres ens ho havíem apuntat malament i el noi de facturació tampoc no se’n va adonar. Res, mitja volta, l’Ona i jo vam explicar la simpàtica anècdota a tres guardes de seguretat i vam aguantar estoicament les mirades de compassió i els comentaris graciosets («Ei, almenys no heu vingut un dia més tard!», «Bé, almenys demà ja sabeu on heu de venir!»), vam sortir per l’entrada, i tal dia farà un any.

Quin estil, tiet Xavi! I l'Ona està asseguda en un cotxet sense queixar-se!

Vinga, ara sí. :-) El viatge va començar de manera espectacular l’11 de setembre amb la V, una manifestació històrica on, un cop més, «senyores i senyors, petits i grans» vam demanar que se’ns deixi votar (sí-sí). Sembla increïble que s’hagin pogut aplegar i coordinar gairebé dos milions de persones per anar a la capital catalana, vestir samarretes d’un color determinat, anar a un tram determinat d’un carrer i col·locar-se en nou files, l’una al costat de l’altra. I tot plegat, amb una xafogor sufocant! Jo que li havia fet una samarreta groga de màniga llarga a l’Ona, especial per a l’ocasió… almenys la vam amortitzar a la mani que es va haver de fer només un parell de setmanes més tard a tots els pobles de Catalunya ¬¬

De groc, mani a l'ajuntament de Sant Hipòlit

La segona etapa del viatge ens va dur a Múrcia, a visitar les iaies ieié. I mentre nosaltres ens banyàvem a la platja, la temperatura ambient era de 30 graus i jo li comprava roba d’estiu a l’Ona perquè feia tanta calor que no n’havia portat prou, els nostres amics polonesos es planyien que havien anat a veure la família a Polònia i estaven a 5 graus. Cinc! I les notícies meteorològiques berlineses no eren gaire millors. En fi, estic escrivint aquesta entrada amb la calefacció engegada i tapada amb la manta, «no hase falta desir nada más».

Jugant a buidar ampolles d'aigua

Tenir una nena que et desperta de bon matí, mentre estàs dormint plàcidament, amb el dolç crit de «teta, teeeeta» a l’orella té alguns avantatges. Bé, potser només un. Si ens llevem ben d’hora ben d’hora… podem anar a veure la sortida del sol i fondre la targeta SD en qüestió de minuts (la meva incontinència digital quan tinc una càmera a la mà és proporcional a la meva incontinència verbal quan no tinc gelat o un croissant de xocolata a la boca —nota mental: aviam si faig el favor de recordar que després haig de revisar tooootes les fotos—). I si tens la sort de tenir una mama i una iaia que viuen al costat de la platja, no hi ha excusa per perdre’s-ho :-)

 

Si ens llevem ben d'hora... veiem sortir el sol!

Després d’una setmana de platgeta, xocolates al Bastida, dinars a La Encarnación, excursions passades per aigua, passejades amb la iaia i la besàvia i bon rotllo general, l’últim dia vam anar fent camí tot xino-xano cap a l’aeroport. Sortim amb molt de temps, que hi ha una hora de viatge i no sabem si l’Ona voldrà parar a mig camí. Aquest cop no anirem per l’autopista i així aprofitarem per veure un parc natural que hi ha de camí cap Alacant. Cloc-cloc-cloc! Pluf! Resulta que l’Ona no va voler parar, però el cotxe de la iaia sí… A 45 quilòmetres de l’aeroport, i al mig d’una rotonda d’un polígon industrial d’un poblet al mig del no-res. Per sort, uns bons samaritans es van aturar, ens van ajudar a apartar el cotxe i ens van ajudar amb tot el que van poder. A més, casualment el germà del senyor era taxista i vivia allà al costat, o sigui que en qüestió de minuts ja el teníem allà. Després d’un comiat molt precipitat, vam deixar la iaia parlant per telèfon amb la companyia d’assegurances, vam carregar la cadireta de l’Ona al taxi (el bon home, després de deixar-nos a l’aeroport va tornar allà per tornar-li la cadireta a la iaia) i vam enfilar, ara sí, el camí cap a l’aeroport. (Per cert, ens pensàvem que el cotxe ja tenia les hores comptades, però al taller el van poder reparar.)

Golden hour

I després de la platja, muntanya! A Osona vam collir bolets amb l’avi, vam collir farigola amb la iaia i vam anar a veure els espectaculars cingles de Tavertet amb els tiets. Vaja, m’imagino que són espectaculars, perquè hi havia una boira tan espessa que no es veia a quatre passes, literalment! De fet, a la foto estic tan a prop de la vora del penya-segat i tan somrient perquè evidentment no em faig a la idea que allò és molt, molt alt. Amb la por que em fan les alçades, el proper cop que hi anem m’agafarà un patatús només de pensar-hi xD

Ohhh, mireu que bonics que són els cingles!

Amb la tieta NúriaI per acabar el llarg viatge amb un bon regust de boca, el diumenge abans de marxar vam anar a veure un concert de Txarango (que, no ens enganyem, és el motiu principal pel qual ens vam estar tants dies per allà baix a «Àfrica») ;-) Quan tens una criatura petita no és gens fàcil anar a concerts; de fet, a Berlín ens hem perdut concerts d’Obrint Pas, Feliu Ventura i, també, de Txarango! O sigui que quan vaig veure que els Txarango tocaven en un festival creat especialment per a nens, amb horaris infantils, concerts curts i volum (teòricament) menys ensordidor, vaig decidir que quadraríem el viatge com fos per anar a la V i al concert. Vam quedar amb el Jordi, la Carme i la Noa, i també ens vam retrobar amb la Paola, el Salva i el Lluc. Els dos patufets van tenir el mateix bon rotllo que sempre; és un espectacle, veure aquest parell :-D

Ens veiem per Nadal! Mentrestant… benvinguts al llarg viatge!