La crisi dels 40? Ximpleries. El que sí que és una crisi és la crisi dels 4 mesos. Bé, per als nadons no ho sé, però per als pares sí 😛
El Pau ha decidit que això de veure el món estàtic és molt avorrit. Que ell vol anar a veure món, com el de la motxilla dels Fragel Rock. O sigui que fa una setmana que intenta gatejar! Ja aixeca el cul i mou les cames, ara només li falta ajudar-se amb els braços. També fa un parell de setmanes que es gira… dia i nit ¬¬
L’Ona és una germana gran fantàstica, que es preocupa Molt molt pel seu germanet. Tot i que de vegades s’oblida que no es un nino :-p
Fa unes quantes setmanes vam anar tots tres a buscar l’Ona a la Kita, aprofitant que feia bo, i vam anar la jardí botànic que hi ha allà al costat. Vam passejar tranquil·lament pels caminets, vam jugar, l’Ona va donar menjar als cérvols… Aix, si l’hivern fos així… xD
Canviant de tema, el Gil va descobrir fa poc que McGyver era un timo! El pobre Gil es va quedar tancat gairebé dues hores al soterrani perquè el pany estava trencat, i cap dels seus intents mcgyverescos va funcionar Sort que cridant cridant, al final un veí el va sentir…
I fa poc també va passar una cosa que ens va deixar embadalits. Us hem parlat de la consulta de pediatria a la qual va l’Ona, oi? Aquella de: “Si no tens més preguntes importants, tinc altres pacients per atendre” i de “No vingueu a la consulta ni ens truqueu per cap motiu, escriviu-nos un correu”. Doncs bé, ens van trucar del metge i ens van dir: “Ahir era el dia lliure de la metgessa, però va estar pensant en l’Ona, no se la pot treure del cap. Podeu venir avui mateix, si us plau? Veniu a l’hora que pugueu, quan sigui, ja us farem passar quan puguem. Quan un metge té tanta empatia amb un pacient, és fantàstic, val la pena aprofitar-ho (o una cosa per l’estil) “. Uooooo! Al·leluia! Resulta que hi ha esperança! L’Ona tenia una taca a la galta des de feia quatre setmanes, i cap dels tractaments no havia funcionat després d’haver anat al metge quatre cops (i que la metgessa sempre ens digués que ben fet). Ens va enviar a l’al.lergòleg, però no hi teníem hora fins al dia 1 de desembre, així que finalment li va receptar antibiòtics per si de cas; la veritat és que aquesta vegada se’n va preocupar molt (ja era hora!) Sort, perquè va resultar que l’Ona tenia borreliosi, una malaltia que poden transmetre les paparres i que pot tenir conseqüències molt importants si no es tracta a temps. La metgessa va dir que no s’havia trobat un cas així en els seus 30 anys de carrera… Li van fer un tractament “de xoc” amb antibiòtics (durant quatre setmanes, s’havia de llevar cada nit a les 2 de la matinada, menjar-se dues galetes i prendre’s el medicament; al final ja li feia mandra menjar galetes i tot, pobra), i tot va quedar en un ensurt. I l’Ona ho va portar com una campiona!
Per cert, quan la metgessa es va acomiadar l’últim dia que hi vam anar a fer un seguiment, ens va dir: “Per cert, a final de mes em jubilo”. Ah. Vaja.