Sílvia: «El lleó no em fa por, pam-i-pipa pam-i-pipa, el lleó no em fa por, perquè tinc…»
Ona: «…pa!»

Els nens petits es desenvolupen a una velocitat vertiginosa. Tant, que de vegades pretenem que es comportin com adults perquè ens oblidem que fa poc eren criatures totalment indefenses que depenien de nosaltres les vint-i-quatre hores del dia per sobreviure, i que fins aquell moment només coneixien l’escalfor de la panxa i el batec del cor de la mama. «No toquis això!», «Seu!», «Estigues quieta!», «Això no es fa!», «No juguis amb el menjar», «No juguis aquí, que t’embrutaràs», «No», «No», «No». I si no ho fan ara, quan ho han de fer? Per a ells, tot és nou. Volen descobrir el món, experimentar amb els seus sentits, explorar, practicar les seves habilitats. (I sí, a mesura que creixen, necessiten posar a prova els seus límits i els dels pares. I és aquí que hem d’estar al cas i guiar-los —i corregir-los quan calgui—.) Per exemple, heu jugat mai en un cubell ple d’espaguetis cuits? Doncs la patufeta diu que és molt divertit!

Fa poc ens vam adonar que li dèiem a l’Ona que no quan intentava fer coses que, al capdavall, més endavant li tocarà fer. Ara deixem que ens ajudi en totes les tasques de la llar sempre que vulgui (llevat que siguin perilloses, és clar). Així, doncs, la patufeta ens ajuda a posar la rentadora i a estendre la roba, neteja la taula, es renta a la dutxa, tria el bolquer que es vol posar, es treu les sabates, llença les escombraries… Wie Geil, eh! Aviam, ara no us penseu que la tenim esclavitzada (ni que fa tot això ella sola), però quan ens vol ajudar una miqueta, deixem que vagi practicant. A més, hem tret la barra de seguretat de la trona, i ara hi puja ella sola; també li hem assignat una tauleta i un tamboret petits, i ella decideix on vol menjar i s’hi asseu tota sola. És clar, amb tanta independència, poden passar coses com aquesta: un dia vaig anar un moment a la cuina, i quan vaig tornar…

Però s’ho val, perquè l’Ona s’ho passa bé i ens ajuda a reforçar la comunicació entre nosaltres. Que, per cert, cada vegada és més bona! L’Ona ha après moltes paraules noves que li permeten expressar les seves necessitats més fàcilment. Ja no només diu que sí o que no quan li preguntem si ha de fer pipí o si té son (que és fantàstic), sinó que té tot un repertori de paraules ben útils: «(lle)teta», «caca», «aigua», «formatge», «pujar (aupa)», «plàtan», «pilota», «bicicleta», «pomelo» (sí, tieta Eli!, ara és el seu llibre preferit ;-)) i un llarg etcètera. Això sí, estem en aquella fase tan divertida en què la seva pronunciació encara és primerenca, o sigui que quan diu una cosa, nosaltres l’entenem (la majoria de vegades; encara no sé què coi és el «caqui» amb què està obsessionada des de fa dies) però molts cops a la resta de la humanitat li sona a xinès (o a polac).

Al juny vam anar a Polònia a celebrar l’aniversari del Niko, el fill de la Marta i el Krzemek. Els pares de la Marta, que són unes persones meravelloses, ens van acollir a casa seva durant quatre dies, van fer tots els àpats vegetarians per nosaltres, i a més a més ens van fer de guies turístics pel el seu poble, Szklarska Poręba (sí, he copiat el nom del poble directament de la Wikipedia; amb el que em va costar aprendre a escriure Krzemek, passaran anys fins que aprengui a escriure això :-P), una bonica població que està al bell mig de les muntanyes i que és coneguda perquè ha una estació d’esquí que esperem visitar ben aviat, hehe. Vam conèixer la família i els amics polonesos de la Marta, el Krzemek i el Niko, vam fer el guiri per la zona i vam practicar polonès. Va ser un cap de setmana molt especial 🙂

L’últim cop que vam anar a Múrcia vam provar per primera vegada de posar l’Ona a la motxilleta i fer «carretera passeig marítim i manta» en bici. No ho havíem provat abans perquè la meva neurona és molt més assenyada que la del Sergi, i em feia una mica de por. Però la veritat és que és wunderschön! Des d’aleshores agafo la bici gairebé cada dia per moure’m per Berlín. L’Ona s’ho passa la mar de bé, sobretot quan hi ha una baixada pronunciada i la porta el Gil (quan va en bici, és si fa no fa tan prudent com el Sergi quan s’acosta a peixos letals), jo faig una mica d’esport i ens estalviem les temperatures tòrrides dels transports públics berlinesos. A més a més, ens hem proposat de fer rutes en bicicleta per conèixer la regió. Fa un parell de quatre o cinc setmanes en vam fer una pel sud de Brandenburg que ens va semblar molt bonica, i ja en tenim unes quantes de planificades. Ja tenim ganes de fer la propera, perquè és una manera divertida i sana d’explorar els preciosos paratges que hi ha als voltants de Berlín i ens serveix com a excusa per sortir de la ciutat els caps de setmana. I ara que a l’Ona ja li encanta caminar sola per tot arreu, pot practicar la seva nova habilitat en espais naturals.

Ja tenim bitllets per venir a Catalunya al setembre i al desembre, visca! El Gil no pot baixar fins al dia 17, però l’11-S l’Ona i jo anirem a Barcelona a fer la V humana més gran de la història. I vosaltres, ja teniu tram? Qui vol venir amb nosaltres (o adoptar-nos, vaja)?

Mentrestant… properes visites: la Paola, el Salva i el Lluc, que aquest cap de semana seran a Berlín, i l’Alfred i la Montse! (i potser algun tiet que es fa de pregar…? Eh, eh? Com tenim el tema? :-P)