Tag: viatges

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (II)

Divendres era l’últim dia a Sorrento. En principi, jo volia agafar l’autobús fins a un dels pobles que hi ha entre les dues costes, la sorrentina i l’amalfitana, i caminar una estona cap a algun mirador bonic. Però l’Ona em va dir, bàsicament, que em deixés estar de caminades, que ella estava de vacances i volia fer el gos. Com que desplaçar-se des de l’hotel no és gaire còmode, volíem tornar al migdia per dinar amb el Gil i de tota manera feia força fred, em va semblar bé. Així, doncs, vam jugar una estona a l’habitació i després vam baixar a la platja de l’hotel amb l’ascensor per anar a buscar tresors (vidres de colors arrodonits per l’erosió de l’aigua) per jugar al Luni luni, un joc que l’Ona es va inventar allà i li va posar aquest nom tan divertit :-D
Al migdia vam fer una dutxa ràpida per treure toooota la sorra de les cames de l’Ona, que s’havia acabat treient els pantalons a la platja, i vam anar a dinar amb els nois de Plone a un lloc on ells anaven tot sovint. Vam acabar glaçades perquè vam dinar al pati, on no tocava el sol i feia un fred que pelava, però el menjar era molt bo, estava molt bé de preu i els cambrers eren molt autèntics i molt simpàtics.

A la tarda vam anar a fer un volt per Sorrento amb el Gil i el Víctor (el noi amb qui vam fer el viatge als Estats Units, que aquest cop havia vingut sense la família). El Gil encara no havia passejat mai pel poble! 

En tornar, vam anar a sopar com sempre al restaurant de l’hotel, des d’on gaudíem cada dia d’unes postes de sol espectaculars. (Quan he escrit “postes”, el corrector automàtic ho ha canviat a “postres”; sembla que les hagi tastat, perquè les postres de l’hotel també eren espectaculars!) :-D

Ens acomiadem de Sorrento i de la bona vida dels hotels de 4 estrelles.  Propera etapa: la costa amalfitana :-)

Buscant tresors

Posta de sol sorrentina

Sorrento i la Campania italiana: Sorrento (I)

Buf, el WordPress per a mòbils no és l’aplicació més pràctica del món, per dir-ho d’una manera suau. Vaig escriure l’entrada anterior fa quatre dies i fins avui no he aconseguit penjar-hi totes les fotos. Potser al final no acabaré penjant fotos de totes les etapes del viatge… Haureu de venir a casa a veure-les ;-)

Sorrento és el poble que dóna nom a la costa sorrentina (i també als espaguetis a la sorrentina) ;-) Està situat a la cara nord d’una península; al sud hi ha la costa amalfitana, una de les més boniques d’Itàlia. Tot i ser un poble molt turístic, com la resta de pobles que estem veient aquests dies, és bonic: passejar pels carrerons del barri antic és molt agradable, el barri de la Marina Grande segueix conservant l’encant d’un petit barri de pescadors i les vistes des de qualsevol dels miradors del poble són precioses.

Vista des del mirador de davant de l’hotel

Com sempre que viatgem, a l’Ona li va costar uns quants dies adaptar-se al ritme del turista. Curiosament, a la vida dura dels hotels de 4 estrelles amb piscina no li va costar gens adaptar-s’hi :-p El tercer dia ja demanava “Quan posaran el pica pica per berenar?” xD Aquests del Plone no s’hi posen per poc! Ja que han de treballar, millor fer-ho en un entorn paradisíac, no?

Mentre el Gil treballava durament amb els seus companys de Plone al jardí de l’hotel (vaaal, o a la sala de reunions), l’Ona i jo vam anar a explorar la zona. El primer dia no va ser gaire productiu perquè l’Ona estava cansada, jo no havia dormit en tota la nit i el temps no va col·laborar gaire. 

Al matí vam baixar per una rampa-túnel que passa literalment per dins del penya-segat on està situat l’hotel i condueix a una platgeta privada (de l’hotel on ens estàvem i d’un altre). Com que passava per dins de la roca, hi havia un tram totalment fosc i a l’Ona li va agafar por. Vam jugar una mica a la sorra i després vam pujar a l’hotel per l’ascensor privat (sí, l’hotel és tan piju que té un ascensor que passa pel mig del penya-segat).

Després vam agafar el bus de l’hotel cap a Sorrento, vam anar a un parc infantil que no em va agradar gens ni mica perquè la meitat de coses s’havien de pagar (era com una fira d’atraccions, tot i ser un parc municipal, i a sobre jo no portava diners, o sigui que l’Ona estava ben frustrada), vam anar a dinar una pizza i un gelat boníssims (per sort, vaig trobar un caixer automàtic de camí cap a la pizzeria) i vam tornar a l’hotel. Al final va resultar que aquella tarda i la de l’endemà van ser les més càlides de totes, o sigui que van ser els únics dies que l’Ona va poder mig aprofitar l’espectacular piscina de l’hotel per posar-hi les cames durant deu minutets (jo no em vaig atrevir ni a posar-hi els peus). De tota manera, aquell mateix dia la Marta em va dir que a Berlín estaven a 3 graus i nevava (!), o sigui que tampoc ens queixarem gaire, no?

El segon dia ja teníem més energia totes dues, o sigui que vam fer un gran esforç físic… i vam pujar al trenet turístic :-p  A l’Ona li va encantar, no parava de dir “Visca, sí que dura! El papa treballant i nosaltres aquí, al trenet, sense cansar-nos!”. (Aquests dies li sabia molt greu que el papa hagués de treballar i no pogués estar per ella, així que devia ser la seva revenja verbal.)

Cal dir que això ho vam fer a última hora, i perquè vam trobar-nos la parada del trenet per casualitat mentre anàvem a buscar l’autobús per tornar cap a l’hotel. De fet, durant el dia vam fer un munt de coses i vam caminar molt: vam anar a veure la Vall dels molins, vam voltar pels carrerons del poble, vam anar a jugar a un parc infantil, vam caminar fins a l’altra punta del poble i vam baixar totes les escales (que després vam tornar a pujar, és clar) fins al barri de pescadors, la Marina Grande. Allà ens ho vam passar d’allò més bé jugant amb la sorra, que a més estava calentona :-)

Marina Grande; un petit barri de pescadors amb encant on no hi ha tants turistes com al centre del poble

Carrerons de Sorrento

Vall dels molins: congost on antigament hi havia un molí, que la natura s’ha fet seu

A la platja privada

L’hotel està situat a sobre d’aquest penya-segat

La Campania italiana a ritme “tú no tienes ritmo”: Nàpols

Tot i que no tinc temps d’escriure diaris de viatge com feia abans perquè m’adormo abans de teclejar la tercera paraula, faré resums d’aquest viatge i en penjaré algunes fotos per no haver de fer-vos spam per WhatsApp :-) (Aquest primer capítol és llarg perquè m’he llevat ben d’hora ben d’hora, hehe)

EDITO: les nits d’insomni van molt bé per actualitzar blocs, o sigui que potser escriuré entrades taaan curtes com de costum. No és qüestió de destrossar la reputació de persona concisa que he anat conreant al llarg de tants anys :-P

Després de decidir que ens quedàvem un any més a Berlín per poder gaudir del fred i del mal temp… vull dir, del permís de paternitat i de tot el que ens agrada d’aquesta ciutat, també vam decidir acompanyar el Gil a Sorrento. Cada any s’hi fa un sprint de Plone, i el Gil feia anys que volia que l’hi acompanyéssim perquè deia que era perfecte per a famílies. Al final vam decidir allargar el viatge una mica per aquí i per allà, vam afegir destinacions amunt i avall, i vam emprendre un viatge que ens havia de permetre explorar la Campania italiana, de Nàpols a la costa Amalfitana, i a l’Ona i a mi, visitar una part de la família a Catalunya :-)

La primera etapa del viatge ens va dur a Nàpols, la capital de la Campania, on vam dormir la primera nit. Els tòpics (que jo desconeixia fins fa poques setmanes) diuen que és una ciutat caòtica, bruta, deixada, en què la flaire de la màfia impregna tots els carrers. També diuen que és dels llocs d’Itàlia on més bé es menja, que ja és dir. Doncs bé, tots aquests tòpics tenen una part de veritat: realment, Nàpols és un món apart. És una mica com Barcelona abans de “posar-se guapa”. És veritat que els carrers es veuen deixats i que hi ha barris que no tenen gens d’encant i que fan respecte; és veritat que has d’anar en compte amb la cartera perquè a un dels nois de l’sprint de Plone l’hi van robar (res que no pugui passar a Barcelona, però); és veritat que al Gil li han explicat anècdotes que et fan pensar “millor que vagi amb compte” (per exemple, diu la llegenda urbana que allà ningú porta casc de moto integral, ni cotxe amb vidres tintats, perquè si en portes vol dir que et dirigeixes a fer un “encàrrec”); i sobretot, és veritat que el trànsit és un”campi qui pugui”, un caos total que -com a bona alemanya adoptiva- em va fer parar boja. D’altra banda, també és veritat que en passejar pels carrers de Nàpols tens la sensació de caminar per una ciutat ben viva, ben autèntica, cosa que a mi em va agradar molt. A més, la majoria de gent és molt amable, especialment amb l’Ona, com en la resta de llocs que estem visitant. I corroborem que s’hi menja de fàbula :-)

Com que vam venir per Pasqua, vam tenir l’oportunitat de veure un parell de processons, ja que n’hi havia a cada barri i ens les trobàvem per casualitat. Ens ha semblat que és una societat molt catòlica: a les cantonades també hi ha altars amb la verge, amb espelmes i fotos de persones que han mort; a les parets dels carrers hi ha un munt d’esqueles (i la gent del poble o del barri s’atura a mirar-les), i vam veure que les processons se les prenen molt seriosament. Per exemple, si us hi fixeu, les noies van sense sabates.

A Nàpols només hi vam passar la primera nit; també hi dormirem les dues últimes nits. Propera parada: Sorrento!

La Sílvia és aquari…

…i l’Ona és aries (el signe del Gil no vam tenir temps de buscar-lo)

Al museu arqueològic hi ha mosaics espectaculars de Pompeia

Per fi, un parc infantil!

Carrers de Nàpols

Estats Units i Canadà: un tastet

Fer un viatge a l’altra punta del món amb una criatura petita i improvisar la ruta sobre la marxa té avantatges i inconvenients: és fantàstic poder anar decidint cap a on anirem en funció del que ens ve de gust a nosaltres i a Sant Pere, que avui ha decidit que plogués perquè tinguéssim una excusa per anar al Quebec, però també és molt cansat! Cada vespre arribem a l’hotel rebentats, o sigui que acabem anant a dormir amb l’Ona i deixem les decisions per a l’hora de l’esmorzar de l’endemà. Per tant, aquest cop no hi ha diari de viatge actualitzat. Ohh…!

Tot i així, perquè veieu que ens ho estem passant molt bé, us deixo un tastet fotogràfic de la primera etapa del viatge: New York New York!  Aquest cop tenim dues perspectives diferents del viatge, literalment: l’Ona també porta una càmera :-)

dsc06502

“Que alts que som!”

“Ui, gairebé no surt el cap de l’estàtua!”

dsc06509

img_4472

A Times Square

img_4495

El cafè era meu. “Mama, jo te l’aguanto”

img_4599

Veure Manhattan des de l’Empire State et fa sentir al capdamunt del món

img_4541

Nova York és moviment pur

Els esquirols volten arreu dels parcs

Veure la posta de sol des de Brooklyn és màgic

La tauleta i jo no ens entenem gaire, o sigui que acabo el tastet aquí. Quan tingui temps, més! 

Pas a pas

Ona en blanc i negre

Sílvia: «El lleó no em fa por, pam-i-pipa pam-i-pipa, el lleó no em fa por, perquè tinc…»
Ona: «…pa!»

Els nens petits es desenvolupen a una velocitat vertiginosa. Tant, que de vegades pretenem que es comportin com adults perquè ens oblidem que fa poc eren criatures totalment indefenses que depenien de nosaltres les vint-i-quatre hores del dia per sobreviure, i que fins aquell moment només coneixien l’escalfor de la panxa i el batec del cor de la mama. «No toquis això!», «Seu!», «Estigues quieta!», «Això no es fa!», «No juguis amb el menjar», «No juguis aquí, que t’embrutaràs», «No», «No», «No». I si no ho fan ara, quan ho han de fer? Per a ells, tot és nou. Volen descobrir el món, experimentar amb els seus sentits, explorar, practicar les seves habilitats. (I sí, a mesura que creixen, necessiten posar a prova els seus límits i els dels pares. I és aquí que hem d’estar al cas i guiar-los —i corregir-los quan calgui—.) Per exemple, heu jugat mai en un cubell ple d’espaguetis cuits? Doncs la patufeta diu que és molt divertit!

Jugant amb els espaguetis

Fa poc ens vam adonar que li dèiem a l’Ona que no quan intentava fer coses que, al capdavall, més endavant li tocarà fer. Ara deixem que ens ajudi en totes les tasques de la llar sempre que vulgui (llevat que siguin perilloses, és clar). Així, doncs, la patufeta ens ajuda a posar la rentadora i a estendre la roba, neteja la taula, es renta a la dutxa, tria el bolquer que es vol posar, es treu les sabates, llença les escombraries… Wie Geil, eh! Aviam, ara no us penseu que la tenim esclavitzada (ni que fa tot això ella sola), però quan ens vol ajudar una miqueta, deixem que vagi practicant. A més, hem tret la barra de seguretat de la trona, i ara hi puja ella sola; també li hem assignat una tauleta i un tamboret petits, i ella decideix on vol menjar i s’hi asseu tota sola. És clar, amb tanta independència, poden passar coses com aquesta: un dia vaig anar un moment a la cuina, i quan vaig tornar…

L'Ona va decidir que ella també s'havia d'eixugar

No sé per què em mires així, mama; no m’has dit que (ens) havíem de posar (a) l’assecadora?

Però s’ho val, perquè l’Ona s’ho passa bé i ens ajuda a reforçar la comunicació entre nosaltres. Que, per cert, cada vegada és més bona! L’Ona ha après moltes paraules noves que li permeten expressar les seves necessitats més fàcilment. Ja no només diu que sí o que no quan li preguntem si ha de fer pipí o si té son (que és fantàstic), sinó que té tot un repertori de paraules ben útils: «(lle)teta», «caca», «aigua», «formatge», «pujar (aupa)», «plàtan», «pilota», «bicicleta», «pomelo» (sí, tieta Eli!, ara és el seu llibre preferit ;-)) i un llarg etcètera. Això sí, estem en aquella fase tan divertida en què la seva pronunciació encara és primerenca, o sigui que quan diu una cosa, nosaltres l’entenem (la majoria de vegades; encara no sé què coi és el «caqui» amb què està obsessionada des de fa dies) però molts cops a la resta de la humanitat li sona a xinès (o a polac).

lil-IMG_2444-10

Al juny vam anar a Polònia a celebrar l’aniversari del Niko, el fill de la Marta i el Krzemek. Els pares de la Marta, que són unes persones meravelloses, ens van acollir a casa seva durant quatre dies, van fer tots els àpats vegetarians per nosaltres, i a més a més ens van fer de guies turístics pel el seu poble, Szklarska Poręba (sí, he copiat el nom del poble directament de la Wikipedia; amb el que em va costar aprendre a escriure Krzemek, passaran anys fins que aprengui a escriure això :-P), una bonica població que està al bell mig de les muntanyes i que és coneguda perquè ha una estació d’esquí que esperem visitar ben aviat, hehe. Vam conèixer la família i els amics polonesos de la Marta, el Krzemek i el Niko, vam fer el guiri per la zona i vam practicar polonès. Va ser un cap de setmana molt especial :-)

A la cascada de Szklarska Poręba

L’últim cop que vam anar a Múrcia vam provar per primera vegada de posar l’Ona a la motxilleta i fer «carretera passeig marítim i manta» en bici. No ho havíem provat abans perquè la meva neurona és molt més assenyada que la del Sergi, i em feia una mica de por. Però la veritat és que és wunderschön! Des d’aleshores agafo la bici gairebé cada dia per moure’m per Berlín. L’Ona s’ho passa la mar de bé, sobretot quan hi ha una baixada pronunciada i la porta el Gil (quan va en bici, és si fa no fa tan prudent com el Sergi quan s’acosta a peixos letals), jo faig una mica d’esport i ens estalviem les temperatures tòrrides dels transports públics berlinesos. A més a més, ens hem proposat de fer rutes en bicicleta per conèixer la regió. Fa un parell de quatre o cinc setmanes en vam fer una pel sud de Brandenburg que ens va semblar molt bonica, i ja en tenim unes quantes de planificades. Ja tenim ganes de fer la propera, perquè és una manera divertida i sana d’explorar els preciosos paratges que hi ha als voltants de Berlín i ens serveix com a excusa per sortir de la ciutat els caps de setmana. I ara que a l’Ona ja li encanta caminar sola per tot arreu, pot practicar la seva nova habilitat en espais naturals.

Caminant amb el papa

Ja tenim bitllets per venir a Catalunya al setembre i al desembre, visca! El Gil no pot baixar fins al dia 17, però l’11-S l’Ona i jo anirem a Barcelona a fer la V humana més gran de la història. I vosaltres, ja teniu tram? Qui vol venir amb nosaltres (o adoptar-nos, vaja)?

Mentrestant… properes visites: la Paola, el Salva i el Lluc, que aquest cap de semana seran a Berlín, i l’Alfred i la Montse! (i potser algun tiet que es fa de pregar…? Eh, eh? Com tenim el tema? :-P)

…Tal dia va fer un any!

Amb dues cuetes

(A Rügen) Sílvia: «Coi, com cansa, aquest camí!  Calia venir fins aquí? A Catalunya també hi ha vaques!»
Gil: «Sí, però aquelles no són emo

Buf! Ha plogut molt, des de l’últim cop que vam actualitzar el bloc… Ha passat tant de temps que ja fa tres mesos que l’Ona va fer un any! Un any de somriures, d’energia inesgotable, de mirades curioses, d’aprenentatge permanent (per a ella i per a nosaltres), d’infinites maneres de descobrir i redescobrir el món. Sembla increïble que la patufeta ja hagi deixat enrere aquella etapa de nadó petit, fràgil i immòbil (ah no, això són la resta de nens; a nosaltres, aquest període ens va durar… un mes?).

L'Ona dorm... de vegades sense el pit a la boca i tot!:-P

Com que som del nord i del sud, d’aquí i d’allà, l’Ona va tenir dues festes: una a Berlín i una a Pallejà. (De fet, dues i mitja; el dia del seu aniversari, el Gil va demanar festa i vam anar tots tres a fer un pícnic en un parc molt tranquil de Berlín.) Però com que jo aquelles setmanes tenia altres preocupacions i no estava en mode fotògrafa, la veritat és que vam fer poquíssimes fotos durant les festes. Shade:-(

A la festa de Berlín. Li encanten els globus

Celebrant l'aniversari de l'Ona amb un pícnic familiarTot i que no n’hi hagi gaires testimonis fotogràfics, però, totes dues festes van ser fantàstiques. Ens va fer molta il·lusió poder retrobar-nos amb tots vosaltres, xerrar de tot i de res, explicar i escoltar anècdotes, veure com l’Ona i el Lluc s’abraçaven i es petonejaven, veure com havia crescut la Noa, conèixer la petita i tranquil·líssima Joana, i compartir rialles. Per cert, alguns i algunes de vosaltres encara ens deveu el regal per a l’Ona… Garrepes! :-P Que era gratis, fins i tot vam dur nosaltres les targetetes i els bolígrafs!

Ona i Beth

Malauradament, la besàvia de Múrcia se’ns va posar molt malalta just quan l’Ona va fer un any, així que abans d’anar cap a Catalunya ens vam desviar cap al sud durant una setmana per fer-li companyia a l’hospital. Per sort, com que és tan valenta i tan aplicada, es va anar recuperant, al cap d’uns quants dies li van donar l’alta i vam poder jugar a cartes, passejar i prendre el sol amb ella. Ens vam posar més morenos que el meu ginecòleg quan va tornar de Mallorca! La veritat és que el paisatge idíl·lic del Mar Menor i el bon temps que hi fa ajuden a curar moltes coses. De fet, cada vegada que anem a Los Alcázares, l’Ona està una mica malalta (no falla!), però al cap d’un parell de dies de ser allà ja està fresca com una rosa.

Quatre generacions: besàvia, àvia, mama i Ona

En un spielplatz català; no són tan espectaculars, però l'Ona s'ho passa bé igualment

Per demostrar que ens volem integrar plenament en la societat alemanya, els últims dies de maig vam fer unes mini-vacances en una destinació típicament alemanya: Mallorc… Noooo! Però gairebé: vam anar quatre dies a Rügen, una illa que hi ha al nord d’Alemanya on gairebé no hi ha turisme internacional. La veritat és que després d’anar-hi vam entendre per què els alemanys se’n van tots cap a Mallorca, i per què els turistes d’arreu del món prefereixen visitar altres parts d’Alemanya. Aviam, que l’illa ens va semblar molt bonica i tot plegat, eh! Però després de passar-te cinc o sis mesos a temperatures sota zero i amb un pam de neu, si te’n vas a la platja a finals de maig el que vols és posar-te el banyador i no la… ehem… la jaqueta d’esquiar (no és conya, mireu la foto de sota!) ¬¬

Al costat del Seebrücke de Binz, Rügen

Malgrat tot, ens va fer molt més bon temps del que augurava la previsió meteorològica, així que vam llogar un parell de bicis i ens vam dedicar a recórrer l’illa a cop de pedal. Una de les bicis portava un seient per a nens, així que l’Ona hi anava còmodament asseguda durant hores, fins i tot hi feia les migdiades… Ha!, us ho heu cregut? Hi va durar deu segons asseguda abans de començar a queixar-se, diguem, profusament; o sigui que ella anava còmodament a la motxilleta i la cadireta de nens la vam fer servir de maleter xD Ja feia un parell de setmanes que la patufeta caminava agafada de la mà, així que també va fer unes bones passejades :-)

L'Ona comença a caminar!

Rügen és una destinació popular a Alemanya des del segle XIX, quan les famílies benestants van començar a construir-hi segones residències d’estil noucentista al costat de la platja, així que els passeigs marítims de les poblacions costaneres tenen una certa gràcia. Hi ha una excepció, però. Al cap d’unes quantes dècades, Hitler va decidir que tots els treballadors (tots els qui a ell li donava la gana, és clar) mereixien fer vacances a la platja, i se li va acudir la meravellosa idea de construir un monstruós i horrible complex d’apartaments turístics al llarg de la costa de Prora per a… 20.000 persones! Els apartaments no es van arribar a fer servir mai, i tants anys després el govern encara està decidint que en farà (excepte en algun dels edificis, on hi ha un alberg). Nosaltres ens vam estalviar la visita i en lloc d’això vam anar a una reserva natural on hi ha un recorregut per uns camins alçats, a 10 metres sobre terra, que passen pel mig del bosc. Molt bonic!

Caminant per sobre dels arbres

Al final del recorregut hi ha una plataforma de fusta, accessible per a tothom (cotxets de nens i persones amb cadires de rodes inclosos), que s’eleva uns quaranta metres i des d’on hi ha unes vistes magnífiques de la zona. (O això em va sembla intuir, que jo he sortit al meu pare i em fan por les altures, així que no vam pujar fins a l’últim pis.) L’endemà vam anar en bici al Jagdschloss Granitz, un castell que hi ha al mig del bosc (els últims 500 m jo els vaig fer a peu perquè déu n’hi dó amb la pujadeta!), i aquest cop sí que vaig ser prou valenta per pujar per l’escala de cargol fins a dalt de tot, i això que portava l’Ona a l’esquena! Les vistes des de la torre eren també fantàstiques, així que va pagar la pena l’esforç mental que vaig haver de fer per no caure rodona, hehe

Vistes des del castell de Granitz

En conjunt, tot i que al començament no estàvem gaire in the mood per la incertesa de quin seria el futur laboral del Gil, l’illa ens va agradar molt. Tot i així, potser el proper cop que vulguem viatjar a una illa Alemanya farem com tots els alemanys i anirem a Mallorca; total, és igual que Rügen però amb ensaïmades i bon temps xD