És a dir, versió vint-i-nou setmanes i cinc dies, o sis mesos i mig. Òndia, i a mi ja em semblava que feia panxota quan estava de divuit setmanes… Compareu, compareu; això sí que és un bon bombo! I això que l’Ona no és gaire gran.

Ja som al tercer trimestre i la mare comença a notar els símptomes típics d’aquest període, com el mal d’esquena, el cansament extrem i la síndrome del niu (aquest últim també el pateix nota el pare, hihihi). Tret d’això, tots tres estem bé (sobretot l’Ona, que està ben calentona i no ha de patir els «líftings» quan estem a -5 ºC) 🙂