“I fa calor,
què tal si encetem una síndria,
què tal si me dius que m’estimes
durant els propers trenta-mil dematins…” (Antònia Font)

Com deia en Piqueras al telediari, «¡Terrible! ¡Apocalíptico! ¡La tierra se cuartea!» És ben bé que el clima continental és d’extrems. A finals de març, teníem un pam de neu a terra; fa un parell de setmanes, el termòmetre que tenim a la finestra va arribar a marcar 44 graus (rècord històric que va superar el de fa… 54 anys)! Aquí no estem preparats per sobreviure amb tanta calor, i hem hagut d’enginyar solucions per intentar que l’Ona estigués mínimament còmoda: vam comprar un ventilador a corre-cuita, vam tapar les finestres amb fundes nòrdiques, vam anar al parc a ruixar-nos aigua amb un esprai… Ha estat tan bèstia que fins i tot vaig convèncer el Gil per anar corrent a comprar un cotxet de segona mà (que només he fet servir un cop i que no m’agrada gens, com era d’esperar ¬¬; visca els portanens!). La part positiva de tot plegat és que els últims visitants que hem tingut han gaudit d’un temps magnífic. El Jordi va poder anar a voltar per Berlín sense tornar fet un glaçó de gel i l’Eli va poder anar en màniga curta per Berlín per primer cop en quatre anys.

Malauradament, l’onada de calor ens va perseguir a la República Txeca, on se celebrava la GUADEC. El pla era marxar dimecres amb tren, ser a Brno un parell dies, passar una nit a Praga i tornar diumenge a mig matí per arribar a casa al vespre. No ens enganyarem: no han estat les vacances més plàcides que hem fet mai… D’una banda, el tren va trigar una hora i mitja més del previst, amb la qual cosa vam tardar gairebé onze hores de porta a porta i vam arribar a l’hotel gairebé a les onze de la nit. (Per a nosaltres no seria cap problema, però què vol dir això per a un nadó? Jet lag!) De l’altra, feia tantíssima calor durant tot el dia que gairebé no podíem sortir al carrer; al cap de cinc minuts de posar l’Ona al mei tai ja estàvem ben suats, i ella es queixava molt perquè estava incomodíssima. Per acabar-ho d’adobar, al viatge de tornada hi havia una mare amb els seus dos fills petits al nostre compartiment del tren, i entre la calor i el soroll la patufeta es va passar mig viatge plorant. Vaig tornar a casa més cansada que quan vam marxar!

Malgrat tot, va ser bonic. L’Ona no només va assistir a la seva primera conferència, sinó que era l’estrella per allà on passàvem, ha! So sweet! Total, que vam complir l’objectiu de les vacances: presumir de nena xD A més, ens va fer molta il·lusió retrobar-nos amb la gent com cada any, tot i que malauradament aquesta vegada no vam passar gaire estona amb ningú (per falta de temps i per culpa de la calor)…

A efectes turístics, Brno va ser com un miratge: només en vam veure l’estació, l’hotel i la facultat d’informàtica. Ah sí, i la catedral… des del tramvia 😛 A Praga, per sort, se’ns va acudir la idea brillant d’agafar el paraigües i fer-lo servir de para-sol, o sigui que quan l’Ona es va llevar de la llarguíssima migdiada a quarts de vuit del vespre, vam enfilar cap al nucli antic i vam fer una visita exprés. Praga en dues hores, pim pam, aquí sí que veni vidi vici! L’atzar (no pas les coses boniques que hi havia a l’aparador, noo, i ara!) va voler que entréssim en una botigueta on vam conèixer una parella molt maca, que també portava la seva filla amb un portanens (i que també maldava per sobreviure amb aquella temperatura tan inusual). Vam fer junts un tros de camí, però finalment cadascú va tirar pel seu cantó per aprofitar el que quedava de vespre. Si no fos perquè nosaltres marxàvem l’endemà, segurament hi hauríem tornat a quedar. Oh well, vam passar una estona ben agradable 🙂

L’endemà va fer més bon temps del que esperàvem, i vam tenir temps de tornar a fer el mateix recorregut que el dia anterior. Aquesta vegada vam trobar la plaça on hi ha el rellotge astronòmic amb el mecanisme més antic del món. En arribar a la plaça, el Gil va dir: «On deu ser, el famós rellotge?» Ens vam girar i vam veure una gentada congregada en un punt concret de la plaça; era evident que devia ser allà. La gràcia és que casualment hi vam arribar just a l’hora en punt, o sigui que vam poder gaudir de l’espectacle: cada hora, s’activa un mecanisme que fa moure les figures que hi ha per tota la façana, mentre sona una música amb trompeta. Fa molta gràcia 🙂

L’anècdota del viatge: paradoxalment, tot i que vam marxar dimecres per poder viatjar amb el Keywan, vam fer sols gairebé tot el viatge d’anada. Resulta que el tren feia una parada llarga a Dresden, i el Keywan va baixar del tren per comprar una mica de menjar per a ell i per a nosaltres. I quan va tornar… el tren ja no hi era! Cap de nosaltres no vam sentir pels altaveus que estàvem a punt de marxar, així que el Keywan es va quedar a terra ferma i nosaltres ens vam endur toootes les seves coses, excepte el mòbil. Al final va aconseguir agafar un tren un parell d’hores més tard, el Gil va anar a buscar-lo a l’estació de Brno per donar-li les coses i l’aventurer va arribar a bon port 🙂

Propera visita… aquest cop venim nosaltres! Ens veiem a Catalunya a començament de setembre per tornar a presumir de nena 🙂