Tot i que no tinc temps d’escriure diaris de viatge com feia abans perquè m’adormo abans de teclejar la tercera paraula, faré resums d’aquest viatge i en penjaré algunes fotos per no haver de fer-vos spam per WhatsApp 🙂 (Aquest primer capítol és llarg perquè m’he llevat ben d’hora ben d’hora, hehe)
EDITO: les nits d’insomni van molt bé per actualitzar blocs, o sigui que potser escriuré entrades taaan curtes com de costum. No és qüestió de destrossar la reputació de persona concisa que he anat conreant al llarg de tants anys 😛
Després de decidir que ens quedàvem un any més a Berlín per poder gaudir del fred i del mal temp… vull dir, del permís de paternitat i de tot el que ens agrada d’aquesta ciutat, també vam decidir acompanyar el Gil a Sorrento. Cada any s’hi fa un sprint de Plone, i el Gil feia anys que volia que l’hi acompanyéssim perquè deia que era perfecte per a famílies. Al final vam decidir allargar el viatge una mica per aquí i per allà, vam afegir destinacions amunt i avall, i vam emprendre un viatge que ens havia de permetre explorar la Campania italiana, de Nàpols a la costa Amalfitana, i a l’Ona i a mi, visitar una part de la família a Catalunya 🙂
La primera etapa del viatge ens va dur a Nàpols, la capital de la Campania, on vam dormir la primera nit. Els tòpics (que jo desconeixia fins fa poques setmanes) diuen que és una ciutat caòtica, bruta, deixada, en què la flaire de la màfia impregna tots els carrers. També diuen que és dels llocs d’Itàlia on més bé es menja, que ja és dir. Doncs bé, tots aquests tòpics tenen una part de veritat: realment, Nàpols és un món apart. És una mica com Barcelona abans de “posar-se guapa”. És veritat que els carrers es veuen deixats i que hi ha barris que no tenen gens d’encant i que fan respecte; és veritat que has d’anar en compte amb la cartera perquè a un dels nois de l’sprint de Plone l’hi van robar (res que no pugui passar a Barcelona, però); és veritat que al Gil li han explicat anècdotes que et fan pensar “millor que vagi amb compte” (per exemple, diu la llegenda urbana que allà ningú porta casc de moto integral, ni cotxe amb vidres tintats, perquè si en portes vol dir que et dirigeixes a fer un “encàrrec”); i sobretot, és veritat que el trànsit és un”campi qui pugui”, un caos total que -com a bona alemanya adoptiva- em va fer parar boja. D’altra banda, també és veritat que en passejar pels carrers de Nàpols tens la sensació de caminar per una ciutat ben viva, ben autèntica, cosa que a mi em va agradar molt. A més, la majoria de gent és molt amable, especialment amb l’Ona, com en la resta de llocs que estem visitant. I corroborem que s’hi menja de fàbula 🙂
Com que vam venir per Pasqua, vam tenir l’oportunitat de veure un parell de processons, ja que n’hi havia a cada barri i ens les trobàvem per casualitat. Ens ha semblat que és una societat molt catòlica: a les cantonades també hi ha altars amb la verge, amb espelmes i fotos de persones que han mort; a les parets dels carrers hi ha un munt d’esqueles (i la gent del poble o del barri s’atura a mirar-les), i vam veure que les processons se les prenen molt seriosament. Per exemple, si us hi fixeu, les noies van sense sabates.
A Nàpols només hi vam passar la primera nit; també hi dormirem les dues últimes nits. Propera parada: Sorrento!
