La veritat és que Kyoto ens ha desconcertat una mica. Kyoto és terra de temples: en tota la ciutat n’hi ha 2000, una dotzena dels quals són patrimoni mundial de la UNESCO. Axí, quan vam decidir dormir aquí cinc nits, pensàvem que hi trobaríem un munt de barris amb aquelles casetes petites de fusta, aquells carrers estrets i angostos, aquella flaire antiga que es respira als pobles de tota la vida. En comptes d’això, vam tenir la sensació que hi ha molts, molts temples escampats per la ciutat, però que la majoria de carrers que connecten aquests temples són carrers, amb perdó, força anodins.

És cert que ens vam trobar tres inconvenients ben engorrosos: el mal temps (ens va ploure a bots i barrals tres dies), la localització del ryokan, que estava a la quinta punyeta (a posteriori hem vist que potser hauria estat millor dormir a Osaka, tot i que dormir en un ryokan és una experiència interessant i el nostre el portava una iaia molt entranyable que devia tenir més de 80 anys i parlava anglès), i al nostre parer, les males combinacions per moure’s amb transport públic per la ciutat. Tot i així, val la pena anar a Kyoto? Definitivament. Els temples més destacats de la ciutat són, senzillament, espectaculars. A més, sí que hi ha un parell de barris amb alguns carrers antics, i és bonic de passejar-s’hi una estona.

Al Japó ara és temporada alta perquè a la tardor les fulles de molts arbres es tornen d’un roig llampant que et deixen bocabadat. Alguns temples aprofiten aquest període fugaç, que dura poc mes d’un parell de setmanes, per fer-hi jornades d’il·luminacions nocturnes. Passejar pels jardins d’aquests temples de nit és com entrar en un conte de fades.

Ens hem adonat que realment hi ha molt pocs occidentals. No sabem si és que hi ha poc turisme occidental, o que els turistes acostumen a venir en viatges organitzats i llavors van tots junts. En part, potser per això ningú parla anglès… En tot el viatge hem conegut exactament dos turistes i un grup d’escolars japonesos que parlessin anglès (els escolars ens van aturar per fer-se una foto amb nosaltres, hehe).

Un dia vam veure a la previsió meteorològica que l’endemà havia de ploure molt i ens vam dedicar a buscar excursions per la regió on no hi plogués. La idea era passar el matí fora i tornar cap a la una o les dues, quan se suposava que ja no plouria a Kyoto. El Gil va proposar anar a Okayama, on hi ha un dels tres jardins més bonics del Japó. Quan ens vam llevar l’endemà, el cel estava ennuvolat però no completament tapat; segurament, va anar fent sol i plovent una mica a estones. Tot i així, el Gil va preferir anar a Okayama, i jo, tot i que no ho veia clar, m’hi vaig avenir. Aquest és el resum de l’excursió des dels dos punts de vista:

«És una magnífica ciutat on hi ha paisatges increïbles i del tot recomanable de passejar-hi. Els jardins del voltant del castell són dels millors del Japó. I, sobretot, s’hi pot anar amb Shinkansen! Ens ho vam pasar molt bé TOTS TRES, sense que cap de nosaltres tingués cap mena de sensació de perdre el temps. Especialment la mama, que li agrada criticar. I així el papa va evitar que la mama es mullés.» (Gil)

«El poc tros d’Okayama que vam veure era més o menys igual de maco que Montcada i Reixac (amb perdó, eh), i entre l’anada i la tornada vam passar-nos quatre hores en un tren. Vam arribar a Kyoto a les 4 de la tarda, ens van tancar als morros el temple que volíem veure, es va fer fosc i quan començàvem a passejar per un dels camins més bonics de la ciutat (on no hi ha ni un fanal, per cert) es va posar a ploure a bots i barrals.» (Sílvia)

Conclusió: si mai veniu al Japó, no feu cas de les previsions meteorològiques: són un fail xD

Tot i això, és cert que el jardí d’Okayama és preciós. No val la pena anar-hi expressament perquè és molt lluny i a Kyoto n’hi ha desenes, de jardins maquíssims, però era molt bonic. Si us pregunteu quant ens va costar la broma, aquesta era la gràcia: tenim una mena d’Eurorail que et permet agafar tants Shinkansen (“AVE” japonesos) com vulguis, i el Gil s’ha proposat arruïnar l’empresa Japan Rail a base d’amortitzar el bitllet anant amunt i avall. Així que almenys ens va sortir gratis 😛

Des de Kyoto també vam anar a Takao, un poblet de muntanya que durant la tardor rep la visita de milers de turistes i les seves càmeres de fotos. Ens va encantar. És un lloc perfecte per anar a passar el matí (a l’estiu, tot el dia) passejant pel bosc. A més, et poses en forma sí o sí, perquè hi ha més o menys cent milions d’escales per arribar al temple! (Val, potser exagero una mica, però la gent hi arribava esbufegant.) Això sí, hi havia iaios de l’”Insersichi”, com diem nosaltres, per tot arreu, i atrapa’ls! Coi, quina energia que tenen!

La segona excursió fugaç que vam fer des de Kyoto va ser per sopar. Érem a l’estació de Kyoto però no volíem sopar allà a l’estació. Vam decidir que tardaríem molt a arribar al centre de Kyoto amb bus, sopar i tornar a temps per agafar el bus cap al nostre hotel, i al Gil se li va acudir d’anar a Osaka amb Shinkansen, com a part del seu pla per arruïnar Japan Rail. Total, segurament tardaríem el mateix, i almenys no hauríem d’esperar el bus al carrer. Llàstima que el tren no et deixa al centre d’Osaka, sinó en un barri ple d’oficines i res més. Al final vam acabar sopant espaguetis “vegetarians” amb bacó a l’estació d’Osaka xD El més destacat de la ciutat (i us parlem amb coneixement de causa, ja veieu que hi vam passar molt temps!)? Els trens tenen alguns vagons que són només per a dones. Tela!

Proper capítol: Koyasan!