Tag: japó

Última parada: tornem a Tòquio

Asakusa; a Tòquio hi ha gent molt curiosa

Això de recórrer mig planeta en un dia em fa sentir com en Michael J. Fox a Back to the future, o potser com en Bill Murray a El dia de la marmota: hem sortit a les 12 h de Tòquio i fa set hores que som en un avió, però són les 15 h i quan arribem a Hèlsinki d’aquí a tres hores tornaran a ser les 15 h! I mentre esperem l’avió per anar de Hèlsinki a Berlín, a Alemanya seran les… 15 h!

Mentre vosaltres compliu el vostre deure de catalans (que nosaltres no hem pogut complir gràcies a l’eficàcia de les administracions i les ambaixades!) i el Gil mira una pel·lícula per passar l’estona, jo aprofitaré per escriure l’últim capítol de la nostra aventura al país del sol naixent. Una combinació de teatre, fantasia, relax i retrobaments és una bona manera d’acabar un viatge inoblidable, no trobeu?

Tornant de Takayama cap a Tòquio, el Gil estava trist: aquell dia a mitjanit ens caducava el Rail Pass i, amb ell, la bona vida dels Shinkansen, els seients reservats i les excursions gratis. Tanmateix, just quan vam arribar a Tòquio amb l’últim Shinkansen del viatge, un fet inesperat va fer que recordem aquell desplaçament amb una alegria especial: després de viure dues setmanes amb aquest dubte existencial, vam descobrir com s’ho fan perquè els seients sempre mirin endavant, independentment de quina sigui la destinació del tren! (Potser us sembla una xorrada, però la cara que va fer el Gil quan ho va veure no tenia preu :-P .)

Dijous vam anar a veure teatre kabuki. Com deia l’expresident de l’Espanyol, jo no vull dir que sigui avorrit, però és avorrit xD Corro el risc de ser considerada una inculta per l’Eli, que és una experta en teatre, però em sembla que el kabuki és massa abstracte per a mi… Els actors es movien a càmera lenta, l’acció era gairebé inexistent i l’espectacle (tres obres) durava quatre hores i mitja! Que consti que, com que deixen els llums encesos, vaig poder veure que un bon grapat de persones s’adormien en un moment o altre, eh! Diuen que el teatre occidental és “representatiu” perquè l’objectiu és representar una història; en canvi, el kabuki és “presentatiu” perquè l’objectiu és que els actors s’hi llueixin, i que l’obra sigui “bonica” (literalment, que cada segon de l’obra pugui ser fotografiat i no hi hagi cap error estètic). A la gent li és igual la història, li és igual si és coherent, li és igual que els papers de dones siguin representats per homes (només hi ha actors de kabuki, no hi ha actrius). El públic va a veure els actors com qui va a veure una estrella del rock. És un món elitista: els actors sempre provenen de famílies que s’hi han dedicat des de fa moltes generacions. De fet, durant l’obra sentíem que algunes persones del públic cridaven alguna cosa, totes emocionades; resulta que és normal que vagin cridant els cognoms dels actors. És molt divertit ^^  Curiosament, et deixen entrar amb menjar de fora i així pots sopar a la mitja part. Fa gràcia veure la gent, vestida amb els seus millors quimonos, cruspint-se un bento a la butaca :-)  Tot plegat, va ser una experiència molt interessant.

Totoro, to-to-rooo… ♫

Si anar a un jardí il·luminat era com entrar en un conte de fades, anar al museu Ghibli és com entrar en una casa encantada. És un paradís per als nens petits, per als qui els agradin les pel·lícules de Studio Ghibli (molt millors que les historietes ensucrades de Disney, si ens permeteu) i, en general, per a qui vulgui retornar a la infantesa durant un parell d’horetes. El museu no és gaire gran, però Miyazaki (el fundador i geni que hi ha darrere la majoria de pel·lícules de Ghibli) el va dissenyar perquè gaudeixis de cada raconet. I ho va aconseguir!

Recordeu aquella batalleta meva de quan vaig aprendre italià a Irlanda amb un japonès? Qui ens havia de dir que onze anys després ens retrobaríem al Japó! Fa uns quants mesos va obrir un restaurant a Yokohama, que vindria a ser un l’Hospitalichi, i vam anar-hi a veure’l i a sopar. Vam tardar una hora a trobar el lloc perquè els japonesos, a part de no tenir adreces concretes (escriuen més aviat la zona), no tenen plaques amb els noms dels carrers i no saben fer mapes (a cada mapa que trobes, el nord és en una direcció diferent), però va valdre molt la pena, evidentment: el Gil li va poder posar cara al Tomi i nosaltres dos ens vam poder posar al dia. A més, tot i que jo gairebé no vaig menjar perquè estava molt cansada, el menjar era boníssim.

Amb el Tomi al seu restaurant

Ahir, després de passejar tot el dia per Asakusa i Shibuya i de sobreviure a un terratrèmol, vam passar l’última hora del viatge d’una manera ben relaxant: a l’onsen privat de l’hotel (una cambra de bany japonesa que pots llogar per hores). Un altre cop, jo m’hi vaig ficar molt poca estona perquè l’aigua era molt calenta i no és recomanable per a les embarassades, però igualment en vaig gaudir d’allò més.

Acabaré amb unes quantes anècdotes i observacions desordenades sobre el viatge i els japonesos, amb aquells petits instants que de vegades amb el temps s’obliden però que diferencien una simple excursió d’una experiència inoblidable. No sabia si posar-les en un apèndix perquè segurament serà una mica llarg, però tiraré pel dret i les deixaré aquí:

  • El segon dia vam arribar a les tantes a l’hotel de Tòquio, o sigui que vam haver d’entrar per una altra porta que tenia un codi de seguretat. La porta es va obrir, però qui en va sortir va ser un senyor en calçotets que, totalment desorientat i al·lucinat, ens va fer fora a crits. No vam entendre ni una paraula, però ens va quedar molt clar que ens havíem equivocat de porta xD
  • A Hiroshima tenen oficis molt estranys: una empresa anunciava que fa “dramatic communication“. No sabem a què es deuen dedicar, però des d’aquell dia el Gil ha descobert que la seva vocació real és fer “dramatic communication” i ho ha posat en pràctica cada dia (com vau comprovar quan va enviar el correu sobre el terratrèmol; molt dramàtic, no? :-P).
  • La nostra criatura és una valenta: tan petita i ja ha sobreviscut a un terratrèmol de 4,9 graus, i sense queixar-se! (Perquè us feu a la idea, el terratrèmol que va destrossar Llorca l’any passat va ser de 5,1 graus.) Jo era al costat de la secció de ganivets d’uns grans magatzems i el Gil a la setena planta de l’edifici; per sort, al Japó els edificis estan ben fets i, tot i que vam notar un sotrac molt important, al cap d’un parell de minuts el centre comercial tornava a funcionar amb normalitat.
  • Aquesta setmana m’han cedit un seient al metro dues vegades. Sembla que ja es nota que la panxa no és només de menjar Nutella!
  • A l’entrada de l’estació de Shibuya hi ha molta gent que et dóna publicitat, com a totes les estacions. La diferència és que aquí els anuncis van dins d’una bosseta de mocadors de paper, segurament per augmentar la possibilitat que els acceptis. Amb nosaltres va funcionar, perquè vam pujar i baixar les escales dos cops per rapinyar-ne unes quantes, hihihi (el primer cop no me’n van donar, i com que em va fer ràbia vam tornar a baixar; ens hauríeu d’haver vist!) :-P
  • A Miyajima, el Gil es va trobar un picarol que havia perdut algun excursionista, i des d’aleshores l’utilitza per fer-li saber a la nostra petita que és a prop. Que tendre que és el papa ^^
  • Quan ens van donar el Japan Rail Pass, em vaig equivocar i vaig marcar la casella de “Ms.” en comptes de “Mrs.”, o sigui que durant tot el viatge de noces “estava soltera”. Glups! :-P
  • Les ciutats del Japó són molt més accessibles que en altres països. A Tòquio i en molts altres llocs, al centre de totes les voreres, hi ha unes rajoles grogues amb una textura diferent, al llarg de tot el camí, per facilitar que els cecs sàpiguen per on han d’anar.
  • A cada estació sona una musiqueta diferent quan s’atura el tren; és divertit, i si no has sentit el nom de l’estació, saps on has de baixar igualment.
  • No entenem com pot funcionar l’economia del país. En algunes estacions hi ha com sis o set treballadors de l’estació a cada entrada; en una cruïlla et pots trobar quatre o cinc policies. Ningú fa la feina tot sol, sembla que tenen un gran sentit col·lectiu de l’esforç.
  • Als restaurants del Japó, o bé no et donen tovalló (hi ha molta gent —ara jo també!— que sempre porta una tovalloleta de roba a la butxaca), o bé et donen una tovallola que de vegades és de paper i va en bosseta, però sovint és de roba, mullada i calenta perquè et rentis les mans abans de menjar. Trobarem a faltar aquest costum, sobretot quan fa fred!
  • Els japonesos estan obsessionats amb la netedat i la desinfecció. Mostra d’això és que molta gent porta una mascareta de paper al carrer, i això que no ens va semblar que les ciutats estiguessin més contaminades que, per exemple, Barcelona.
  • Els japonesos es descalcen a tot arreu; a casa, als temples (a molts temples et deixen sabatilles, perquè t’has de descalçar per visitar-los) i fins i tot als restaurants (als restaurants típics japonesos tenen almenys una secció de taules baixes amb tatami). M’encanta!
  • Tant pa i tan poca xocolata! Les llesques de pa bimbo tenen una mida descomunal, i en canvi les rajoles de xocolata són totes fines i esquifides com una mala cosa.
  • En tot el viatge només vam utilitzar coberts occidentals dues vegades. Menjar espaguetis amb bastonets té una certa gràcia, hehe. És clar que l’arròs que tenen aquí és molt enganxós i és molt fàcil agafar-lo amb els bastonets; així qualsevol!
  • Trobarem a faltar les tauletes amb estufa a sota per escalfar-te els peus. S’hi estava tan bé!
  • Als trens de Tòquio s’hi fan dues coses: dormir i jugar amb el mòbil. Gairebé tothom fa una de les dues coses. Sort que està prohibit parlar pel mòbil, perquè si no, viatjar-hi en hora punta seria insuportable!
  • A Shibuya hi ha un munt de sales recreatives que ocupen tot un edifici de cinc, sis o més plantes. Les sales són totes fosques, plenes de maquinetes, i el soroll és ensordidor. És flipant. No ens hi trobareu pas gaires cops, no!
  • A Shibuya també hi ha la cruïlla més transitada del món. Et sents com una ovelleta però, malgrat tot, tens la sensació que hi ha un cert ordre, com a tot arreu al Japó.
  • Els japonesos deuen ser uns sortits. Als quioscs hi ha més revistes porno que de manga, i en alguns llocs hi ha vagons només per a dones!
  • Haig de confessar que trobaré a faltar aquells vàters que tenen més botons que el comandament a distància de la tele, sobretot a l’hivern xD Al Japó hi ha lavabos per tot arreu, i a més estan molt ben equipats per si tens nens petits.
  • Ho sento, no me’n puc estar! He vist desenes de tipus de vàters diferents i curiosos. Un resum: forat a terra; vàter amb la tapa calenta per escalfar-te el culet; vàter amb funció de bidet, amb botons per regular la pressió i la temperatura de l’aigua; vàter amb una petita pica incorporada a la cisterna perquè et rentis les mans amb una part de l’aigua de la cisterna; vàter amb botó per simular el so de tirar de la cadena (aquí està mal vist que les dones facin soroll quan fan pipí); vàter amb botó per apujar i abaixar la tapa, no t’hi cansis; vàter amb canviador de nens (a tot arreu hi ha taules per canviar els nens, però a moltes estacions hi ha lavabos on la taula és dins de la cabina del vàter, perquè ho puguis fer amb més intimitat); vàter amb “posanens” (dins de la cabina del lavabo, hi ha molts llocs on hi ha una cadireta perquè hi deixis la criatura mentre tu fas pipí; així t’estalvies de deixar el nen a dues desconegudes inexpertes que no parlen l’idioma i no tenen ni idea de com agafar un nadó xD); vàter amb estenedor (en un vàter hi havia una mena d’estenedor plegable!); vàter amb una plataforma plegable, segurament perquè si et vols canviar de sabates no hagis de trepitjar el terra descalç… I encara en vaig veure més!
  • Trobarem a faltar aquella educació extrema, aquella amabilitat, aquelles reverències, aquell «arigatou gozaimassssss» (‘gràcies’) en què allarguen l’última síl·laba fins a l’infinit. Els conductors d’autobús donen les gràcies a tots els passatgers quan baixen, fins i tot encara que baixin 60 persones seguides del bus! I els revisors del tren entren al vagó, fan una reverència, anuncien que passaran a revisar els bitllets i, quan surten del vagó, fan una altra reverència.

Sayonara!

Som a punt d’aterrar a Hèlsinki i ha arribat l’hora de tancar el capítol, però ens enduem amb nosaltres un munt d’experiències, anècdotes i records. Igual que «Verba volant, scripta manent», els viatges s’acaben, però els records perduren. I, com deia una sàvia persona fa poc: ja tenim ganes de tornar… al Japó!

Gràcies per ajudar-nos i empènyer-nos a viure aquesta aventura inoblidable. La propera, la més gran de les nostres vides, començarà a l’abril :-)

Cinquena parada: Takayama

Autumn leaves tocatardanes (la majoria d’arbres ja estaven pelats)

El trajecte en tren de Nagoya a Takayama és, creiem, representatiu de la regió: és un camí preciós que passa entre valls boiroses, poblets rurals on la gent cultiva el seu tros, rius d’aigües cristal.lines i gorges. Tot plegat, molt bucòlic. Segurament ens podríem passar dies i dies explorant tots els racons d’aquesta zona…

A Takayama hi hem trobat el que ens va mancar a Kyoto. Aquesta petita ciutat té un nucli antic molt ben conservat, ple de casetes baixes de fusta que segles enrere havien estat cases de mercaders. Ara alguns carrers són plens de turistes, botigues de souvenirs locals i paradetes de “kebabs japonesos” i broquetes de boles d’arròs, però d’alguna manera conserven un cert encant. A més, al costat del barri antic hi ha un parell de pastisseries on venen pastes delicioses i dos mercats locals on les típiques iaies japoneses, petitones i corbades de carregar a les espatlles el pes dels anys, hi tenen paradetes de fruita, verdura i pickles. Per fi, fruita i verdura! Hi vam comprar un parell de pomes enormes que eren boníssimes.

Fent la compra al mercat de Takayama

A 10 minuts de Takayama hi ha un museu a l’aire lliure amb una trentena de casetes tradicionals de la zona: a la dècada dels 70 estaven destinades a quedar anegades i el govern regional va decidir desmuntar-les i muntar-les aquí totes juntes per evitar que tot aquest patrimoni històric desaparegués per sempre més. Van fer una bona feina d’ambientació, o sigui que és un lloc bonic per passejar-hi i, de pas, saber com vivia aquella gent. Veure les condicions duríssimes en què vivien els grangers de la zona fa un parell de segles ens va fer recordar que som uns privilegiats.

A Hida Folk Village

Malgrat ser un poble molt turístic, on de fet hem trobat més guiris occidentals que en cap altra ciutat, dinar i sopar a Takayama és tota una odissea. Els restaurants fan uns horaris estranyíssims: n’hi ha un que obre de dimecres a dilluns, de 12 a 15 h i de 20 a 22 h, un altre que tanca els dimarts i dimecres i només obre per “sopar” (i endevina a quina hora se sopa), un altre que obre d’11 a 15 h, alguns que obren a mig matí i diuen que tanquen quan se’ls acaba el menjar!… Potser per això, quan per fi trobàvem un lloc obert, estàvem sols al restaurant. Al final, un dels dies vam acabar menjant un bol de ramen instantani que vam comprar en una convenience store; això sí que és integració! No sabem on compren normalment els japonesos, però en aquestes botigues només hi ha menjar “escombraria”, tant de sobre com refrigerat; gairebé no hi ha “matèria primera” per cuinar a casa. Per compensar, un altre dels àpats el vam fer en un bar típic japonès, i vam menjar-hi de conya. El tofu era espectacular! Això sí, jo anava amb leggins tèrmics a sota dels pantalons, quatre samarretes i guants, però, com a tot arreu, em van servir l’aigua amb gel. Aquí tenen el sa costum de servir-te aigua i/o te automàticament amb cada àpat (i graaatis!), i molts cops ni et demanen si vols una beguda. A nosaltres ja ens està bé, perquè el Gil és de secà i jo només bec aigua i te :-) Sembla que la gent sempre compra les begudes a les omnipresents màquines expenedores; n’hi ha per tot arreu, fins i tot en vam trobar a Takao!

Per cert, els japonesos tenen unes maneres d’expressar el temps tan curioses com els horaris de Takayama. D’una banda, el nostre bitllet de tren no caducava el 22/11/2012, sinó el 24.11.22. Pel que sembla, de vegades fan servir l’any imperial. Per què? Keine Ahnung. I encara més important: com s’aclareixen cada vegada que canvia l’emperador??? No ho vam demanar a ningú, o sigui que marxarem amb el dubte. D’altra banda, les botigues o els bars que tanquen tard no ho fan a les 2 h de la matinada ni a les 2 a.m., sinó a les 26:00! Ha, aquests japonesos treballen tant que afegeixen hores al dia.

Nucli antic de Takayama

Aquí a Takayama ens vam estar en un temple-ryokan quatre cops més barat i més calent que el del Koyasan (gràcies pel suggeriment, Xavi!). La noia era tan maca que ens va fer un regalet per a la criatura i tot :-)

Vam decidir saltar-nos Nikko i quedar-nos una nit més a Takayama per anar més tranquils, o sigui que propera i última parada d’aquesta aventura: Tòquio, segona part!

Quarta parada: estada en un temple al Koyasan

És ben bé que hi ha gent per tot. N’hi ha que fan el viatge de noces en una illa paradisíaca, es lleven a les tantes i es passen el dia torrant-se a la platja, i n’hi ha que se’n van a un temple perdut perdut per una muntanya on fa un fred de mil dimonis, es passen mitja tarda intentant escriure no se sap què en kanji i es lleven a les 6 del matí per anar a resar.

A Miyajima vam conèixer uns anglesos que tot just venien del Koyasan i ja ens van vaticinar que aquesta etapa del viatge seria “very rough”. Nosaltres vam pensar que exageraven: «qui no vulgui pols, que no vagi a l’era». Al capdavall, si te’n vas a un temple és per experimentar la sensació de viure-hi per un dia, no?

Dir que va ser “very rough” seria exagerar una mica, però és cert que no va ser precisament la parada més confortable del viatge. La temperatura era de poc més de zero graus, al temple no hi havia calefacció i la porta sempre era oberta. Per sort, a l’habitació teníem una estufa (tot i que s’apagava al cap de 3 hores). A més, aquí al Japó tenen unes tauletes molt guais, que és on mengen (agenollats sobre coixins), amb una mena d’estufa a la part de sota; així sempre tens els peus calentons. I, com en molts ryokans, et deixaven sabatilles i un yukata (bata japonesa) prim i un de gruixut, que nosaltres vam portar tota l’estona l’un sobre l’altre :-P

El Koyasan (muntanya Koya) és un poblet ple d’història, com una mena de Montserrat, on hi ha una concentració de temples budistes molt generosa. Els temples són de fusta, així que la majoria s’han cremat i reconstruït unes quantes vegades, i molts ofereixen serveis d’allotjament com els d’un ryokan. Estar-s’hi és molt, molt car, però és interessant viure l’experiència per un dia.

Els dies són molt curts ara a la tardor —cap a quarts de cinc ja és fosc— i el Koyasan és un lloc especialment fred, o sigui que no vam poder explorar la zona tan a fons com ens hauria agradat. Tot i això, el que vam veure ens va agradar. Vam entrar en un stupa i també vam visitar un temple amb pintures molt antigues on ens van donar un te i una galeta dolça mentre una monja budista que xerrava més que jo i més de pressa que el Sergi explicava alguna cosa que devia ser interessant, però que no vam acabar d’entendre (no perquè fos en japonès, és clar, sinó perquè parlava ràpid, eh).

El temple on ens vam estar nosaltres era prou gran, i tenia un jardí interior molt bonic. Ens va semblar que hi havia molt poca interacció, que els monjos no tenien gaire interès a explicar-nos coses sobre la seva religió ni sobre la seva vida diària. Això no obstant, eren molt servicials i t’ho preparaven tot curosament. Ens van portar el sopar a l’habitació, després van preparar els futons i els cobrellits, i l’endemà ens vam trobar l’habitació recollida i l’esmorzar a “taula” (bé, en safates; es veu que allà mengen directament a terra, sense taula) quan vam tornar dels rituals de pregària. Tot un luxe, digne d’un viatge de noces ;-)

El Gil, tot aplicat escrivint pregàries budistes en japonès

Per primer cop, vaig poder fer un àpat sense haver de donar-hi mil voltes: els budistes són vegetarians, o sigui que tant el sopar com l’esmorzar eren vegans. El shojin ryorii , ‘menjar de temple’, consta de nombrosos platets amb coses diferents en cada plat; és com anar a fer tapes, vaja, però sense patates braves. Vam menjar coses molt estranyes —i el Gil va menjar més algues que en tota la seva vida—, però gairebé tot era molt bo. Definitivament, val la pena tastar-lo algun cop. Això sí, tal com els va passar als anglesos, la tempura (verdures arrebossades) era freda. Aquests monjos tenen unes coses… Per cert, fins que no hàgiu tastat el tofu d’aquí no podeu dir que no us agrada el tofu: aquí i a Takayama hem menjat el tofu més bo que hem tastat mai. Té una textura gairebé cremosa, que es desfà a la boca, i el serveixen amb una salsa de soja, rave japonès i gingebre també boníssima. Que consti que el Gil també opina el mateix!

Al Japó són molt populars els onsen, o banys/balnearis públics. De fet, l’hora del bany és tot un ritual, i en molts allotjaments tenen banys japonesos. Al nostre temple hi havia un petit onsen, i va ser un plaer poder gaudir-ne després del fred que havíem patit durant tot el dia! El ritual va més o menys així (tant en banys públics com a les cases particulars):

A la cambra de bany hi ha una dutxa a terra i una banyera que s’omple amb aigua molt calenta. Primer t’asseus en un petit tamboret que hi ha al costat de la dutxa, et rentes amb sabó i amb una mena de tovallolla/esponja, i t’esbaldeixes. Tot seguit, et vas tirant aigua calenta per sobre amb una palangana. És ben divertit! Després et poses la tovallola al cap, mullada amb aigua ben freda, i et fiques dins la banyera. Jo només hi vaig ficar els peus perquè els banys calents estan contraindicats per a embarassades :-(  , però el Gil va tornar a l’habitació amb les orelles ben vermelles i la mar de relaxat! Per cert, els japonesos són molt pudorosos per a algunes coses, però els onsen són separats per a homes i dones perquè t’hi has de banyar despullat obligatòriament.

Vam marxar del Koyasan… congelats! Però contents d’haver gaudit d’aquesta experiència única.

Propera parada: Takayama!

Tercera parada: Kyoto i un parell d’excursions fugaces

Temple Kyomizudera, a Kyoto

La veritat és que Kyoto ens ha desconcertat una mica. Kyoto és terra de temples: en tota la ciutat n’hi ha 2000, una dotzena dels quals són patrimoni mundial de la UNESCO. Axí, quan vam decidir dormir aquí cinc nits, pensàvem que hi trobaríem un munt de barris amb aquelles casetes petites de fusta, aquells carrers estrets i angostos, aquella flaire antiga que es respira als pobles de tota la vida. En comptes d’això, vam tenir la sensació que hi ha molts, molts temples escampats per la ciutat, però que la majoria de carrers que connecten aquests temples són carrers, amb perdó, força anodins.

És cert que ens vam trobar tres inconvenients ben engorrosos: el mal temps (ens va ploure a bots i barrals tres dies), la localització del ryokan, que estava a la quinta punyeta (a posteriori hem vist que potser hauria estat millor dormir a Osaka, tot i que dormir en un ryokan és una experiència interessant i el nostre el portava una iaia molt entranyable que devia tenir més de 80 anys i parlava anglès), i al nostre parer, les males combinacions per moure’s amb transport públic per la ciutat. Tot i així, val la pena anar a Kyoto? Definitivament. Els temples més destacats de la ciutat són, senzillament, espectaculars. A més, sí que hi ha un parell de barris amb alguns carrers antics, i és bonic de passejar-s’hi una estona.

Al Japó ara és temporada alta perquè a la tardor les fulles de molts arbres es tornen d’un roig llampant que et deixen bocabadat. Alguns temples aprofiten aquest període fugaç, que dura poc mes d’un parell de setmanes, per fer-hi jornades d’il·luminacions nocturnes. Passejar pels jardins d’aquests temples de nit és com entrar en un conte de fades.

Jardins il·luminats a la nit

Ens hem adonat que realment hi ha molt pocs occidentals. No sabem si és que hi ha poc turisme occidental, o que els turistes acostumen a venir en viatges organitzats i llavors van tots junts. En part, potser per això ningú parla anglès… En tot el viatge hem conegut exactament dos turistes i un grup d’escolars japonesos que parlessin anglès (els escolars ens van aturar per fer-se una foto amb nosaltres, hehe).

Un dia vam veure a la previsió meteorològica que l’endemà havia de ploure molt i ens vam dedicar a buscar excursions per la regió on no hi plogués. La idea era passar el matí fora i tornar cap a la una o les dues, quan se suposava que ja no plouria a Kyoto. El Gil va proposar anar a Okayama, on hi ha un dels tres jardins més bonics del Japó. Quan ens vam llevar l’endemà, el cel estava ennuvolat però no completament tapat; segurament, va anar fent sol i plovent una mica a estones. Tot i així, el Gil va preferir anar a Okayama, i jo, tot i que no ho veia clar, m’hi vaig avenir. Aquest és el resum de l’excursió des dels dos punts de vista:

«És una magnífica ciutat on hi ha paisatges increïbles i del tot recomanable de passejar-hi. Els jardins del voltant del castell són dels millors del Japó. I, sobretot, s’hi pot anar amb Shinkansen! Ens ho vam pasar molt bé TOTS TRES, sense que cap de nosaltres tingués cap mena de sensació de perdre el temps. Especialment la mama, que li agrada criticar. I així el papa va evitar que la mama es mullés.» (Gil)

«El poc tros d’Okayama que vam veure era més o menys igual de maco que Montcada i Reixac (amb perdó, eh), i entre l’anada i la tornada vam passar-nos quatre hores en un tren. Vam arribar a Kyoto a les 4 de la tarda, ens van tancar als morros el temple que volíem veure, es va fer fosc i quan començàvem a passejar per un dels camins més bonics de la ciutat (on no hi ha ni un fanal, per cert) es va posar a ploure a bots i barrals.» (Sílvia)

Conclusió: si mai veniu al Japó, no feu cas de les previsions meteorològiques: són un fail xD

Tot i això, és cert que el jardí d’Okayama és preciós. No val la pena anar-hi expressament perquè és molt lluny i a Kyoto n’hi ha desenes, de jardins maquíssims, però era molt bonic. Si us pregunteu quant ens va costar la broma, aquesta era la gràcia: tenim una mena d’Eurorail que et permet agafar tants Shinkansen (“AVE” japonesos) com vulguis, i el Gil s’ha proposat arruïnar l’empresa Japan Rail a base d’amortitzar el bitllet anant amunt i avall. Així que almenys ens va sortir gratis :-P

Jardí d’Okayama, molt maco

Des de Kyoto també vam anar a Takao, un poblet de muntanya que durant la tardor rep la visita de milers de turistes i les seves càmeres de fotos. Ens va encantar. És un lloc perfecte per anar a passar el matí (a l’estiu, tot el dia) passejant pel bosc. A més, et poses en forma sí o sí, perquè hi ha més o menys cent milions d’escales per arribar al temple! (Val, potser exagero una mica, però la gent hi arribava esbufegant.) Això sí, hi havia iaios de l'”Insersichi”, com diem nosaltres, per tot arreu, i atrapa’ls! Coi, quina energia que tenen!

Autumn leaves a Takao

La segona excursió fugaç que vam fer des de Kyoto va ser per sopar. Érem a l’estació de Kyoto però no volíem sopar allà a l’estació. Vam decidir que tardaríem molt a arribar al centre de Kyoto amb bus, sopar i tornar a temps per agafar el bus cap al nostre hotel, i al Gil se li va acudir d’anar a Osaka amb Shinkansen, com a part del seu pla per arruïnar Japan Rail. Total, segurament tardaríem el mateix, i almenys no hauríem d’esperar el bus al carrer. Llàstima que el tren no et deixa al centre d’Osaka, sinó en un barri ple d’oficines i res més. Al final vam acabar sopant espaguetis “vegetarians” amb bacó a l’estació d’Osaka xD El més destacat de la ciutat (i us parlem amb coneixement de causa, ja veieu que hi vam passar molt temps!)? Els trens tenen alguns vagons que són només per a dones. Tela!

Proper capítol: Koyasan!

Segona parada: Miyajima i un petit tast d’Hiroshima

«Cinc del matí / canta el gall…» Tot el matí que em ressonava aquest vers de Sangraït al cap. No aconseguia recordar de quina cançó es tractava. La meva neurona no funcionava a ple rendiment,  potser perquè ens havíem llevat a les cinc del matí. Volíem agafar el tren ben aviat perquè havíem de creuar mig Japó, i volíem arribar a Miyajima a una hora raonable.

Miyajima és coneguda per oferir una de les tres millors vistes del Japó. La foto típica és la que encapçala aquesta entrada, la de la torii amb la marea alta, però en realitat Miyajima és molt més que aquesta porta imponent que presideix l’illa.

Miyajima és un paradís per als amants de la natura. Si us agrada fer senderisme, aquí us en podeu fer un tip. De fet, podeu pujar a peu fins al cim de la muntanya més alta de l’illa, el Misen, i el vostre esforç es veurà recompensat amb una de les vistes més espectaculars que us pot oferir el país nipó. (Si us fa mandra caminar fins a dalt, podeu agafar un telefèric). Nosaltres vam fer tot el camí de baixada pel bosc, i us podem assegurar que val la pena, sobretot a la tardor. Ja us ensenyarem algunes fotos amb què de ben segur ens creureu :-)

Miyajima també és un paradís per a les “Sílvies” qualssevol que van perseguint animalons a totes hores per fer-los fotos. Aquí els cérvols passegen tan tranquils pel carrer, com un vianant més. De fet, no només no fugen quan la gent se’ls acosta, sinó que aprofiten qualsevol oportunitat per pispar-te una de les dues pastetes dolces que t’has comprat per esmorzar i que t’havies posat a la butxaca per assaborir-les tranquil·lament com a premi després de l’esforç que suposa haver fet tot el camí de pujada fins al telefèric. En sabem d’algunes a qui els ha passat… Ja ho diuen, que la confiança fa fàstic. En tot cas, aquesta proximitat et permet agafar la càmera i posar-te a disparar fotos fins que n’aconsegueixes alguna amb què quedes satisfeta (o fins que al cap de vint o trenta fotos el teu marit et diu que aquí et quedes, que ell marxa).

Vam dormir en un ryokan (un hotel, o bed and breakfast, amb habitacions típiques japoneses, on dorms en un futon i et descalces per entrar a l’edifici) d’una dona molt simpàtica i amable, i vam sopar un àpat boníssim (car, però s’ho valia) en un altre ryokan regentat per una senyora encantadora i el seu fill, també molt trempat.

Vam marxar de Miyajima amb la sensació que segurament haurà estat una de les parades més destacades del nostre viatge. Tot i que dormir-hi és caríssim perquè és un indret summament turístic, si mai hi aneu us recomanem que hi dormiu una nit i gaudiu de la tranquil·litat que s’hi respira un cop han marxat tots els turistes (sobretot si teniu més sort que nosaltres i no plou).

Hiroshima és una ciutat estressant, o potser estressada. La gent va pel carrer mig corrent, com si tinguessin pressa per arribar a tot arreu. La veritat és que no en podem parlar gaire perquè només hi vam estar de passada. Hi vam fer nit per no haver d’anar directament des de Miyajima a Kyoto, però segurament ens la podíem haver estalviat. Total, vam arribar al ryokan de Kyoto a quarts de cinc de la tarda, amb la qual cosa ja era tard per tornar a baixar al centre de la ciutat, i al final a Hiroshima no vam veure res més que el memorial de la bomba atòmica i una cantonada del palau imperial…

A diferència de Miyajima, a Hiroshima ens hi vam trobar els japonesos més poc hospitalaris i amables que hem trobat fins ara. També és cert que vam dormir en un hotel de negocis qualsevol (un IBIS, per entendre’ns), però el senyor que ens va atendre a la recepció no era “typical japanese” ni molt menys (de fet, vam acabar empipats quan vam fer el check-in). I vam tenir aquesta mateixa sensació gairebé cada vegada que ens va atendre algun… hiroshimenc/hiroshimita/hiroshimí???

Per cert, he anat a més lavabos en una setmana que el Sergi en un any, i a cada lloc on vaig hi ha un tipus de vàter diferent. Tinc prou material per fer una tesi “vateriològica”!

Propera parada: Kyoto! (Avui hi fem l’última nit.)

Primera parada: Tòquio

Konnichiwa!

Vam arribar a Tòquio divendres al matí. Havíem dormit poc a l’avió, com suposem que deu passar a la majoria de la gent. No sé si els mitjons de compressió que vaig comprar pocs dies abans del viatge van fer l’efecte que havien de fer —se’m van inflar una mica els peus, però no gaire—, però sí que vaig trobar a faltar de tenir més llibertat de moviment (els llums apagats, tothom callat, ningú caminant pel passadís de l’avió, cap “àrea de descans”… definitivament no em vaig aixecar a caminar un cop cada hora com és recomanat). Això sí, els dos àpats que ens van servir, vegans per a nosaltres, ens van sorprendre positivament. Es nota que Finnair no és EasyJet…

Per cert, quan vam arribar a Hèlsinki, on vam fer escala, vam flipar perquè… estava nevat! Encara vam flipar més quan vam veure un parell de persones caminant per dins l’aeroport amb pantalons curts :|

Unes quantes observacions aleatòries de les nostres primeres impressions sobre el país del sol naixent i la seva capital:

  • Els japonesos són molt eficients. Tot està fet perquè funcioni a la perfecció. Per exemple, a les andanes del tren hi ha línies pintades cada x metres perquè hi facis cua, ja que la porta s’obrirà just en aquell centímetre. Fins i tot hi ha escrit el número de vagó perquè sàpigues on has de fer cua exactament.
  • Els japonesos són molt, molt educats. Et fan reverències a totes hores i et diuen gràcies a gairebé totes les frases. Quan tornem, tindrem un tic de tant fer reverències, nosaltres també!
  • A les estacions japoneses no fa pudor de refregit, sinó que fa una olor dolça i meravellosa (es nota que escriu la Sílvia, eh!) i, en tot cas, d’oli de sèsam. En comptes d’estar plenes de McDonald’s i parades de fish and chips, a les estacions d’aquí hi ha tot de pastisseries “de luxe” on et venen tot tipus de dolços, a més de paradetes de bento (fiambreres de “plats combinats” amb una mica d’arròs, una mica de carn, una mica de peix). Mireu si són de luxe, que vam comprar un pastisset del Doraemon i ens van fer triar quin embolcall volíem.
  • Per compensar el punt anterior, si ets vegetarià potser t’alimentaràs amb poc més que dolços, a no ser que busquis i rebusquis (o et mengis el que hi ha sense preguntar massa). Sobretot si no parles japonès, perquè mires els menús i et sonen a xinès… I, tal com hem comprovat, el japonès que aprens llegint animes no serveix: el Gil sap com es diu pirata, pedra i mentider, prò això no ens serveix per demanar un plat de ramen. De fet, és recomanable estudiar-se algunes frases de japonès abans de venir al Japó, perquè  molta gent no té ni idea d’anglès. Xavi, gràcies! «Niku to sakana tabemasen» (No menjo ni carn ni peix). L’he dita no sé quants cops al dia xD
  • Hem vist salary men, homes vestits amb trajo i corbata, a totes hores del dia i cada dia de la setmana. Treballen fins i tot els diumenges??? També hem vist nenes vestides amb l’uniforme de l’escola fins i tot el diumenge. I sí, van vestides com en els animes. I també hem vist policies armats amb “espases làser” (bastons de llum) i vestits amb guants per controlar el trànsit. N’hi havia com quatre o cinc per a una cruïlla no especialment gran. Ni que fos Espanya!
  • Si a Alemanya estem “desaprenent” l’anglès a mesura que aprenem alemany, aquí al Japó ja ens estem tornant esquizofrènics: quan intentem dir una frase en japonès no ens surt ni en japonès, ni en anglès ni en català, no, sinó en alemany.

Tòquio és ple de contrastos. En un dia vam veure un barri digne de Blade Runner i un casament tradicional en un temple on els nuvis vestien kimono i anaven escortats per monjos. La gent fuma als restaurants, però està prohibit fumar al carrer. Hi ha molta gent que fa servir el transport públic o la bicicleta, que és ben ecològic, però després compres un pastisset i te’l donen dins d’un embolcall de plàstic que va dins d’un sobre de paper que et posen dins d’una bossa de plàstic. Hi ha temples i jardins amb arbres en forma de bonsai al costat de gratacels enormes que et fan sentir com un Lemming. I, sobretot, hi ha vàters que t’escalfen el cul, reprodueixen el so de tirar de la cadena i et netegen les parts nobles, i hi ha vàters que són un forat a terra (parlant d’això, si ja pensàveu que era friki perquè faig servir una Mooncup, hauríeu de veure l’últim invent que m’he comprat xD). Talk about contrast.