És ben bé que hi ha gent per tot. N’hi ha que fan el viatge de noces en una illa paradisíaca, es lleven a les tantes i es passen el dia torrant-se a la platja, i n’hi ha que se’n van a un temple perdut perdut per una muntanya on fa un fred de mil dimonis, es passen mitja tarda intentant escriure no se sap què en kanji i es lleven a les 6 del matí per anar a resar.

A Miyajima vam conèixer uns anglesos que tot just venien del Koyasan i ja ens van vaticinar que aquesta etapa del viatge seria “very rough”. Nosaltres vam pensar que exageraven: «qui no vulgui pols, que no vagi a l’era». Al capdavall, si te’n vas a un temple és per experimentar la sensació de viure-hi per un dia, no?

Dir que va ser “very rough” seria exagerar una mica, però és cert que no va ser precisament la parada més confortable del viatge. La temperatura era de poc més de zero graus, al temple no hi havia calefacció i la porta sempre era oberta. Per sort, a l’habitació teníem una estufa (tot i que s’apagava al cap de 3 hores). A més, aquí al Japó tenen unes tauletes molt guais, que és on mengen (agenollats sobre coixins), amb una mena d’estufa a la part de sota; així sempre tens els peus calentons. I, com en molts ryokans, et deixaven sabatilles i un yukata (bata japonesa) prim i un de gruixut, que nosaltres vam portar tota l’estona l’un sobre l’altre :-P

El Koyasan (muntanya Koya) és un poblet ple d’història, com una mena de Montserrat, on hi ha una concentració de temples budistes molt generosa. Els temples són de fusta, així que la majoria s’han cremat i reconstruït unes quantes vegades, i molts ofereixen serveis d’allotjament com els d’un ryokan. Estar-s’hi és molt, molt car, però és interessant viure l’experiència per un dia.

Els dies són molt curts ara a la tardor —cap a quarts de cinc ja és fosc— i el Koyasan és un lloc especialment fred, o sigui que no vam poder explorar la zona tan a fons com ens hauria agradat. Tot i això, el que vam veure ens va agradar. Vam entrar en un stupa i també vam visitar un temple amb pintures molt antigues on ens van donar un te i una galeta dolça mentre una monja budista que xerrava més que jo i més de pressa que el Sergi explicava alguna cosa que devia ser interessant, però que no vam acabar d’entendre (no perquè fos en japonès, és clar, sinó perquè parlava ràpid, eh).

El temple on ens vam estar nosaltres era prou gran, i tenia un jardí interior molt bonic. Ens va semblar que hi havia molt poca interacció, que els monjos no tenien gaire interès a explicar-nos coses sobre la seva religió ni sobre la seva vida diària. Això no obstant, eren molt servicials i t’ho preparaven tot curosament. Ens van portar el sopar a l’habitació, després van preparar els futons i els cobrellits, i l’endemà ens vam trobar l’habitació recollida i l’esmorzar a “taula” (bé, en safates; es veu que allà mengen directament a terra, sense taula) quan vam tornar dels rituals de pregària. Tot un luxe, digne d’un viatge de noces ;-)

El Gil, tot aplicat escrivint pregàries budistes en japonès

Per primer cop, vaig poder fer un àpat sense haver de donar-hi mil voltes: els budistes són vegetarians, o sigui que tant el sopar com l’esmorzar eren vegans. El shojin ryorii , ‘menjar de temple’, consta de nombrosos platets amb coses diferents en cada plat; és com anar a fer tapes, vaja, però sense patates braves. Vam menjar coses molt estranyes —i el Gil va menjar més algues que en tota la seva vida—, però gairebé tot era molt bo. Definitivament, val la pena tastar-lo algun cop. Això sí, tal com els va passar als anglesos, la tempura (verdures arrebossades) era freda. Aquests monjos tenen unes coses… Per cert, fins que no hàgiu tastat el tofu d’aquí no podeu dir que no us agrada el tofu: aquí i a Takayama hem menjat el tofu més bo que hem tastat mai. Té una textura gairebé cremosa, que es desfà a la boca, i el serveixen amb una salsa de soja, rave japonès i gingebre també boníssima. Que consti que el Gil també opina el mateix!

Al Japó són molt populars els onsen, o banys/balnearis públics. De fet, l’hora del bany és tot un ritual, i en molts allotjaments tenen banys japonesos. Al nostre temple hi havia un petit onsen, i va ser un plaer poder gaudir-ne després del fred que havíem patit durant tot el dia! El ritual va més o menys així (tant en banys públics com a les cases particulars):

A la cambra de bany hi ha una dutxa a terra i una banyera que s’omple amb aigua molt calenta. Primer t’asseus en un petit tamboret que hi ha al costat de la dutxa, et rentes amb sabó i amb una mena de tovallolla/esponja, i t’esbaldeixes. Tot seguit, et vas tirant aigua calenta per sobre amb una palangana. És ben divertit! Després et poses la tovallola al cap, mullada amb aigua ben freda, i et fiques dins la banyera. Jo només hi vaig ficar els peus perquè els banys calents estan contraindicats per a embarassades :-(  , però el Gil va tornar a l’habitació amb les orelles ben vermelles i la mar de relaxat! Per cert, els japonesos són molt pudorosos per a algunes coses, però els onsen són separats per a homes i dones perquè t’hi has de banyar despullat obligatòriament.

Vam marxar del Koyasan… congelats! Però contents d’haver gaudit d’aquesta experiència única.

Propera parada: Takayama!