La Campania italiana a ritme “tú no tienes ritmo”: Nàpols

Tot i que no tinc temps d’escriure diaris de viatge com feia abans perquè m’adormo abans de teclejar la tercera paraula, faré resums d’aquest viatge i en penjaré algunes fotos per no haver de fer-vos spam per WhatsApp :-) (Aquest primer capítol és llarg perquè m’he llevat ben d’hora ben d’hora, hehe)

EDITO: les nits d’insomni van molt bé per actualitzar blocs, o sigui que potser escriuré entrades taaan curtes com de costum. No és qüestió de destrossar la reputació de persona concisa que he anat conreant al llarg de tants anys :-P

Després de decidir que ens quedàvem un any més a Berlín per poder gaudir del fred i del mal temp… vull dir, del permís de paternitat i de tot el que ens agrada d’aquesta ciutat, també vam decidir acompanyar el Gil a Sorrento. Cada any s’hi fa un sprint de Plone, i el Gil feia anys que volia que l’hi acompanyéssim perquè deia que era perfecte per a famílies. Al final vam decidir allargar el viatge una mica per aquí i per allà, vam afegir destinacions amunt i avall, i vam emprendre un viatge que ens havia de permetre explorar la Campania italiana, de Nàpols a la costa Amalfitana, i a l’Ona i a mi, visitar una part de la família a Catalunya :-)

La primera etapa del viatge ens va dur a Nàpols, la capital de la Campania, on vam dormir la primera nit. Els tòpics (que jo desconeixia fins fa poques setmanes) diuen que és una ciutat caòtica, bruta, deixada, en què la flaire de la màfia impregna tots els carrers. També diuen que és dels llocs d’Itàlia on més bé es menja, que ja és dir. Doncs bé, tots aquests tòpics tenen una part de veritat: realment, Nàpols és un món apart. És una mica com Barcelona abans de “posar-se guapa”. És veritat que els carrers es veuen deixats i que hi ha barris que no tenen gens d’encant i que fan respecte; és veritat que has d’anar en compte amb la cartera perquè a un dels nois de l’sprint de Plone l’hi van robar (res que no pugui passar a Barcelona, però); és veritat que al Gil li han explicat anècdotes que et fan pensar “millor que vagi amb compte” (per exemple, diu la llegenda urbana que allà ningú porta casc de moto integral, ni cotxe amb vidres tintats, perquè si en portes vol dir que et dirigeixes a fer un “encàrrec”); i sobretot, és veritat que el trànsit és un”campi qui pugui”, un caos total que -com a bona alemanya adoptiva- em va fer parar boja. D’altra banda, també és veritat que en passejar pels carrers de Nàpols tens la sensació de caminar per una ciutat ben viva, ben autèntica, cosa que a mi em va agradar molt. A més, la majoria de gent és molt amable, especialment amb l’Ona, com en la resta de llocs que estem visitant. I corroborem que s’hi menja de fàbula :-)

Com que vam venir per Pasqua, vam tenir l’oportunitat de veure un parell de processons, ja que n’hi havia a cada barri i ens les trobàvem per casualitat. Ens ha semblat que és una societat molt catòlica: a les cantonades també hi ha altars amb la verge, amb espelmes i fotos de persones que han mort; a les parets dels carrers hi ha un munt d’esqueles (i la gent del poble o del barri s’atura a mirar-les), i vam veure que les processons se les prenen molt seriosament. Per exemple, si us hi fixeu, les noies van sense sabates.

A Nàpols només hi vam passar la primera nit; també hi dormirem les dues últimes nits. Propera parada: Sorrento!

La Sílvia és aquari…

…i l’Ona és aries (el signe del Gil no vam tenir temps de buscar-lo)

Al museu arqueològic hi ha mosaics espectaculars de Pompeia

Per fi, un parc infantil!

Carrers de Nàpols

Estats Units i Canadà: un tastet

Fer un viatge a l’altra punta del món amb una criatura petita i improvisar la ruta sobre la marxa té avantatges i inconvenients: és fantàstic poder anar decidint cap a on anirem en funció del que ens ve de gust a nosaltres i a Sant Pere, que avui ha decidit que plogués perquè tinguéssim una excusa per anar al Quebec, però també és molt cansat! Cada vespre arribem a l’hotel rebentats, o sigui que acabem anant a dormir amb l’Ona i deixem les decisions per a l’hora de l’esmorzar de l’endemà. Per tant, aquest cop no hi ha diari de viatge actualitzat. Ohh…!

Tot i així, perquè veieu que ens ho estem passant molt bé, us deixo un tastet fotogràfic de la primera etapa del viatge: New York New York!  Aquest cop tenim dues perspectives diferents del viatge, literalment: l’Ona també porta una càmera :-)

dsc06502

“Que alts que som!”

“Ui, gairebé no surt el cap de l’estàtua!”

dsc06509

img_4472

A Times Square

img_4495

El cafè era meu. “Mama, jo te l’aguanto”

img_4599

Veure Manhattan des de l’Empire State et fa sentir al capdamunt del món

img_4541

Nova York és moviment pur

Els esquirols volten arreu dels parcs

Veure la posta de sol des de Brooklyn és màgic

La tauleta i jo no ens entenem gaire, o sigui que acabo el tastet aquí. Quan tingui temps, més! 

Frases cèlebres

Paraules:

auia: aigua

mun didal: müllwindel

 

18 mesos (14/09/2014) (?)
Beth: «Que el sents, el Sergi?» L’Ona para l’orella (fent el gest pertinent): «Oh…! No!» « …Amb l’altra!» I para l’altra orella xD  «Oh! No!»

18 mesos

Menjar preferit: pèsols congelats, rodanxes de plàtan congelat

21 mesos (23/01/2015)
L’Ona agafa el que li queda de biquini del seu plat, ho posa tot al plat de la Sílvia i diu, tota orgullosa: «(M’ho he acabat) tot!»

20 mesos: menjar preferit: pèsols congelats i gelat de plàtan (plàtan tallat a rodanxes i congelat)

22 mesos: menjar preferit: nabius, panses, pèsols congelats, dàtils i galetes!

Es menja la sopa amb forquilla (22 mesos)

10 de febrer 2015: deslleto, “aprofitant” que està una mica malalta i vomita. fora teta!

22 mesos (14/2/2015)
El Gil i l’Ona treuen la roba de l’assecadora. L’Ona diu: «És calenta! Bffffff, bufem!»

22 mesos (27/2/2015)
El Gil ensenya l’Ona a fer el símbol de victòria amb els dits, com fa ell a les fotos. L’Ona ho intenta fer i després diu, tota emocionada: «Ara tu, papa!». El Gil el torna a fer, l’Ona se’l mira, tota emocionada, i diu: «Papa, t’has de tallar les ungles!»

6 de març: primer dia a la Waldkita! t’ha agradat, ja crides la silke durant el cap de setmana :-)

13 de març: l’adaptació va de maravella. els divendres feu pa. la mama et diu: “ona, no tenim panses! Vaig a comprar panses mentre tu fas pa”. “paaaanses! ona fer pa! adéu, maaaama!” i vas desaparèixer :-D

23 mesos (27/03/2015)
L’Ona plora perquè s’ha entrebancat amb les peces de Lego. Sílvia: «És clar, hem de recollir les peces, perquè si no, les trepitges i et fums un meco que veus les estrelles!» Ona: «I la lluna també!»

2 d’abril: ja cantes trossos molt llargs de cançons en alemany: “Wenn ich gar kein Kindlein wäre, möchte ich gern ein Löwe sein”. Tot d’una tirada, guau!

2 anys (20/04/2015)
Quan baixem del cotxe, havent tornat de la Kita, l’Ona es troba una pedra enorme i una branqueta petita i esquifida. Se les emporta totes dues cap a casa. Quan arribem al replà de l’escala, l’Ona diu: «Mama, no puc pujar les escales!» Mama: «És clar, pesa molt, oi? T’agafo a tu o agafo la pedra?» Ona: «La branqueta!»

2 anys (20/04/2015)
Papa: «Què heu menjat avui per dinar, a la Kita?» L’Ona s’ho pensa un segon, i després diu: «No sé què dir!»

Quan esternudem, en comptes de dir “Salut!” diu “Gràcies!”

2 anys (04/2015)
Mirant fotos, apareix la foto del Xavi. Sílvia: «Qui és aquest?» Ona: « Truita!»

Sílvia: «Ja li has dit al papa amb qui parlarem demà?»
Papa: «Amb qui parlarem demà?»
Sílvia: «Digues “Amb el Sergi”!»
Ona: «Moto!»

 

3 d’abril: 2 anys! Ho hem celebrat anant a la piscina tots tres; t’ho has passat mooolt bé!

Ara que ja comença la primavera, has despertat de la teva “hivernació” i t’agrada caminar i sortir al carrer.

Parles molt, tens molt de vocabulari i dius frases senceres. Segueixes dient “L’Ona vol…” i “La mama vol” (però el papa també et parla així a tu, o sigui que…). De vegades fins i tot utilitzes connectors com ara “Aquest armari és obert. En canvi, aquest no”.

Ja fa setmanes que has entrat de ple als “terrible twos”; quan vols tens un geni…! Estàs explorant la teva identitat, i moltes vegades expresses la teva opinió de manera molt clara. “La mama millor!” “L’Ona no vol aquesta jaqueta!”. També ets molt delicada i molt dolça, i t’agrada fer petonets i abraçades. A la nit, abans d’anar a dormir posem el pijama, rentem les dents, seiem (amb la mama o amb el papa) als coixins de terra de la teva habitació i llegim un parell de contes.

Sempre que podem quedem amb la Marta i el Nikos, o amb la Domi i el Michalis, o amb els amics “Vorbereitungs”.

Menjars preferits: gelat de plàtan, galetes, iogurt (te’l menges amb la forquilla), maduixes, formatge, pa, pasta. La fruita t’agrada molt i algunes verdures també t’agraden. A la Kita menges de tot.

Cançons preferides: “Oben ist der Himmel”, “Backe backe Kuchen”, “Alle Vögel sind schon da”, “Adler will fliegen”

Contes preferits: L’erugueta goluda, els de l’Oliver Jeffers (Amunt i avall, Atrapat, Perdut i trobat), els del Pomelo, el conte amb fotos reals d’animals

Joguines preferides: peces de Lego, mirar les fotos de la família, nines (la Nami i la Margarida).

 

2 anys (24/4/2015)
L’Ona es toca els cabells,sembla que li molesta alguna cosa:
Ona: «Aiii!»
Sílvia: «Què tens, Ona?»
Ona: «…Una furgoneta!»

2 anys (29/4/2015)
Converses al cotxe.
Sílvia: «Ona, saps què hi ha per sopar?»
Ona: «Oh! Oh! Oh!» -sons d’emoció i d’intriga-. Tot seguit, contesta, amb un to d’indiferència: «…No sé què hi ha. Què hi ha per sopar?»

2 anys (29/04/2015)
Converses al cotxe. Ona: “Quaranta-vuit!” Sílvia: «Quaranta-vuit?” «Quaranta-vuit milions!” Sílvia: «Quaranta-vuit milions de què?” «D’elefants!” «On tens quaranta-vuit milions d’elefants?” «A la sabata!”

2 anys 2 mesos (10/06/2015)
Gil: «Visca Catalunya!»
Ona: «I les galetes!»

2 anys 4 mesos (27/08/2015)
Gil: «Ona, quina mà tan gran! D’on l’has tret, aquesta mà?»
Ona: «No, d’un lloc…»

Ona: « Papa, tu què feies ara?»
Gil: «Li deia una cosa a la mama.»
Ona: «Superguai!»

2 anys 6 mesos (10/2015)
La Sílvia està ratllant parmesà per posar-lo als macarrons.
Ona: «En vull una mica… Molt! TOT!

2 anys 6 mesos (10/2015)
Netejant a la Kita, l’Ona veu un saltamartí força gran a la porta d’entrada, just a la frontissa.
Ona: «Noooo! (tota espantada, mig plorosa)
Sílvia: «Què passa, Ona?»
Ona: «El saltamartí s’acosta! Que no se’m mengi!»
Sílvia: «Ona, em sembla que no hi caps, a la seva panxa.»
Sembla que l’Ona es tranquil·litza gràcies a l’explicació racional de la mama. Al cap de dos segons, comença a plorar:
«Buahh!»
«Què passa, Ona?»
«Nooo, que no es posi al mig de la porta! Que no es faci mal!»

2 anys 7 mesos (07/11/2015)
Ona: «Gjjjjjjj!  (fa soroll de drac)»
Gil: «Aaaaaai, m’amago, que hi ha un drac!»
Ona: «No, papa, el drac ja ha marxat!»
Gil: «Ah, val, però tornarà?»
Ona: (petita pausa) «…D’aquí a una estona.» (Fent un gest amb la mà.)

Porto a la taula dues forquilles de postres i una de l’Ona, per menjar la macedònia. Quan comencem a menjar la macedònia, l’Ona veu la forquilla del Gil.
Ona: «De qui és aquesta forquilla?»
Sílvia: «Del papa, l’he portat per al papa.»
Ona: «No, però si aquesta forquilla és petita, és meva!»
Sílvia: «No, és una forquilla de postres; aquesta és de tots.»
Ona: «No, però si és petita! És meva! Papa, jo te’n porto una de gran!» (I se’n va corrents a la cuina a buscar-ne una de gran.)

2 anys 8 mesos (12/2015)
Ona: «I amunt, i avall, i això, i allò… No sé…»

2 anys 8 mesos (22/12/2015)
L’Ona es menja una magdalena enorme, farcida de xocolata.
Sílvia: «Ona, li guardes una mica de magdalena al papa?»
Ona: «No, però si al papa li agrada més la fruita!»

2 anys 8 mesos (31/12/2015)
Ona: «Mama, jo vull una neula! Jo vull una neula! I després anem al parc!»
Papa: «Val, però primer recull els putxinel·lis.»
Ona: «Els putxineulis!»

2 anys 9 mesos (08/01/2015)
L’Ona toca l’ukelele.
Gil: «Hi ha gent gran que toca l’Ukelele, com aquell grup que li agrada tant a la mama, Manel.»
Ona (a la Sílvia): «T’agrada la mel?»

La Sílvia ha fet un bany llarg, i l’Ona vol saber si se li han quedat els dits arrugats. «Mama, tens els dits arrossegats?»

Frases que dius més actualment:
«No, ja ho faig jo!»
«Diria que potser…»

2 anys 10 mesos (18/02/2016)
Sílvia: «El papa i jo vam anar un dia a veure el Barça al Camp Nou.»
Ona: «Que hi anirem un dia, a veure el Barça?»
Gil: «Però un partit de futbol és molt llarg, eh!»
Ona: «Què s’hi adorm, la gent?»

2 anys 10 mesos (17/02/2016)
El Gil li llegeix Michel de Montaigne a l’Ona per anar a dormir.
Gil: «…Ara bé, el…»
Ona: «Qui ve ara?»

El Gil li comença a llegir el llibre de Michel de Montaigne.
Ona: «Papa, això ja m’ho vas llegir!»

2 anys 10 mesos (18/02/2016)
Practiquem com dir paraules difícils.
Ona: «Secoia!»
Gil: «Es diu sequoia. Sequoia.»
Sílvia: «Se-quo-i-a»
L’Ona diu, tota entusiasmada: «Ho dieu molt bé!»

Gil: «Va, ara practiquem com dir dues paraules difícils: “Sequoia estàtua”.»
Ona: «Secoia estuata!»

Gil: «Què és la política, Ona?» (volíem saber si havia canviat d’opinió)
Ona: «Doncs la política… —fa una pausa breu— és un centre de consciència.»

2 anys 10 mesos (27/02/2016)
Sílvia: «En Luffy fa “Gomu gomu noooo!”»
Ona: «Gomu gomu síiii!»

2 anys 10 mesos (28/02/2016)
Sílvia: «T’ho has passat bé (a l’esplai)?»
Ona: «Sí; he ballat amb una noia!»
Sílvia: «Ah sí? Has ballat amb una noia? Amb quina noia?»
L’Ona diu, amb vehemència: «Tu.»

2 anys 11 mesos (05/03/2016)
El Gil li fa un discurs a l’Ona. Quan acaba, li pregunta a l’Ona: «Oi que sí, Ona?»
Ona: «Vull pa.»
Gil: «Ona, que m’escoltaves?»
Ona: «Sí.»
Gil: «Ah sí? Què he dit?»
Ona: «Grbrergeregere!»

L’Ona sempre té moltes idees.
Ona: «Tinc una idea!»
Sílvia o Gil: «Ah sí? Quina idea?»
Ona: «Doncs que podríem…»

2 anys 11 mesos (05/03/2016)
Ona: «Descansa, mama, no vinguis als Catalanets.»
Sílvia: «Ah, no vols que vingui?»
Ona: «No. Descansa!»
Gil: «I jo també em quedo a casa? Hi vas tu sola?»
Ona: «No, que jo no sé conduir!»

2 anys 11 mesos (06/03/2016)
Ona: «Jo t’explico. Doncs que una vegada, fa anys…»
Sílvia: «Fa anys?»
Ona: «Emm…» —es queda pensativa—. «Ningú fa anys.»

2 anys 11 mesos (26/03/2016)
L’Ona fa sorollets: «rrrrr…. toooorrr»
Gil: «Tatort!» (el nom de la sèrie més mítica de la història a Alemanya)
Ona: «Està tort?»

3 anys (03/04/2016)
Juguem amb un joc de preguntes i respostes, estil Trivial.
Sílvia: «Quin animal d’aquests té plomes?»
Ona: «Aquest.»
Sílvia: «I quin animal és?»
Ona: «Un gall!»
Sílvia: «I els altres, quins animals són?»
Ona (amb un posat d’enfadament): «Per què ho hem de dir nosaltres?»

3 anys 1 mes (14/05/2016)
L’Ona diu que la Carla, la Judit i ella s’ho menjaran tot, i que no quedarà res per a la Núria, el Miquel, el Gil ni per a mi.
Gil: «Doncs ens menjarem tots els pebrots!»
Ona: «No, també ens els menjarem tots!»
Gil: «Doncs agafarem pa, el posarem a la torradora, hi posarem tomàquet, all, oli i sal, i ens el menjarem!»
Ona: «No, perquè també ens menjarem la torradora!»

3 anys 1 mes (14/05/2016)
Eli: «Ona, t’ajudo a posar-te les sabates.» I li posa una sabata. Quan li vol posar l’altra, l’Ona la interromp:
Ona: «No, aquesta la mama. Que s’ha de saber compartir!»

3 anys 1 mes (15/05/2016)
Ona: «D’on véns?»
Eli: «De fer pipi.»
Ona: «Del lavabo de noies?»
Eli: «Sí, que no sóc una noia, jo?»
Ona: «No, jo diria que ets una tieta.»

3 anys 1 mes (18/05/2016)
Gravem un vídeo per felicitar el tiet Sergi, que avui fa anys.
Ona: «El Sergi i la Beth tenen anys?»

3 anys 1 mes (23/05/2016)
L’Ona agafa la cinta mètrica i s’adreça al Gil:
«Jo et mesuro, papa. Quants quilos peses? Cinquanta litres, peses.»

3 anys 2 mesos  (10/06/2016)
Sílvia: «Ona, em vols acompanyar a l’Obi a comprar testos?»
Ona: «No. Total…» —fa un gest d’indiferència.
Sílvia: «Total…»
Ona: «Total, m’avorriré…!»

3 anys 2 mesos (22/06/2016)
La Sílvia ajuda l’Ona a menjar-se l’esmorzar.
Sílvia: «Ona, obres la boca?»
Ona: «La meva boca no té bateria.»
Sílvia: «No té bateria??»
Ona: «La meva boca és a Internet!»

3 anys 3 mesos (06/07/2016)
Gil: «En anglès, honig es diu honey».
Ona: «Honey sona com Toni

Llibre preferit abans d’anar a dormir: les memòries de Michel de Montaigne, un filòsof del segle XVI. Si un dia el Gil pensa que l’Ona ja dorm i marxa de l’habitació sense llegir-li, l’Ona obre els ulls i exclama: «Papa, no hem llegit en Montaigne!».

3 anys 3 mesos (09/07/2016)
L’Ona juga amb un gos de pedra que hi ha a l’entrada del restaurant.
Gil: «Com es diu, el gos? Serafí?»
Ona: «No, es diu Sòcrates”»

3 anys 3 mesos (16/07/2016)
Ona: «Què menges, papa?»
Gil (menja pa): «Menjo… patates. Menjo… pastanaga. Menjo… pa…»
Ona: «No pots canviar cada dos “següents”!»
Sílvia: «Segons.»
Ona: «No pots canviar cada dos segons!»

3 anys 4 mesos (16/08/2016)

Sílvia: «Dobleguem els llençols? Ara ja sense jugar, eh». L’Ona va al seu rotllo.
Gil: «Has sentit la mama, Ona?»
Ona: «Sí.»
Gil: «Què ha dit?»
Ona: «Ara juguem!» —i es tira a sobre del llençol—.

3 anys 6 mesos (02/10/2016)

El Gil li ha llegit un conte a l’Ona.  Ella s’estira per adormir-se mentre el Gil li llegeix el llibre de Michel de Montaigne.
Gil: «Que descansis bé, Ona.»
Ona: «Que llegeixis bé.»

3 anys 6 mesos (02/10/2016)

La Sílvia es queixa perquè el Gil i l’Ona es volen endur el llibre de Montaigne —que és un totxo— als EUA.
Gil: «Val, Ona, doncs et faig una contraoferta: ens podem endur l’Eneida. Et vols endur l’Eneida
Ona: «No, en Montaigne!»

El Gil ho torna a intentar, i li porta tres assajos d’altres filòsofs (que no pesen tant).
Gil: «Saps que en Montaigne parla molt de Plató? Doncs Plató també va escriure un llibre.»
Ona: «Plató és com banyador

Gil: “Estate entre -1 I 8 Gray’s”

Ona: “Setciències!”

3 anys (21/11/2016)
Ona: «Mama, em pots sucar [de tomàquet] aquesta punta del pa?»
Sílvia: «Mira, el meu avi, que era el teu besavi, sempre deia el mateix. Es nota que ets la seva besnéta.»
L’Ona fa cara de pòquer.
Sílvia: «Sí. El meu avi era el teu besavi, i tu ets la seva besnéta. És difícil d’entendre, oi?»
Ona —fa una pausa breu—: «JO sóc un avi?»

3 anys (10/12/2016)
L’Ona està tota emocionada pintant les figures del pessebre, i no té son. El papa s’està adormint, assegut a la cadira.
Ona: «Papa, vés a dormir.»
Gil: «I llavors no llegim en Montaigne, avui?»
L’Ona fa una pausa, ens mira amb cara de preocupada i es queda pensativa un segon.
«Pots dormir a la meva habitació! [I ja et despertaré quan vingui.]»

 

(31/12/2016)

Des que hem arribat a casa, cada vegada que li diem alguna cosa a l’Ona, contesta: «Quèe?».
Ona: «No hi sento!»
Sílvia: «No hi sents?»
Ona: «No, no sento reees!»
Sílvia: «I com és que no hi sents?»
Ona: «Sóc una senyora gorda!»

Ona: «Papa, no vull més pera.»
Gil: «Per què no?»
Ona: «No en vull més… Tinc la panxa girada.»

3 anys 11 mesos (01/04/2017)

El Gil i l’Ona han treballat de valent tot el dia a la Kita.
Gil: «Avui dormirem plans, eh!»
Ona: «Doncs jo dormiré com una pilota!»

4 anys 3 mesos (02/07/2017)
El Gil comença a explicar una cosa.
Gil: «Ahir vaig veure una xerrada de la PyCon…»
Ona: «No, de la Python!»

4 anys 4 mesos (01/08/2017)
El Gil explica que l’Ona, quan van a dormir, es desperta de cop i li comença a explicar de tot.
Sílvia: «I què li expliques, Ona?»
Ona: «Totes les meves memòries.»
I al cap d’uns segons, continua: «Les meves experiències.»

4 anys 11 mesos (10/03/2018)
Gil: «Sílvia, vols que intenti posar a dormimr en Pau, avui?»
Ona: «I la mama m’intenta posar a dormir a mi!»
Gil: «Home, Ona, els nadons els “intentem” posar a dormir. Els nens grans no es dediquen a xerrar i a explicar tot el que no han explicat durant el dia, que és el que fas tu.  Tu coneixes algú que xerri tant abans d’anar a dormir?»
L’Ona no dubta ni un segon: «La mama!»

Sílvia: «Ai, se m’ha anat l’olla»
Ona: «Quina olla??»

(06/07/2018)
L’Ona em demana que em llegeixi el conte de l’Astrid Lindgren d’un recull de contes de diversos autors.
Sílvia: «Si tenim un llibre i volem saber on és un conte concret, on ho hem de buscar?»
Ona: «Al Google Maps!»

17/07/2018:

L’Ona assenyala una fruita. «Té pinyol?»
Síl: és clar, són… zwetschgen, schwegen, zwegschen….
Ona: Pflaumen! -amb un to de condescendència-.

26/08/2018:

Poema Ona (al mòbil)

 

27/08/2018:

Ona: «És tard, és tard, i la burra vol ploure!»

 

 

11/06/2019:

Gil: El sopar ja està fet, hi ha patata i mongeta tendra. (L’ha fet la iaia. Pau: Gràcies!)

Gil: Només falta l’allioli.

Sílvia: Però voleu fer allioli?

Ona: Tinc una idea: fem salsa de gorgonzola!

Pau: O gofres!

 

Pau: Kuchen! Bieeeen!

02.07.2019

El Pau va a la taula del menjador i de sobte veu el bol amb porridge, que havia deixat oblidat allà una estona abans.

Pau: “Oh ja, timmt (stimmt!)!!!”

Som a Estònia. Passem per davant d’un banc on hi ha el bust de Txaikòvski.

Sílvia: “Mira, Pau, aquí hi ha un senyor.”

Pau: “Un senyor.”

Sílvia: “Es diu Txaikòvski.”

Pau: “No! En català, ‘senyor'”. lol

 

10.2019

Pau: “Sóc lliure!”

Pau: “Som un país”

Pau: “La lluna la pruna vestida de dooooool!” (versió heavy metal, tocant la guitarra amb el Xavi i la Miriam).

Ens estem mirant un conte on hi ha només fotos d’animals. El Pau assenyala la foto del gat i diu:

“Hi havia una vegaaada un gat…”

 

1.11.2019

Pau: Fill meu

 

3.11.2019

La Sílvia toca el piano. Mentrestant, els nens ballen. El Pau va brandant una paella de joguina.

Ona: “Ahhhh, el Pau em vol pegar!”

Gil: “No et vol pegar… Està ballant amb una paella”

 

8.12.2019

El Pau assenyala els panets amb trossets de xocolata.

Pau: “Ohh! Nyam! Da ist Brot. Und da sind das, und das…” -assenyala els trossets de xocolata-.

Gil: “Und was ist das”?

Pau: “Liebe!”

 

Read more…

Benvinguts al llarg viatge

Jugant al parc

Gil: «Què diu la mama?»
Ona: «Coses!»
Gil: «Moltes o poques?»
Ona: «Poques!» (toooma!, deu ser l’única persona del planeta que ho pensa :-P)

Solet, platja, experiències inoblidables i bona companyia. Què més es pot desitjar? Ah sí, que no s’acabi ;-)

Com molts de vosaltres sabeu, ens hem passat tot el setembre voltant pel «Triangle de les bermudes», com dic jo: Barcelona — Múrcia — Osona. I tot i així no vam tenir temps de quedar amb la majoria de vosaltres, malauradament… És l’inconvenient que té tenir la família escampada per la Península Ibèrica; cada cap de setmana, que és quan la majoria de vosaltres podeu quedar, érem en una regió diferent! A més, cada vegada que viatgem a un lloc, l’Ona tarda més o menys cinc dies a acostumar-s’hi; i un dia o dos més tard ja marxem cap a la destinació següent, així que la pobra nena acaba ben xarbotada (i jo rebentada, perquè durant el període d’Eingewöhnung al nou entorn, dorm fatal —i jo també, és clar—). :-/

El viatge va començar de manera espectacul… ah no, perdó, tirem una mica enrere. El viatge no va començar el 9 de setembre (us presentem l’spin off de Thelma i Louise: Louise i Luisita —pregunteu a l’Eli de què va això, que en el seu moment em vaig oblidar d’explicar-ho— :-P). Quan vam arribar a l’aeroport, vam facturar les dues maletes, ens vam acomiadar del Gil (que venia una setmana més tard perquè aquella setmana havia de treballar) i vam córrer cap a la porta d’embarcament, perquè els monitors anunciaven que el vol sortia de seguida (cosa que ens va estranyar molt, perquè segons la nostra reserva, sortia una hora més tard). En arribar a la porta, ja no hi quedava cap passatger. Vaig demanar: «Com és que surt tan aviat, el vol, si fins i tot a la meva targeta d’embarcament diu que surt al cap d’una hora i ningú no ens ha avisat?». Els treballadors s’ho van estar mirant i remirant i comentant durant dos o tres minuts, fins que un d’ells es va il·luminar: «Ostres, no, però si aquest vol és per demà!». Total, que nosaltres ens ho havíem apuntat malament i el noi de facturació tampoc no se’n va adonar. Res, mitja volta, l’Ona i jo vam explicar la simpàtica anècdota a tres guardes de seguretat i vam aguantar estoicament les mirades de compassió i els comentaris graciosets («Ei, almenys no heu vingut un dia més tard!», «Bé, almenys demà ja sabeu on heu de venir!»), vam sortir per l’entrada, i tal dia farà un any.

Quin estil, tiet Xavi! I l'Ona està asseguda en un cotxet sense queixar-se!

Vinga, ara sí. :-) El viatge va començar de manera espectacular l’11 de setembre amb la V, una manifestació històrica on, un cop més, «senyores i senyors, petits i grans» vam demanar que se’ns deixi votar (sí-sí). Sembla increïble que s’hagin pogut aplegar i coordinar gairebé dos milions de persones per anar a la capital catalana, vestir samarretes d’un color determinat, anar a un tram determinat d’un carrer i col·locar-se en nou files, l’una al costat de l’altra. I tot plegat, amb una xafogor sufocant! Jo que li havia fet una samarreta groga de màniga llarga a l’Ona, especial per a l’ocasió… almenys la vam amortitzar a la mani que es va haver de fer només un parell de setmanes més tard a tots els pobles de Catalunya ¬¬

De groc, mani a l'ajuntament de Sant Hipòlit

La segona etapa del viatge ens va dur a Múrcia, a visitar les iaies ieié. I mentre nosaltres ens banyàvem a la platja, la temperatura ambient era de 30 graus i jo li comprava roba d’estiu a l’Ona perquè feia tanta calor que no n’havia portat prou, els nostres amics polonesos es planyien que havien anat a veure la família a Polònia i estaven a 5 graus. Cinc! I les notícies meteorològiques berlineses no eren gaire millors. En fi, estic escrivint aquesta entrada amb la calefacció engegada i tapada amb la manta, «no hase falta desir nada más».

Jugant a buidar ampolles d'aigua

Tenir una nena que et desperta de bon matí, mentre estàs dormint plàcidament, amb el dolç crit de «teta, teeeeta» a l’orella té alguns avantatges. Bé, potser només un. Si ens llevem ben d’hora ben d’hora… podem anar a veure la sortida del sol i fondre la targeta SD en qüestió de minuts (la meva incontinència digital quan tinc una càmera a la mà és proporcional a la meva incontinència verbal quan no tinc gelat o un croissant de xocolata a la boca —nota mental: aviam si faig el favor de recordar que després haig de revisar tooootes les fotos—). I si tens la sort de tenir una mama i una iaia que viuen al costat de la platja, no hi ha excusa per perdre’s-ho :-)

 

Si ens llevem ben d'hora... veiem sortir el sol!

Després d’una setmana de platgeta, xocolates al Bastida, dinars a La Encarnación, excursions passades per aigua, passejades amb la iaia i la besàvia i bon rotllo general, l’últim dia vam anar fent camí tot xino-xano cap a l’aeroport. Sortim amb molt de temps, que hi ha una hora de viatge i no sabem si l’Ona voldrà parar a mig camí. Aquest cop no anirem per l’autopista i així aprofitarem per veure un parc natural que hi ha de camí cap Alacant. Cloc-cloc-cloc! Pluf! Resulta que l’Ona no va voler parar, però el cotxe de la iaia sí… A 45 quilòmetres de l’aeroport, i al mig d’una rotonda d’un polígon industrial d’un poblet al mig del no-res. Per sort, uns bons samaritans es van aturar, ens van ajudar a apartar el cotxe i ens van ajudar amb tot el que van poder. A més, casualment el germà del senyor era taxista i vivia allà al costat, o sigui que en qüestió de minuts ja el teníem allà. Després d’un comiat molt precipitat, vam deixar la iaia parlant per telèfon amb la companyia d’assegurances, vam carregar la cadireta de l’Ona al taxi (el bon home, després de deixar-nos a l’aeroport va tornar allà per tornar-li la cadireta a la iaia) i vam enfilar, ara sí, el camí cap a l’aeroport. (Per cert, ens pensàvem que el cotxe ja tenia les hores comptades, però al taller el van poder reparar.)

Golden hour

I després de la platja, muntanya! A Osona vam collir bolets amb l’avi, vam collir farigola amb la iaia i vam anar a veure els espectaculars cingles de Tavertet amb els tiets. Vaja, m’imagino que són espectaculars, perquè hi havia una boira tan espessa que no es veia a quatre passes, literalment! De fet, a la foto estic tan a prop de la vora del penya-segat i tan somrient perquè evidentment no em faig a la idea que allò és molt, molt alt. Amb la por que em fan les alçades, el proper cop que hi anem m’agafarà un patatús només de pensar-hi xD

Ohhh, mireu que bonics que són els cingles!

Amb la tieta NúriaI per acabar el llarg viatge amb un bon regust de boca, el diumenge abans de marxar vam anar a veure un concert de Txarango (que, no ens enganyem, és el motiu principal pel qual ens vam estar tants dies per allà baix a «Àfrica») ;-) Quan tens una criatura petita no és gens fàcil anar a concerts; de fet, a Berlín ens hem perdut concerts d’Obrint Pas, Feliu Ventura i, també, de Txarango! O sigui que quan vaig veure que els Txarango tocaven en un festival creat especialment per a nens, amb horaris infantils, concerts curts i volum (teòricament) menys ensordidor, vaig decidir que quadraríem el viatge com fos per anar a la V i al concert. Vam quedar amb el Jordi, la Carme i la Noa, i també ens vam retrobar amb la Paola, el Salva i el Lluc. Els dos patufets van tenir el mateix bon rotllo que sempre; és un espectacle, veure aquest parell :-D

Ens veiem per Nadal! Mentrestant… benvinguts al llarg viatge!

 

Agost

Ona a la platja de Travemünde

Que arribi l’agost,
vital i enganxós,
per treure’ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Agost (Els Pets)

Vinga, entrada no gaire elaborada amb fotos de l’agost, que encara tinc pendent de fer l’entrada del setembre i se m’acumulen les  fotos :-P

Sempre diem que l’hivern a Berlín és molt depriment, però l’estiu és meravellós. Llevat que tinguis una criatura de tres mesos i sigui l’estiu més calorós de la història, és clar, que és el que ens va fastiguejar l’any passat… Aquest any, en canvi, ha estat fantàstic. A Berlín hi ha un bon grapat de Wasserspielplätze xulíssims (és a dir, zones infantils amb fonts perquè els nens hi xipotegin tant com vulguin), un munt de parcs on pots estirar la manteta, menjar-te un gelat i gaudir dels espectacles improvisats de gent que fa malabars o toca la guitarra a la gespa, piscines exteriors amb tobogans dignes d’un parc aquàtic i piscina especial per a nadons, i fins i tot Strandbäder, és a dir, platges als llacs, amb instal·lacions similars a les d’una piscina (són de pagament, això sí). A més, durant l’agost vam veure la Paola, el Salva i el Lluc, que van fer unes minivacances a Berlín, i l’Alfred i la Montse ens van venir a visitar després de fer una ruta molt bonica pel sud d’Alemanya. No ens hem avorrit gens ni mica!

Amb la Paola, el Lluc i el Salva a Friedrichshain

El Gil està molt content que l'Alfred i la Montse siguin aquí

Aprofitant que teníem un descompte per viatjar amb l’ICE (el tren de gran velocitat alemany), a mitjan agost vam anar a passar un cap de setmana llarg a Lübeck, una ciutat amb encant medieval que hi ha a prop d’Hamburg. Tot i que no ens va fer gaire bon temps, ens va agradar molt passejar pels carrerons plens d’història de la ciutat vella, que, curiosament, és una illa situada al mig de la ciutat.

Entrant a l'illa del centre històric de Lübeck

Com que Lübeck és força a prop de l’Ostsee, el mar que voreja el nord d’Alemanya, vam aprofitar per fer una excursió a la platja. Tot i que no estem tan sonats com els tres o quatre iaios que es banyaven a una aigua que devia estar a menys de deu graus, sí que hi vam remullar els peus; t’adones que t’estàs integrant a la societat alemanya (o que trobes a faltar la mediterrània fins a extrems insospitats) quan remulles els peus a una aigua glaçada tot portant jersei gruixut. Ei, amb dignitat. I sí, l’endemà estàvem tots tres refredats, natürlich. :-P

Jugant a la platja de Travemünde

Pas a pas

Ona en blanc i negre

Sílvia: «El lleó no em fa por, pam-i-pipa pam-i-pipa, el lleó no em fa por, perquè tinc…»
Ona: «…pa!»

Els nens petits es desenvolupen a una velocitat vertiginosa. Tant, que de vegades pretenem que es comportin com adults perquè ens oblidem que fa poc eren criatures totalment indefenses que depenien de nosaltres les vint-i-quatre hores del dia per sobreviure, i que fins aquell moment només coneixien l’escalfor de la panxa i el batec del cor de la mama. «No toquis això!», «Seu!», «Estigues quieta!», «Això no es fa!», «No juguis amb el menjar», «No juguis aquí, que t’embrutaràs», «No», «No», «No». I si no ho fan ara, quan ho han de fer? Per a ells, tot és nou. Volen descobrir el món, experimentar amb els seus sentits, explorar, practicar les seves habilitats. (I sí, a mesura que creixen, necessiten posar a prova els seus límits i els dels pares. I és aquí que hem d’estar al cas i guiar-los —i corregir-los quan calgui—.) Per exemple, heu jugat mai en un cubell ple d’espaguetis cuits? Doncs la patufeta diu que és molt divertit!

Jugant amb els espaguetis

Fa poc ens vam adonar que li dèiem a l’Ona que no quan intentava fer coses que, al capdavall, més endavant li tocarà fer. Ara deixem que ens ajudi en totes les tasques de la llar sempre que vulgui (llevat que siguin perilloses, és clar). Així, doncs, la patufeta ens ajuda a posar la rentadora i a estendre la roba, neteja la taula, es renta a la dutxa, tria el bolquer que es vol posar, es treu les sabates, llença les escombraries… Wie Geil, eh! Aviam, ara no us penseu que la tenim esclavitzada (ni que fa tot això ella sola), però quan ens vol ajudar una miqueta, deixem que vagi practicant. A més, hem tret la barra de seguretat de la trona, i ara hi puja ella sola; també li hem assignat una tauleta i un tamboret petits, i ella decideix on vol menjar i s’hi asseu tota sola. És clar, amb tanta independència, poden passar coses com aquesta: un dia vaig anar un moment a la cuina, i quan vaig tornar…

L'Ona va decidir que ella també s'havia d'eixugar

No sé per què em mires així, mama; no m’has dit que (ens) havíem de posar (a) l’assecadora?

Però s’ho val, perquè l’Ona s’ho passa bé i ens ajuda a reforçar la comunicació entre nosaltres. Que, per cert, cada vegada és més bona! L’Ona ha après moltes paraules noves que li permeten expressar les seves necessitats més fàcilment. Ja no només diu que sí o que no quan li preguntem si ha de fer pipí o si té son (que és fantàstic), sinó que té tot un repertori de paraules ben útils: «(lle)teta», «caca», «aigua», «formatge», «pujar (aupa)», «plàtan», «pilota», «bicicleta», «pomelo» (sí, tieta Eli!, ara és el seu llibre preferit ;-)) i un llarg etcètera. Això sí, estem en aquella fase tan divertida en què la seva pronunciació encara és primerenca, o sigui que quan diu una cosa, nosaltres l’entenem (la majoria de vegades; encara no sé què coi és el «caqui» amb què està obsessionada des de fa dies) però molts cops a la resta de la humanitat li sona a xinès (o a polac).

lil-IMG_2444-10

Al juny vam anar a Polònia a celebrar l’aniversari del Niko, el fill de la Marta i el Krzemek. Els pares de la Marta, que són unes persones meravelloses, ens van acollir a casa seva durant quatre dies, van fer tots els àpats vegetarians per nosaltres, i a més a més ens van fer de guies turístics pel el seu poble, Szklarska Poręba (sí, he copiat el nom del poble directament de la Wikipedia; amb el que em va costar aprendre a escriure Krzemek, passaran anys fins que aprengui a escriure això :-P), una bonica població que està al bell mig de les muntanyes i que és coneguda perquè ha una estació d’esquí que esperem visitar ben aviat, hehe. Vam conèixer la família i els amics polonesos de la Marta, el Krzemek i el Niko, vam fer el guiri per la zona i vam practicar polonès. Va ser un cap de setmana molt especial :-)

A la cascada de Szklarska Poręba

L’últim cop que vam anar a Múrcia vam provar per primera vegada de posar l’Ona a la motxilleta i fer «carretera passeig marítim i manta» en bici. No ho havíem provat abans perquè la meva neurona és molt més assenyada que la del Sergi, i em feia una mica de por. Però la veritat és que és wunderschön! Des d’aleshores agafo la bici gairebé cada dia per moure’m per Berlín. L’Ona s’ho passa la mar de bé, sobretot quan hi ha una baixada pronunciada i la porta el Gil (quan va en bici, és si fa no fa tan prudent com el Sergi quan s’acosta a peixos letals), jo faig una mica d’esport i ens estalviem les temperatures tòrrides dels transports públics berlinesos. A més a més, ens hem proposat de fer rutes en bicicleta per conèixer la regió. Fa un parell de quatre o cinc setmanes en vam fer una pel sud de Brandenburg que ens va semblar molt bonica, i ja en tenim unes quantes de planificades. Ja tenim ganes de fer la propera, perquè és una manera divertida i sana d’explorar els preciosos paratges que hi ha als voltants de Berlín i ens serveix com a excusa per sortir de la ciutat els caps de setmana. I ara que a l’Ona ja li encanta caminar sola per tot arreu, pot practicar la seva nova habilitat en espais naturals.

Caminant amb el papa

Ja tenim bitllets per venir a Catalunya al setembre i al desembre, visca! El Gil no pot baixar fins al dia 17, però l’11-S l’Ona i jo anirem a Barcelona a fer la V humana més gran de la història. I vosaltres, ja teniu tram? Qui vol venir amb nosaltres (o adoptar-nos, vaja)?

Mentrestant… properes visites: la Paola, el Salva i el Lluc, que aquest cap de semana seran a Berlín, i l’Alfred i la Montse! (i potser algun tiet que es fa de pregar…? Eh, eh? Com tenim el tema? :-P)